dimarts, 1 de novembre de 2011

La religió catalana

Francesc Pujols (1882-1962) volia fundar una religió catalana basada en la ciència i no pas en el mite. Una religió contrària al misteri i sense creients, tan sols amb convençuts. Doncs bé, encara que no és exactament el que en Pujols proposava, ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí: la religió catalana es diu Barça. I té un oracle i tot. Un oracle encarnat en entrenador de futbol. Hem passat de Delfos a Sant Joan Despí; som així, nosaltres. Cal dir que aquesta religió catalana, com totes, embafa, esgota i deprimeix. Que som un país malalt, ja ho sabíem, però que els calmants pel dolor hagin de passar per convertir-nos, tant sí com no, en experts en lesions al bíceps femoral (els que no som futbolistes en tenim, d’això?) i en si és reglamentari o no embenar-se els turmells amb un color diferent del dels mitjons, és molt cruel.
I no és pas que ens mirem la massa enfervorida per sobre l’espatlla i amb el nas arrufat. De cap manera. Ens encanta com juga el Barça (sobretot el de bàsquet, què hi voleu fer) i no gosaríem mai afirmar que la capacitat verbal del nostre oracle no està per sobre de la mitjana de senyors que es posen un xandall i dirigeixen nois que van en calça curta. Simplement estem esgotats. No podem més. Estem a punt de fer-nos agnòstics i no descartem l’ateisme. I mira que ens feia gràcia, això d’una religió catalana.

20 comentaris:

marta (volar de nit) ha dit...

Mantinguem-nos agnòstics, els que siguem prou valents i prou humils!

novesflors ha dit...

Jo sóc agnòstica fins i tot pel que fa als esports i tens moltíssima raó en la teua queixa. Tot i això, aquest oracle al qual fas referència em cau bé.

Brian ha dit...

I al damunt l'oracle dels pebrots ens ve amb que cada matí ens hem de llevar molt molt d'hora. Home, ja està bé de emprenyar el personal!

GLÒRIA ha dit...

I tant que som un poble malalt! L'energia que hauríem d'invertir en fer-nos políticament forts i cada cop més lliure es llença en crits i festes barcelonistes. Tothom s'ha de divertir però això ja és massa. S'està mitificant un equip de futbol i, especialmente, al seu entrenador, que, ben mirat, no en té massa culpa de que siguem com som.
El nostre poble crida darrere el Barça mentre segueix gent els negocis en llengua castellana per una por humana de vendre menys. Jo crec que l'essència en gruixut del nostre poble és aquest pànic a no vendre.
Una abraçada, David!

Enric H. March ha dit...

David, però això no té res a veure amb l'esport. Això és premsa rosa. Té tant valor com el que surt a l'Hola!

Jo sóc esportista i competeixo gairebé tots els caps de setmana. Tinc bíceps femoral, però no el malmeto perquè no xuto pilotes. En canvi, els meus isquiotibials són de mantega. Però... deixem-ho. Això només m'interessa a mi.

Sí que m'interessa compartir la relació que s'estableix entre l'activitat física i la intel·lectual. Si et ve de gust, pots llegir algunes reflexions al respecte en els apunts que trobaràs a [Physis i psykhé]: http://enarchenhologos.blogspot.com/search/label/activitat%20f%C3%ADsica%20i%20intel%C2%B7lectual

Hasbarats ha dit...

El barçaïsme és una falsa religió. De tota manera, no penso fer-me adepte de l'hiparxiología fins que els catalans ho tinguem tot pagat. Primer els miracles, després la devoció.
Mentrestant, tiraré pel camí més fàcil, com ara les 613 mitvot.

Lior ha dit...

L'esport com a religió, que ve de religare, relliga tot de coses que no m'agraden gens, o sigui que ni hi entenc ni hi vull entendre un borrall. De debò el Barçaïsme és tant diferent de l'Intermilanisme o el Bayerleverkussisme? Ja sé que en un país com el nostre, amb tants deficits nacionals, aquestes parareligions poden suplir deficits extresportius; però teniu el tema tant estudiat que els sabeu destriar? Estic d'acord amb la Glòria i el Capità. El que m'ha deixat de pasta de moniato-que-si-em-punxen-no-em-treuen-sang és l'Enric; És esportista (amb isquiotibials de mantega -vigila el colesterol- i tot!) i competeix (competeix! no fa una corregudeta, no...) gairebé tots els caps de setmana!? Aleshores, quan rediantre et dediques a ultrafarcir els teus blocs? Que corres amb el portàtil? I ara, a sobre, m'hauré d'estudiar això de la relació entre l'activitat física i intel·lectual; ganes de sortir corrents ja me'n venen...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Pujols era un savi incomprès, com la majoria de savis. La seva religió catalana era una proposta molt creativa, ja se sap que som també un poble de rauxa.
Però la visió de Pujols era molt optimista, perquè, de moment, només fem que pagar i pagar...

