Quan tenia
divuit anys, un noi polonès de nom Jerzy i de cognom Ficowski va llegir un
llibre. El que hi va trobar, el va trasbalsar tant que va decidir d’escriure immediatament
una carta a l’autor. La va dirigir, doncs, a Pan Bruno Schulz. Llastimosament, les paraules que va abocar amb
tant d’entusiasme en aquells fulls no van arribar mai al seu destinatari perquè
Karl Günter, membre de la Gestapo, havia disparat un tret al clatell de Schulz feia
molt poc. Ficowski va decidir de dedicar
la seva vida a esbrinar tot el que pogués sobre l’escriptor que l’havia
captivat amb una força tan misteriosa: durant més de seixanta anys va recollir dibuixos i
cartes de l’autor de Drohobycz amb una fixació i tossudesa dignes de Max Brod. Així
doncs és, en gran part, gràcies a l’esforç de Jerzy Ficowski que l’obra de
Bruno Schulz va poder ser coneguda arreu. Però Ficowski va ser, a més a més, un
poeta destacat i va traduir obres de l’ídix, rus, romanès, espanyol i romaní al
polonès. Es va convertir, també, en un gran coneixedor i propagador de la cultura dels
gitanos polonesos, amb els quals va conviure de 1948 a 1950.
Tanmateix, al
seu país va ser ignorat per la intelligentsia
i el poder polític, i les seves obres van ser prohibides a partir dels anys 70. Ficowski
es va situar sempre al costat dels perseguits i això, alguns, no ho perdonen
mai. Ficowski no apareix als manuals d’història de la literatura polonesa. Va
morir l’any 2006. El dia del seu enterrament, un violinista gitano va tocar una
melodia tradicional al costat del taüt. Com Schulz, Ficowski havia triat el
cantó dels heretges.
.jpg)
12 comentaris:
Llegeixo aquesta sentència a l'entrada d'en Ficowski a la viquipèdia: "I do not believe deeply in the immediate effectiveness of letters to the government, but even less do I believe in the effectiveness of silence" (negretes meves), que m'ha fet pensar, sense malícia, eh!, en aquells que no voteu.
Trobo estranyíssim que no fos prohibit fins els 70's; fins aleshores només era censurat o ignorat?
No tenim pas una mala dèria amb la lectura; si de tant en tant un llibre t'atrapa d'aquesta manera, és a dir que et trascendeix. Per això el teu últim post em va tocar; m'agrada recordar i retrobar-me amb aquells llibres que, d'alguna manera, ens ultrapassen.
De vegades, no actuar d'una determinada manera no té res a veure amb el silenci. Potser és que els canals que han escolit perquè "fem sentir la nostra veu", no ens agraden o, directament, ens repugnen. Hi ha silencis molt significatius.
Sobre la tardança en prohibir les obres de Ficowski, té a veure amb què, com bé dedueixes, anteriorment a aquesta dècada estava del tot ignorat i silenciat per perifèric i heterodox.
I Schulz t'asseguro que, com Roth o potser més, ens trascendeix.
Salutacions, Lior!
Es curios com els polacs, que també a la seva vegada van ser reprimir pels nazis, els comunistes a la vegada reprimisin als artistes...
Sempre que entre al teu espai reste admirada de veure tot el que saps sobre autors (i llibres) que per a mi resulten tan desconeguts la majoria de les vegades...
Van ser dos totalitarismes molt semblants alhora d'eliminar qualsevol aspecte de la vida intel·lectual dels països on es van imposar. Polònia va haver-los de patir tots dos. Salut, Aris.
Gràcies, Novesflors. A mi em passa el mateix quan entro a molts blogs. L'admiració és mútua.
I sobretot m'agrada com creues les històries: Un xicot escriu una carta que el destinatari mai no podrà lleir perquè un nazi li ha clavat un tret...De totes formes no va ser en va la carta mai llegida per Schulz que tu, David, recordes avui aquí i em fas pensar que n'he de llegir alguna cosa que tinc l'Est molt desenfocat i, creu-me, no és una actitud voluntària, és que arribo fins on arribo.
Una abraçada!
En els llibres 'de debò', no els entreteniments, hi hem de trobar alguna cosa que ens tibi, que ens saccegi, que ens corprengui, que ens ultrapassi, vaja. Aquest és el valor de la Paraula encarnada, que ens diu, però, més enllà de la carnalitat.
Tots arribem on arribem, Glòria. A mi molt sovint em fa una certa vergonya conèixer (entre cometes) millor la literatura de segons quins països que la del meu.
El que dius, Teresa, em recorda aquestes paraules de Kafka: "Un llibre ha de ser una destral que trenqui el nostre mar congelat". Els seus ho són, i els de Schulz, també.
Sovint apareix alguna referència en aquest blog a Bruno Schulz i em porta a recordar els seus textos que ja fa temps que no repasso. Ho faré, doncs, dotze anys enrere em van colpir i sort tenim d'aquest blog que ens el recorda...hi tornarem. Com sempre, doncs, ets un referent en relació a aquests autors. Per cert, porto cent pàgines de La Família Máshber de Der Níster... n'haurem de parlar, oi? De moment promet ser un magnífic company de viatge per la tardor.
Salut!
Tant Les botigues de color canyella com El sanatori de las clepsidra són dos llibres meravellosos que es poden rellegir els cops que calgui i sempre deixen amb la sensació d'estar davant de dues obres mestres.
Sobre el monumental llibre de Der Níster, te'n diré alguna cosa quan l'hagi llegit. N'he sentit a parlar molt bé, això sí. En tot cas, ja em diràs què et sembla.
Salut, Àngel!
L'art, la literatura, la vida, són plens de fins fils que com sinapsis teixeixen una immensa xarxa. Molts d'aquests fils són tan subtils que passen desapercebuts. Cada cop que topen amb un, al revés que el fil d'Ariadna, ens permet submergir-nos en el laberint de les paraules perdudes, sempre tan plenes de tresors.
Doncs sí, Enric. No em sembla pas una mala tasca dedicar la vida a anar estirant aquests fils.
Publica un comentari a l'entrada