Tot llençant
propaganda a la paperera del replà de l’escala, m’adono que els camins de la
lògica electoral són insondables. Si no, no s’explica com cap assessor amb dos
dits de front pot acceptar semblances tan evidents i reprovables com les que hi
trobo. Que el líder dels 65.000 espantats per l’origen dels habitants de la seva domus (que voldrien convertir en búnquer)
tingui el detall de no aparèixer cara al sol, brandant l’espasa de Sigfrid, i
es conformi amb intentar semblar una rèplica nostrada de Jörg Haider té una
certa lògica (dins del pensament aneuronal que caracteritza aquesta gent), però
que els caps d’un partit regionalista de centre dreta apareguin imitant la
imatge de dos dels personatges més sinistres de la història, causants de
milions de morts, no té nom. Si és una broma, no fa gràcia, i si no ho és, la
cosa és molt més greu.
A L’imperi (no hi ha edició en català), Ryszard Kapuściński recorda que
a la seva Polònia natal, al col·legi, de petits, els ensenyaven l’alfabet
començant per la essa. Així, ben aviat serien capaços de pronunciar el nom del líder que
els havia de dur al paradís. A aquest parell de perfilats que esguarden l’horitzó
amb posat de visionaris i la bandera catalana al fons els haurien d’haver ensenyat l’abecedari començant per
la ve baixa. De vergonya.
.jpg)
18 comentaris:
A CiU saben que l'electorat convergent estima (molt) poc Duran i Lleida, i la desesperació els deu haver dut a fer aquest poster horripilant. El que m'entristeix més de la propaganda en general, i no només de la política en particular, és que si la fan com la fan, i ho tenen ben apamat, és perquè funciona. No cal que parlem del que això vol dir de nosaltres com a societat perquè és depriment.
I ara parrafada extra post:
Aquests dies parlavem de la memòria, de la seva reconstrucció etc.
En aquest article d'en Mira apunta una relectura seva que ara ho és meva, i que comença així:
L'ésser al qual em refereixo quan dic "jo" va venir al món un dilluns 8 de juny de 1903, (...)
m'haig d'aturar, colpida de vertigen davant l'inextricable encavallament d'incidents i circumstàncies que en major o menor grau ens determinen a tots. Aquella criatura de sexe femení, inserida en les coordenades de l'era cristiana i de l'Europa del segle XX, aquell bocinet de carn rosada que plorava en un bressol blau, m'obliga a plantejer-me tot un seguit de preguntes que com més banals semblen més temibles resulten, i que un literat que coneix l'ofici es guarda prou de fer. No puc dubtar que aquella criatura era jo, sense dubtar de tot. Tanmateix, per poder vèncer en part el sentiment d'irrealitat que em produeix aquesta identificació, em veig obligada, exactament igual com m'hi veuria en el cas d'un personatje històric (recordeu que és l'autora de Memòries d'Adrià i L'obra negra ...) que hagués intentat recrear, a arrapar-me a unes engrunes de records que m'han pervingut de segona o de desena mà (...) No ignoro de cap de les maneres que tot això és fals o vague com tot el que ha estat reinterpretat per la memòria d'un nombre exessiu de persones diferents (...) erosionat per tot allò que en l'endemig se'ns ha amuntegat a sobre, (...) Totes aquestes engrunes de fets que ens pensem conèixer són, tanmateix, l'única passarel·la practicable entre aquella criatura i jo i són també l'únic salvavides que ens fa surar a totes dues sobre el mar del temps. Em disposo a confegir-les ara (...) a allò que no té nom ni forma.
Marguerite Yourcenar, El laberint del món, Proa. Traducció de Montserrat Planas. Edició original a Éditions Gallimard.
En Mira no pot tenir més raó, com d'habitud.
No ho he sabut escurçar més, em sap greu.
Bon exemple de "Reductio ad Hitlerum", millor dit en aquest cas ad Stalinum o ad Leninum. Els quals no van fer més que imitar d'altres, suposo que ens podríem remuntar als emperadors romans com a mínim.
Una prova més que la propaganda electoral està feta per distreure els que no els votarem. Ganes de llençar diners tot ofenent de pas.
Sense arribar a la teva conclusió, força inquietant, ja havia notat un excés de banderes onejants en els espots electorals de Convergència. Cal elevar el to patriòtic per tal que la gent accepti de bon grat les retallades? Salut!
Hola, David.
Dubto si estem davant d'un homenatge involuntari o d'una autoparòdia desafortunada. En tot cas, posats a reconèixer influències marxistes podien enmirallar-se en el mestre: parlo d'en Grouxo, per allò de "aquests són els meus principis, però si no us agraden en tinc d'altres".
Hil·larant.
bona descripció de les semblances cartellístiques.
Important el detall comparatiu: el duet Duran/Mas col·loca el lider en segon terme, i el duet Stalin/Lenin presenta el lider real (Stalin) i traspassa al lider històric a un segon terme (no fos cas que de les cares multiples del Vladimir en quedés reflexada la més interessant, juvenil, ignorada i quasi llibertària, que estava bastant allunyada de la momificació posterior que va li va aplicar el sinistre Stalin, elevant-lo a un altar del tot delirant.