Enric H. March ha dit...

Lior, l'esport, precisament, és, de les activitats que faig, la que m'ajuda a organitzar la meva vida. Marca pautes, horaris; regula els meus estats d'ànim. Té un problema, però, i ho explico en els meus apunts. En èpoques de màxima activitat i quan tinc objectius específics, em resulta molt difícil concentrar-me i ser creatiu. Però és aleshores quan buscar objectius pels blocs m'ajuda a no perdre l'activitat mental. Sé que si no perdo la disciplina escrivint i publicant, de tant en tant surt algun apunt mínimament interessant. De fet és el mateix que en l'esport: si sóc disciplinat i compleixo els entrenaments, puc assolir algun èxit.

Ara, tot ho de dir. Tot plegat és possible perquè la meva dona i les meves filles entenen com sóc i gaudim tots d'uns espais de llibertat poc habituals.

Miraculosa Miró ha dit...

Molt de nivell hi ha tombant per aquí! Jo vaig fluixa de tot i la tardor m'exaspera!

Potser faré el pensament del Capità: les 613 mitsvot i tirar pel dret! "En l'obediència trobaràs la felicitat."

Fixeu-vos. Hi ha dies que l'insomni em fa aixecar a les quatre o les cinc de la matinada. I no sóc imparable com diu l'oracle!

Ei! Que l'Enric ratlla la perfecció. Aquí no s'hi fan farigoles! Ja ho veia jo que els seus blocs eren perfectes; però no gosava dir-li-ho.

Enric H. March ha dit...

Miraculosa, t'ho agraeixo, però em faràs posar vermell. A mi el que m'agradaria és que participèssiu més en el meu bloc. Ja m'ho ha dit més d'un que es talla i no comenta. Segur que sempre hi ha alguna cosa que toca la fibra. De fet, sigui quin sigui el contingut, sempre procuro que les emocions hi tinguin cabuda; i si parlem d'emocions, tothom té alguna cosa a dir.

Aris ha dit...

Vaig llegir que precisament el futbol l'havien inventat uns celtes per no tenir que fer la guerra...però si, tens molta raó, tot i que a mi m'agrada molt el bàsquet

Lluís Bosch ha dit...

A mi aquest oracle també em comença a tenir fins als pebrots. I ho he de dir en veu baixa, però és així: no és pas millor ni més intel·ligent que cap altre, i al damunt em carrega aquest posat que té. Però sóc ateu i no m'importa.
El que m'emprenya és que me'l posin cada dia a la sopa, que li donin medalles i que ara sigui tot d'una el "model de català". Quan el vaig veure el dia de la medalla entre Mas i senyora vaig decidir que em cagava en els tres.

David ha dit...

L’agnosticisme em sembla una bona postura inicial, Marta, per bé que en alguna cosa hem de creure, crec. Salut!

A mi tampoc no em cau pas malament l’oracle, Novesflors. Em molesta la trascendència que alguns donen a qualsevol paraula que surt de la seva boca.

Alguns ja ens hi llevem, ja, d’hora. I anem a dormir molt tard, també. El consell de l’oracle em va recordar aquell tan convergent de “La feina ben feta no té fronteres”. Encara no sé ben bé què volien dir. Salut, Brian!

Sí, Glòria. És que el Barça ha fet sempre aquest doble paper paradoxal: per un cantó no es pot negar que assumeix la representativitat del sentiment catalanista i per l’altra serveix perquè aquest sentiment s’esbravi en un camp de futbol i prou.
Sobre el pànic a no vendre que dius, és ben cert. N’hi ha que es pensen que el món comença i acaba a Madrid i, és clar, només d’imaginar-se que podrien haver de fer negocis amb gent d’altres països, ja es maregen. Tan maco que és agafar el pont aeri o el TGV i fer-se perdonar la vida, envoltats de madrilenys condescendents, tot explicant acudits sobre com en som de garrepes, els catalans.
Una abraçada!

Estem d’acord, Enric, que tot això, d’esport en té ben poc. Tinc molt de respecte pels esportistes, com més amateurs, millor. Em miraré aquestes reflexions que em recomanes, que, de tant en tant, agafo la bicicleta i xalo d’allò més. Tot i que he de dir que admiro la teva disciplina, Enric. La meva relació amb l’esport és ambivalent: de vegades m’he sentit molt ridícul practicant-ne (recordo moments hilarantment comprometedors en algunes sales de peses) i en d’altres ocasions m’hi he divertit molt (ciclisme i bàsquet).

