Un matrimoni burgès
viu a Londres. Un bon dia el marit ―l’anomenarem Wakefield―
diu a la seva esposa que ha de fer un viatge. I se’n va. Però no en fa cap, de
viatge. El que fa és traslladar-se a un pis del carrer del costat de casa seva
i viure-hi vint anys sense que ningú no ho sàpiga. Ell no ho havia planificat
pas, això. Al començament era una broma i prou, però el temps passa i Wakefield
no torna. Des del seu nou apartament, veu casa seva i, fins i tot, la senyora
Wakefield, espantada al principi i conformada en la seva tristor més tard. Quan
tothom ja fa anys que el fa mort, un vespre, entra a casa seva i, com si res no
hagués passat, es converteix en un marit exemplar fins al final dels seus dies.
Així comença «Wakefield»,
un dels relats més notables i coneguts de Nathaniel Hawthorne (1804-1864). La resta de la
narració és la recreació dels vint anys en què el marit viu fora de casa seva. Les
disfresses abans de sortir al carrer, la solitud, la manca de raons sòlides per
un comportament tan excèntric, la incertesa, l’anonimat enmig de la massa, la
bogeria, la vanitat i l’egoisme, la inèrcia i l’exili d’un mateix. El relat és,
de fet, una mostra de com Hawthorne és capaç d’estructurar una narració a
partir d’una anècdota. L’escriptor nord-americà conversa amb el protagonista, l’interpel·la,
el renya.
«Wakefield» és un relat modern escrit el 1835. Hi ressonen les veus de Poe, Melville, Benjamin, Baudelaire, Kafka (que segurament no hauria deixat mai tornar a casa el protagonista del relat) i, és clar, Borges. Un gran escriptor crea els seus precursors, diuen.
«Wakefield» sembla un somni. Hawthorne va morir mentre dormia.
«Wakefield» és un relat modern escrit el 1835. Hi ressonen les veus de Poe, Melville, Benjamin, Baudelaire, Kafka (que segurament no hauria deixat mai tornar a casa el protagonista del relat) i, és clar, Borges. Un gran escriptor crea els seus precursors, diuen.
«Wakefield» sembla un somni. Hawthorne va morir mentre dormia.
.jpg)
14 comentaris:
David: m’has fet ruboritzar amb les teves paraules, fruit d’una estima personal que, no cal dir-ho, és mútua.
De Wakefield he llegit moltes referències posteriors, entre altres a Borges, però encara no he llegit la font original. A veure si properament puc endinsar-me.
Pel que fa a L’arbre de la vida, com sempre arribaré tard, i probablement no la vegi fins d’aquí un temps, quan afluixi la tempesta.
L’Àngel Quintana l’ha criticat per la seva grandiloqüència, mentre que altres l’han defensat, com crec en Carlos Losilla. Sembla que el facebook treu fum, però com no tinc compte... –per cert, si tu sí que tens, l’Àngel Quintana és molt actiu i penja molts textos no publicats.
Pel criteri que m’he anat construint, em sembla un cas molt similar a 2001. Com a mi m’agraden aquest tipus de discursos transcendentals, crec que gaudiré amb la pel•lícula de Malick, però no és més que una intuïció. Si la veus, fes-nos cinc cèntims. Salut!
en parla extensament de Wakefield i Hawthorne. A Nueva antologia personal és on explica l'argument d'aquest relat tan remarcable.
T'agraeixo el que dius sobre L'arbre de la vida. Serà complicat que la pugui veure properament perquè al cinema des que sóc pare no hi vaig. Si alguns dels qui passeu per aquí la veieu, ja me'n fareu cinc cèntims.
En Quintana m'agrada molt quan parla de cinema, però tampoc no tinc compte de facebook (ni en tindré). M'hauré de conformar amb llegir-lo als Cahiers de tant en tant.
Salut, Missatger, i gràcies!
Impresionant...i segur que KAFKA hauria fet el que dius, i tant!
Fa molts anys que vaig llegir el Wakefield, justament per haver-ne trobat referències arreu. Em va semblar una genialitat, una obra pre-surrealista com d'altres que no disten massa en temps ni espai. Em refereixo al Bartleby de Melville.
M'ha semblat un argument genial que també hauria escaigut a Quim Monzó. És cert que en molts escriptors del XIX hi trobem literatura ja moderna. Encara que sigui del XX, de principis, Dubliners també prefigura el conte actual.
Gràcies per explicar-lo i tan bé, David!
És ben probable, oi, Àngel? El castell no és ben bé això, però ens ajuda a imaginar-nos-ho.
Sí, les connexions amb Bartleby són inevitables, Lluís. I l’obra també és especial dins de la producció literària de Hawthorne perquè no va escriure gaire narracions més com aquesta.