En quan al pamflet de l'innombrable osonenc falangista i acòlit de la selecció "natural" de les espècies, he de dir que també he tingut a les mans el seu diptic electoral. Material sensible. Si això no és delicte -i pel que sembla no ho és- ja cal que ens agafin confessats.
Un perill que ja és una realitat en ascens. Europa n'està plena d'hereus del major desastre de tots els temps. Pensem en quines expressions polítiques surten més afavorides de les crisis de civilització.
Pensem amb els riscos que tenim tots per no comptar amb els antídots culturals i socials necessaris per fer front a tanta barbàrie.
Salut i lectura.
Quan la bandera ocupa més espai que el programa, ja ens hem d'espantar. Quan dues cares tan horribles ens repten de perfil i una dona mor a causa de les retallades hospitalàries, ens hem d'escandalitzar. Si tens arcades quan veus la propaganda (una servidora) et queda esperar que siguin arcades compartides. Salut!
No sé a mans de qui han deixat la campanya, però el que és segur és que qui l'ha dirigit cap a aquesta estètica feixista és Duran i Lleida, un personatge que mai no ha entès el nacionalisme català perquè l'únic nacionalisme que entén és l'espanyol-imperial que tant li agradava quan era un jove falangista amb ambicions.
Quan veiem l'espot de la campanya per televisió amb tanta borratxera de bandereria i tant perfil amenaçador, ens sembla sentir de fons "montañas nevadas, banderas al viento...".
David,
Tant el teu post com els comentaris dels teus lectors són molt interesants. És patètic que ens facin recordar aquells líders malvats i, fet expressament o no, e4videncien inconscientment quines intencions porten amb aquests posters de perfils projectats a la posteritat. No se'ls acudeix una nova forma de presentar els líders actuals?
Una abraçada!
Estic segur que s'han inspirat més en l'estètica nord-americana que en la feixista. Recordo fa pocs mesos Artur Mas amb set banderes a l'escenari igual que Obama.
El póster és horrorós i sense rastre de memòria històrica, però estic d'acord amb en Salvador, potser estem dramatitzant una mica, no?
O sigui que en Duran té passat tèrbol i, a sobre, l'hi ha deixat seqüeles!? I doncs, Capità, que hem de fer? Feu-nos una mica de llum. Estic pensant en votar-me a mi mateix de pura desesperació, encara que sigui vot nul: Si volen varietés, en tindràn. Vota Lior! (varietés Groucho-Marxistes, naturalment! senyor Mateu)
___________________________________
Marguerite Yourcenar Apostrophes 1979 No te desperdici. Editrama en te edició subtitulada.
Bon dia, David.
Com en Salvador, crec que ho han manllevat de propaganda americana, probablement republicana. De fet, ja les efígies del mont Rushmore tenen una mica d’això. Seria qüestió de fer una recerca.
No puc inspirar-te res perquè ja no sé què votar. L'únic que sé segur és que voti qui voti passat poc temps em cagaré en tot. Segur que si en Lior es presentés ens ho passaríem bé i ens defensaria molt millor que cap dels partits actuals.
Pel que fa a en Duran, va ser un nen criat en un poble d'Osca en ple franquisme. Vacances i excursions garantides per l'OJE i una atracció natural d'aquest home pels "fastos del poder" . No dic que fos un falangista militant i convençut, però transitava tranquil en l'òrbita. El que és segur és que no és un nacionalista català i que quan no li toca altre remei que fer el paper la impostira canta massa.
El cartell és una passada, però els espots que han estat passant fins ara eren un pur deliri. No sé si s'han inspirat en cap campanya dels EEUU. Jo hi veig un look mussolinià d'aquí t'espero. I, a més, no se m'escapa que utilitza Mas de teloner.
Coincideixo més amb el que diu l’Allau, Lior: sembla com si la propaganda electoral estigui pensada per distreure els qui no votarem aquell partit en concret (o els qui, directament, no votarem) que no pas els convençuts. No crec que funcioni, sincerament. Sense tanta paperassa a la bústia, em sembla que obtindrien els mateixos vots.
Sobre la “parrafada extrapost”, m’agrada comprovar que en Mira repassa les memòries de Canetti, entre d’altres. No he llegit mai res de na Yourcenar (ja he dit molts cops que tinc unes llacunes literàries immenses). El text que tan amablement reprodueixes (moltes gràcies!) m’ha fet pensar en el llibre “Jo, un altre” d’Imre Kertész i en la famosa frase “Je est un autre” de Rimbaud. És possible captar aquest jo que contínuament canvia i que es contradiu, també contínuament?
Ah, i si et presentes, Lior, podria fins i tot considerar això d’apropar-me a un col·legi electoral. I em guardo l’enllaç d’Apostrophes per quan la feina me’l deixi mirar amb tranquil·litat. Un altre cop, moltes gràcies pels teus comentaris, enllaços i referències!
