Límits

«Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.» «El món i la vida són un.» Per tant, la vida és llenguatge. Wittgenstein ho tenia clar. «Els límits del meu ipad o de la meva blackberry són els límits del meu món» i «el món i la imatge són un» seria la versió actual d’aquests apartats del Tractatus.

Avinguda de Clichy

Louis Anquetin. Avenue de Clichy à 5 heures de l'après-midi (1887).

La importància de ser honest

¿Els escriptors actuals (qualssevol) són conscients que es dediquen al mateix ofici que Xècspir, Cervantes, Kafka, Montaigne, Dickens i Tolstoi? Saben que són, en comparació, menors? Pateixen alguna mena d’angoixa pel fet de saber que no podran arribar mai a superar Hamlet? 
Una de les característiques dels genis és que van tan per davant de la resta que, sovint, ningú no els entén. El temps, però, ha acabant col·locant cadascú al seu lloc. Ara tothom sap, per exemple, que Ben Jonson no era tan bo com Xècspir i que Marlowe, tampoc. Tanmateix, la famosa angoixa de les influències a què es referia Bloom en un gran assaig encara és actual o ja ha caducat? Fa la sensació que, per com parlen de si mateixos i dels altres, alguns escriptors d’ara ens vulguin fer creure que Xècspir va ser un fabricant de llances i Borges un magnat de l’oli d’oliva. No es tracta pas que el llegat ens paralitzi, però una mica d’humilitat no fa cap mal.

Collats a la terra

Hi ha un poble a l’Orient Mitjà que té quatre mil anys. La seva capital és més antiga que Roma. Malgrat que els països veïns l'hagin conquerit i esquarterat en múltiples ocasions, la religió i l’amor pels llibres l'han ajudat a no desaparèixer. A causa de les persecucions i matances que van patir, sobretot al segle XX, molts van haver de marxar d'aquest país, que avui en dia, encara enyoren des de molts racons del món. La seva terra, ara, és deu vegades més petita del que era. Tenen una llengua singular. Són els armenis.

Helena Vidal explica que Tsézar Volpe, un dels redactors de la revista soviètica Znàmia (La bandera) va ser fulminantment destituït després que decidís de publicar, l’any 1933, Viatge a Armènia, del poeta Óssip Mandelstam. Què tenia aquest conjunt de poemes i de reflexions que va causar una reacció de les autoritats tan dràstica? Per començar, era una obra d’art i, segon, no es tractava del típic informe en què, sobretot, durant els anys vint del segle passat, un intel·lectual ensabonava la revolució després que presenciés in situ com el tren de la història avançava, imparable, fins a les zones més remotes del país.

Óssip Mandelstam va viatjar a Armènia l’any 1930 i s’hi va estar sis mesos. Era un viatge que li feia il·lusió i pel qual es va estar preparant molt de temps. Allà, Mandelstam va escriure dotze poemes (feia cinc anys que era incapaç d’ecriure res)  i vuit textos en prosa. Ara podem llegir Armènia en prosa i en vers en català.

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,

que compta cada any com un segle,

que infanta, que dorm i que crida,

retort i collat a la terra.

Amb l’orella a cau de frontera

reculls cada so, sense tria,

tot és ocre, ocre i més ocre,

en l’erma vessant maleïda.

Óssip Mandelstam

(traducció d’Helena Vidal)

Tendències

Afortunadament ja fa temps que se sap que la historiografia i l’objectivitat no van de bracet. És per això que desqualificar qualsevol historiador amb l’únic argument que, de tant en tant, se li veu el llautó és, sovint, un exercici de cinisme. Si a això hi afegim que el poder polític tria la versió de la història que més li convé, potser entendrem per què a Catalunya, es va preferir, a partir de cert punt, d'acceptar com a definitiva la descripció de la nostra història i del nostre caràcter que va fer Jaume Vicens Vives (1910-1960) en detriment d’altres opcions. Aquesta elecció, gens desinteressada, va deixar a l’ombra, per exemple, un historiador de la talla de Ferran Soldevila (1894-1971), que va ser qualificat de romàntic i de poc rigurós. Però, és clar, les polítiques de peix al cove i de seny s’havien de justificar d’alguna manera i què millor que cercar el suport intel·lectual d’un historiador tan ambivalent com els qui l’havien triat. Tanmateix, Vives no va ser sempre ambivalent, fixeu-vos, sinó, en aquest fragment extret de España. Geopolítica del estado y del imperio (1940):

«En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia.»

Al costat d’aquesta mostra d’objectivitat extrema, el romanticisme de Soldevila és glòria.

Ara: l'argument que més ens fa decantar cap a Soldevila és Hores angleses (1925-1929) un deliciós dietari de la seva estada a la Universitat de Liverpool. Es tracta d’una mostra de finor, cultura, ironia i bellesa expressades mitjançant una prosa elegantíssima. Una joia.  

Guilty confessions

En anglès un guilty pleasure és que t’agradi molt una cosa i, alhora, sentir-te culpable per gaudir-ne. La culpabilitat té a veure, sovint, amb el que els altres podrien pensar de tu si descobrissin que, després d’haver-te llaurat una reputació de persona amb un gust exquisit, t’agrada allò. Seria com ser capaç de xiular de memòria Don Giovanni i després saltar com un marsupial posseït i destrossar-te unes quantes vèrtebres cada cop que sona Daddy Cool dels Boney M. (Evidentment només es tracta d'un exemple; no sabem com fa Don Giovanni.)

Els Grass Roots són un dels nostres guilty pleasures preferits. I Midnight Confession és sublim. Potser no ho hauria d’haver confessat.

