La conferència ha de començar a les set de la
tarda. Doncs no. A les set encara som al carrer, davant La Pedrera, fent cua. Vint-i-cinc
minuts després l’organització es disculpa i diu que no tornarà a passar. Però
és que ja ha passat. Bé, tant se val: estem asseguts i Grossman i Villatoro són a l’escenari. També
seuen. Grossman, a la dreta i Villatoro, a l’esquerra. Al mig hi ha una tauleta
amb ampolletes d’aigua i un parell de llibres. Darrera la tauleta hi ha una
làmpada molt alta de color taronja. Comencen. Villatoro ens diu que serà un diàleg. Però quan
Grossman respon, es treu el cascos de la traducció, cosa que Villatoro no fa
quan Grossman parla.
Ben aviat, Villatoro ens avisa que la
conversa no serà de tipus periodístic i que, per tant, la literatura en
serà el fil conductor. És un avís que
provoca alguna cara de decepció i, pel cap baix, una alegria. La
decepció canvia de bàndol quan es demostra que no, que a banda d’un parell de preguntes
dedicades a la seva obra, la majoria són sobre el conflicte entre Israel i els
palestins. Grossman, és clar, no defuig el tema, per bé que en algun moment
protesta simpàticament: «A Itàlia em van preguntar si el fet que el
protagonista d’una novel·la meva tingués la cama trencada significava el
trencament del somni sionista. Li vaig respondre que no: els israelians, de
vegades, també ens trenquem la cama». I és que en Villatoro havia fent una
pregunta semblant a la de l’astut perodista italià.
Quan Grossman parla de literatura (és
escriptor, no ho oblidem) és captivador. La literatura és la seva vida. La
literatura l’ha consolat en moments personals duríssims; li serveix per
posar-se en la pell de l’altre, l’ajuda a comprendre’s una mica. Grossman s'escriu i, per tant, ens escriu. «No us
enganyaré ―confessa afablement, cap al final― preferiria ser a casa meva escrivint, que no
pas aquí». Doncs durant una hora i escaig ens alegrem molt que no sigui a casa
seva escrivint i que sigui aquí.
8 comentaris:
David,
Gràcies per acostar-nos-ho als que no hi vam poder anar.
Home, periodista intrèpid, intrèpid...
Per desgràcia, crec que si la xerrada s’hagués basat en la literatura, hauria anat molta menys gent. El morbo de preguntar-li a un escriptor israelià pel conflicte, un escriptor que a més s’ha situat en cert pacifisme sensible a la realitat de l’altre... doncs és massa apetitós per a fer-ho servir d’ham.
Gràcies per fer-nos cinc cèntims amb la crònica als que no vam poder anar.
Salut, reporterista intrèpid!
Saps perquè no hi vaig anar tot i vivint a 10 minutets a peu de la pedrera? Per no passar vergonya aliena. Molta, molta vergonya. Estic tant fart del ramat de carallots filopalestins que ronden per aquestes conferències, que un dia vaig dir prou.
Ens podries fer cinc centimets més de la part literària de la conferència...
De res, Miraculosa. A disposar!
Era un homenatge irònic a tots els qui són tan poc intrèpids com jo i pretenen passar per aventurers d’allò més agosarats. I, sí, Grossman és un escriptor immens, però és més conegut i valorat per la seva posició en el conflicte. No crec pas que un escriptor no pugui opinar sobre els fets que suceeixen al seu país, només faltaria, però és això que dius: els hams no m’agraden. Salut, Missatger!
Home, Lior, jo hi vaig veure de tot, a la conferència, sincerament. Un gran percentatge del que Grossman diu sobre el conflicte és el que molts volen sentir i quan diu alguna cosa que no acaba de coincidir amb la idea que es té d’ell, fan com si no el sentissin. La sort és que Grossman diu el que pensa, no pretén satisfer ningú.
De la part literària, jo destacaria la manera com Grossman (sense descobrir res de nou) va explicar com escriure li permet posar-se en la pell dels altres, ja sigui d’una dona jove, d’una mare d’un soldat, d’un nen, d’un home embogit per la gelosia o, fins i tot, d’un nazi. La literatura li serveix per intentar comprendre tot el que l’envolta i, principalment, li serveix per entendre’s a si mateix. Va explicar l’argument de Tota una vida i de Deliri. La darrera pregunta d’en Villatoro va ser sobre què representa per Grossman la literatura infantil (jo desconeixia que conreés aquest gènere). Em va semblar entendre (el micròfon es va espatllar) que va respondre que quan escriu per a nens prova de reproduir el món sense explicacions racionals en què sovint viuen els infants. La manera com va descriure la psicologia dels nens (posant exemples dels seus fills quan eren petits) va ser especialment emotiva, sobretot perquè es feia impossible no pensar en la mort del seu fill Uri.
Perdona que escrigui això en aquest espai.
Darrerament el meu correu electrònic ha estat atacat per un virus que reenvia missatges amb la meva adreça com a remitent. Possiblement has rebut un correu d'aquests a la teva adreça de hotmail, doncs jo acabo de rebre un correu teu amb el mateix amb molta precaució ja que pot bloquejar el rteu compte de hotmail com m'ha passat a mi.
Espero restablir el compte de correu.
Disculpes i salutacions
Àngel
A causa d'aquests missatges he hagut de canviar d'adreça de correu electrònic i cancel·lar l'antiga (trobaràs la nova per aquí baix, a la dreta). Però cap problema; tot fos això, oi? Coses de la tecnologia i la pseudomodernor... Ara que hi penso, els coloms missatgers també escapaven virus, suposo, perquè si no és per pensar-s'ho, eh? Ho investigaré i si m'asseguren que no hi ha cap problema, ensinistraré el primer colom que trobi i apa :) Salut, Àngel!
No podies faltar-hi. David. Jo era fora i ni sabia que teníem el senyor Grossmann per Barcelona. No vaig poder amb "Tota una vida" però el vaig deixar amb recança i amb un pensament que ha persistit: "És un bon escriptor amb el qual no hi sintonitzo"...coses.
Gràcies pel reportatge que has escrit.
No ets la primera persona que em diu que no ha pogut acabar Tota una vida. Jo encara no m'hi he posat. Trobo molt recomanable deixar en quarentena qualsevol llibre amb què no poguem sintonitzar.
Gràcies a tu pel comentari, Glòria.
Publica un comentari a l'entrada