Doncs la parafernàlia nazi devia molt a la simbologia romana, sí, Salvador. I és possible que la influència nord-americana hagi “ajudat” a concebre el cartell tan lamentable que comentem. Ara, a cap assessor de campanya o com es digui el càrrec de la gent que s’encarrega d’aquestes coses se li pot escapar les semblances entre el que han perpertrat i la iconografia cartellista soviètica. I si se’ls ha escapat, encara és més greu.
Doncs sí, Allau, ganes de llençar els diners. La distracció a mi em va durar un minutet escàs, però en vaig tenir prou perquè em confirmés l’estupidesa dels polítics que tenim.
Però són banderes que jo anomeno perpinyanenques, Ricard. Perpinyà és plena de banderes catalanes però no hi sentiràs quasi ningú enraonant en català. Doncs aquests de CiU molta bandereta, però el més calent a l’aigüera. Salut!
És que per mi és incomprensible, Jesús. Si es involuntari és molt greu, perquè vol dir que els qui es dediquen a aquestes coses de la propaganda no coneixen els seus precedents, i no puc creure que sigui una autoparòdia. I és clar que un partit grouxista seria molt més coherent. Salut!
Doncs sí, Àngel, estem davant d’una progressiva normalització d’aquest partit racista. Amb el temps, potser acabarà ocupant un espai electoral semblant al que ja ocupen, fa temps, partits semblants a tot Europa. D’antídots no sé si n’hi ha, la cultura sembla el més eficaç, encara que, molt sovint, no ho hagi estat. Salut!
És una bandera que després contrasta amb la política regionalista d’aquest partit. I tens raó, que tanta bandereta encara sembla més ridícul i absurd quan pensem en casos com el de la dona que esmentes. Doncs ja veus que compartim sensacions alhora de mirar propaganda. Salut, Marta!
Seria molt interessant de saber qui s’ha encarregat d’aquesta campanya. Tens raó, Hasbarat, que l’espot és esperpèntic i mussolinià. I és el que tot just deia, de banderes catalanes n’exhibiran tantes com de renúncies hagin fet o hagin de fer quan van a fer-se perdonar la vida a Espanya. Que en Duran és nacionalista espanyol ho deu saber tothom excepte els joves d’Unió que, de tant en tant, encara exhibeixen estelades.
Tens raó, Glòria, estic molt agraït als comentaris que deixeu, que enriqueixen aquest blog moltíssim. Jo no sé com podrien presentar-se els líders polítics actuals (em fa la sensació que com més senzillament possible, millor), però el que no entenc és com poder haver aprovat sense envermellir un cartell com aquest. Una abraçada!
Bona nit, Missatger. Recorda lleugerament les efígies que dius, sí, encara que la semblança amb la propaganda soviètica em sembla molt més clara (i encara més delirant: què fan dos líders de centre dreta emulant dos comunistes?). Tinc un company hongarès que va arribar tot esverat a la feina, després d’haver vist el cartell. Li va fer despertar records de joventut.
Jo sí sé a qui votaré. I no me'n penediré.
Com ja s'ha dit, el més terrible és que la propaganda funciona. Per tant, no ens espantem de l'estètica, sinó d'allò que hi veu la gent. En general, responem a estímuls molt bàsics que els publicistes coneixen molt bé. Però els estímuls bàsics són els que m'espanten.
La construcció de la memòria, que ens agrada a uns quants de nosaltres, dóna per una vida sencera: ens construim amb retalls de memòria racionalitzats. Crec que és un dels grans temes. L'hauríem de potenciar a classe: com es construeix i per a què.
Gràcies pel teu vot, Enric. Ja miraré d'adjudicar-te (a dit, no cal dir-ho) algun càrrec que et permeti seguir corrent i blogejant mentre ens segueixes il·lustrant.
L'ètica i l'estètica van molt del braçet, Enric, per tant sí ens podem espantar de l'estètica quan arriba a certs graus, doncs són símptomes ben clars. Personalment, aquesta de CiU, no m'agrada gens però no m'espanta. La gent veu, a través de l' estètica, el que el publicista vol.
De totes maneres, d'aquesta campanya en concret no en puc dir gaire res; dec haver generat una mena d'inhibidor, perquè gairebé no l'he notat.
Pel que respecta a la possibilitat de captar aquest jo, David, les últimes frases de la Yourcenar del text transcrit ens en deixen unes esperances limitades, però no pas la impossibilitat absoluta.
A quin llibre de Maus et referies al bloc de l'Enric? El primer, Maus, fins on jo sé és trobable.
Lior, em refereixo a Metamaus, que encara no s'ha editat aquí.
Jo tampoc no em penediré de no votar, Enric. I no estic tant segur que la propaganda funcioni o, si més no, em sembla que cada cop és menys eficaç pel que fa als partits tradicionals.
"Retalls de memòria racionalitzats", dius. No sé si sempre són racionalitzats. Però és cert que és un dels grans temes.
La sensació que aquest "jo" no és una il·lusió al 100%, sempre l'he tinguda, Lior. És a dir, per molt en construcció que sempre estiguem, em fa la sensació que no es pot negar l'existència d'un nucli que podríem anomenar "jo".
Publica un comentari a l'entrada