Gràcies a tu, Glòria. Wakefield és un bon exemple del que les grans ciutats representen per la literatura de mitjan de segle XIX cap endavant. La literatura de detectius apareix just en aquest moment, per exemple. Pel senyor Wakefield l’anonimat de la ciutat és clau per passar desapercebut. Si la senyora Wakefield hagués contractat un detectiu ja hi seríem.
Una part de la modernitat està en l'estranyesa. L'individu, de cop, es descobreix a si mateix veient-se des de fora, però atrapat pel context social. No es construeix, sinó que s'identifica entre d'altres, en el contrast. En aquest sentit, en el relat que aquest estat de coses origina, Kafka és una fita en la literatura. Hawthorne i Melville entrarien en el mateix lot. Borges, des de l'artifici literari, el col·locaria aquí.
En un altre costat d'aquesta modernitat està Proust, que treballa des de la consciència i la memòria. Benjamin el col·locaria aquí. Amb Mann a la rereguarda vigilant.
Aquesta modernitat de què parlo la situo entre la fi del romanticisme alemany i la seva filosofia, i la fi de la república de Weimar.
Després de la 2a Guerra Mundial, canvia el paradigma i ja res és igual. Existencialisme i cultura popular ho trastoquen tot.
Res; palla mental de matinada. Una interpretació perfectament refutable segurament per massa generalista.
Sigui de matinada o no, fas una anàlisi molt acurada del que representa la literatura de la modernitat, Enric. És cert que el romanticisme és un punt clau des del qual aquesta mena de reflexions s'intensifiquen, però, com molt bé dius al final, generalitzar pot fer que oblidem com de moderns són escriptors com Montaigne i Cervantes. Si la modernitat es pot definir com a l'estranyesa de l'individu davant del que l'envolta i la pèrdua de referents que ajudin a trobar explicacions per a tot, Montaigne és modern. I Cervantes i Xècspir, també.
Gràcies pel comentari!
No et nego la modernitat de Montaigne, de Cervantes ni de Xècspir, però... són fruit de la genialitat. Nosaltres ho sabem veure perquè ens han arribat a nosaltres sense perdre gens del seu valor: el seu valor és universal.
Però l'home modern, conscient de la seva diferència, no és possible fins el romanticisme. I el seu precursor és anterior: Rousseau.
Segurament estarem d'acord a assenyalar quins escriptors són moderns (o artistes en general: abans de Goya...), pertanyin a l'època que sigui; però el paradigma psicològic de modernitat, amb emissors conscients i receptors preparats i educats és a partir del romanticisme.
Això que en diem "modernitat" i que podem aplicar a escriptors d'èpoques tan diferents neix de la conjuntura. Al barroc, per exemple, es donen circumstàncies de modernitat i genialitat que giren (no només) al voltant dels conversos. I parlant del barroc, ara em venen al cap dos autors novohispans (són mexicans tots dos) d'una gran modernitat i de vida molt peculiar: Juana Inés de la Cruz i Juan Ruiz de Alarcón.
I si viatgem 26 segles enrere, em trec el barret davant d'Aristòfanes!
En definitiva, el que volia dir és que hi ha una modernitat paradigmàtica, que només és possible a partir d'un moment concret de la història del pensament, i una modernitat individual i conjuntural, que es deu a la genialitat o a unes circumstàncies concretes que afecten a uns pocs individus (els conversos esmentats) però no als seus contemporanis.
És un tema interessant, David. Llàstima que se'ns perdi entre bits d'informació.
Tens raó. De figures que coincideixin amb l’esperit modern segurament n’hi ha hagut sempre, però és a partir del romanticisme que podem parlar d’un trencament (per molt relatiu que aquest terme sigui sempre). La modernitat en l’art coincideix amb l’aparició de la ciutat com a gran paradigma de l’anonimat de l’individu enmig de la massa. Una manera molt moderna de percebre aquest anonimat és a través de la ironia, cosa que es generalitza en l’art a partir d’aquesta època i que al final esdevindrà autoreferencialitat.
És un tema apassionant, Enric. Vegem el got mig ple i valorem que, si més no, en podem conversar gràcies als bits.
Amb això tens tota la raó, David. Sort del bits que ens permeten la comunicació ràpida i pausada.
Amb els Galderich, Leb, Allau, etc. ja els conec, però ja tinc ganes de fer un vi o una cervesa amb més d'un de vosaltres, com tu, David.
Doncs les ganes són mútues, Enric. A veure com ho podem arreglar, això. En el meu cas serà una cervesa, em temo.
Ja em fa vergonya, ja, no haver llegit aquest llibre. Però es pot arreglar, oi? Abraçades, David.
És clar que es pot arreglar, Teresa! A mi em queda tota la vida per intentar arreglar mancances similars o encara més greus.
Publica un comentari a l'entrada