Camarades

Tot llençant propaganda a la paperera del replà de l’escala, m’adono que els camins de la lògica electoral són insondables. Si no, no s’explica com cap assessor amb dos dits de front pot acceptar semblances tan evidents i reprovables com les que hi trobo. Que el líder dels 65.000 espantats per l’origen dels habitants de la seva domus (que voldrien convertir en búnquer) tingui el detall de no aparèixer cara al sol, brandant l’espasa de Sigfrid, i es conformi amb intentar semblar una rèplica nostrada de Jörg Haider té una certa lògica (dins del pensament aneuronal que caracteritza aquesta gent), però que els caps d’un partit regionalista de centre dreta apareguin imitant la imatge de dos dels personatges més sinistres de la història, causants de milions de morts, no té nom. Si és una broma, no fa gràcia, i si no ho és, la cosa és molt més greu.

A L’imperi (no hi ha edició en català), Ryszard Kapuściński recorda que a la seva Polònia natal, al col·legi, de petits, els ensenyaven l’alfabet començant per la essa. Així, ben aviat serien capaços de pronunciar el nom del líder que els havia de dur al paradís. A aquest parell de perfilats que esguarden l’horitzó amb posat de visionaris i la bandera catalana al fons els haurien d’haver ensenyat l’abecedari començant per la ve baixa. De vergonya.

Herois quotidians

James Hunter explica que una nit anava en tren i que un passatger del mateix vagó tenia un radiocasset a la falda d’on sortia una música no gaire forta. En general, es tracta d’un moment desagradable: ningú no hauria d’obligar ningú altre a sentir res que no vulgui. Però resulta que del radiocasset en sortia una cançó de Sam Cooke i, és clar, alguns passatgers somreien i n’hi havia que fins i tot movien els peus una mica (hem de dir que això va passar a Anglaterra). Va ser aleshores que Hunter va decidir que volia dedicar la seva vida a fer música com aquella. Música que va directa al cor i als peus. Però no tot és perfecte: l’any 2006 el van nominar ―vés a saber per què― pels premis Grammy. La sort és que no va guanyar.    

Deconstruïm una mica?

Introducció: Jacques Derrida (1930-2004) ―de vegades més pensador juganer que filòsof― va reflexionar profundament sobre el concepte d’aporia. Una aporia és un raonament en el qual apareixen paradoxes irresolubles. Derrida va considerar que el regal, l’hospitalitat, el perdó i el dol es configuren en apories. Avui, per raons d’actualitat, ens fixarem en el regal. (Avís: parafrasejar el deconstruccionista més deconstruccionista de tots és missió impossible, però ho provarem.)

Nus: Un regal genuí no es pot percebre com a regal. Per què? Doncs perquè el regal genuí resideix més enllà de les oposicions donar-rebre. Qualsevol resposta (equivalència o recompensa) significa destruir l’ànima del regal genuí. Per Derrida, fins i tot un simple «gràcies» anul·la el regal perquè prova de ser-ne una equivalència quan, evidentment, no ho és. El regal no es pot deslligar de la resposta que, invariablement, qui el rep ha de donar. I, com que el regal està lligat a la resposta que el segueix, esdevé una imposició per al qui el rep. Sabem que hi ha qui regala esperant només aquesta resposta. Derrida, doncs, mostra que no es pot disassociar donar de rebre i d’agafar. (Tot un juganer, com dèiem.) Un regal genuí requereix l’anonimat de qui el fa i això eliminarà que aquest se’n pugui beneficiar.

Desenllaç: El millor regal és el que es fa sense ser-ne conscient (així evitem l’autosatisfacció típica després de donar-lo) i aquell que qui el rep tampoc n’és conscient, de rebre’l, perquè si sap d’on prové, respondrà i ja hi tornarem a ser. Vet aquí una aporia, doncs.

Aportació personal: Les apories són sovint simples jocs de paraules. Si el regal són records o estimació (els regals perfectes, sens dubte) l’aporia derridiana es desfà. No hi ha res a retornar perquè qui dóna no espera res a canvi i, de fet, pot ser que no sàpiga ni que dóna. O potser sí, tant se val: no sempre cal pronunciar allò que és evident. I tampoc no passa res per donar les gràcies, encara que tampoc no calgui. Gràcies, doncs.

Sort d’en Calvin i en Hobbes que ens ho aclareixen tot:

La religió catalana

Francesc Pujols (1882-1962) volia fundar una religió catalana basada en la ciència i no pas en el mite. Una religió contrària al misteri i sense creients, tan sols amb convençuts. Doncs bé, encara que no és exactament el que en Pujols proposava, ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí: la religió catalana es diu Barça. I té un oracle i tot. Un oracle encarnat en entrenador de futbol. Hem passat de Delfos a Sant Joan Despí; som així, nosaltres. Cal dir que aquesta religió catalana, com totes, embafa, esgota i deprimeix. Que som un país malalt, ja ho sabíem, però que els calmants pel dolor hagin de passar per convertir-nos, tant sí com no, en experts en lesions al bíceps femoral (els que no som futbolistes en tenim, d’això?) i en si és reglamentari o no embenar-se els turmells amb un color diferent del dels mitjons, és molt cruel.

I no és pas que ens mirem la massa enfervorida per sobre l’espatlla i amb el nas arrufat. De cap manera. Ens encanta com juga el Barça (sobretot el de bàsquet, què hi voleu fer) i no gosaríem mai afirmar que la capacitat verbal del nostre oracle no està per sobre de la mitjana de senyors que es posen un xandall i dirigeixen nois que van en calça curta. Simplement estem esgotats. No podem més. Estem a punt de fer-nos agnòstics i no descartem l’ateisme. I mira que ens feia gràcia, això d’una religió catalana.