Ben dit, Hasbarat. De moment hem de passar de pagar-ho tot a que ens ho paguin tot. No sé què en diria, en Pujols, de la nostra situació actual. Molt bo, això de les mitvot, un camí ben fàcil, sí...

Home, Lior, jo no sé què passa a Milà o a Leverkusen, però et puc dir que a Anglaterra, per exemple, oblida’t de trobar cap diari que cada dia t’informi de les aventures i desventures d’un bíceps femoral. La devoció pel futbol és quasi universal, però els nivells d’estupidesa que darrerament observo per aquí (TV3 en seria l’exemple més vergonyós) em costa de creure que es puguin igualar. I el més graciós de tot és que quan en Messi i companyia comencin a demostrar que són humans i redueixin el ritme i fins i tot perdin, tots aquests sonats que els llepen seran els primers en apedregar-los.

Sí, Teresa. El més fàcil és caricaturitzar el personatge, però algunes de les coses que va escriure tenen molt de sentit. Pertany al nombrós grup de personatges inclassificables i incòmodes pels qui pretenen imposar una visió partidista de la cultura catalana.

Estem d’acord, Miraculosa: els blogs de l’Enric són excel·lents. La tardor t’exaspera? Apunta’t a un gimnàs, dona. Hi he vist gent que tot fent bicicleta estàtica llegeix llibres i tot. Encara que per culpa del moviment frenètic dels qui sostenen els llibres en qüestió, no en puc veure mai els títols. Si algun dia hi veig algú llegint Kafka, me li llanço al damunt i li faig una clau de judo; tot ben esportiu.

Jo sóc més de bàsquet, Aris. De sempre. Bé, de sempre no. És des que vaig veure que a l’hora de jugar a futbol, al col·legi, sempre em triaven el darrer, fins i tot després del grassonet.

A mi em sembla que l’oracle de vocació d’oracle no en té pas. El problema és que l’han triat. És l’escollit. Tenim uns intel·lectual tan dependents del poder que les paraules d’un entrenador de futbol acaben semblant qui sap què. En Mas és capaç del que sigui per fer-se una foto al costat del nostre gurú. Salut, Lluís!

El missatger ha dit...

Està clar que l’adoració cap a Guardiola obeeix a un buit com a societat molt preocupant. La gent està prenent-se a un simple entrenador de futbol com a sant patró de no se sap quina causa.

Tampoc em cau malament, però es tracta simplement d’una persona amb un gran talent per a la seva feina (simple entrenador) i bastant intel•ligent. Però ni gurú, ni res. Un gurú és una cosa molt seriosa, i en Guardiola com a molt és gurú de qüestions futbolístics, no de maneres de viure o de pensament social.
Les seves carències es demostren en la seva campanya publicitària per a un banc o en l’episodi lamentable de la medalla, amb la cèlebre frase de les sis del matí (m’he aixecat per anar a treballar molts anys a aquesta hora, i puc donar fe que els metros i els trens estan plens d’emigrants i de les classes baixes, i buits de futbolistes, “emprenedors”, diputats o presidents de la Generalitat que el xalaven.

I una altra cosa que em rebenta: que un entreteniment popular com el futbol així sigut posseït pel pitjor del sistema, que l’ha engolit i fet seu. Només cal veure la directiva actual del Barça: el bo i millor dels trescents de Pedralbes. Per no parlar dels traficants d’armes, mafiosos, petro-tirans i el bo i millor de cada casa fent rodar la pilota invertint els seus diners bruts...

Un bon retrat de la nostra societat. Segons Ronald Reagan això era el Paradís, oi?

Marta F. Soldado ha dit...

A mi em queia l'oracle-Guardiola circumscrit als límits de la seva feina que és el futbol. La fe, religiosa irracional o científica com la de Pujols, em provoquen un rebuig i una desconfiança totals. Ara, no puc aportar ni dir res millor que el-missatger, que ha dit tot el que penso, de les sis del matí i la medalleta i els anuncis de banc: Guardiola no és un gurú de maneres de viure o de pensament social. I el futbol engolit pel sistema fa pudor.

Ja m'he desfogat força...però feia temps que ho venia necessitant!

P.D: un cop d'ull al nostre projecte http://nervicat.wordpress.com

David ha dit...

Subscric de dalt a baix el teu comentari, Missatger. Des del que dius d'en Guardiola, fins a la definició que fas dels directius de Can Barça, passant per el circ que és futbol profesional de primera línia.
Ja que hi som, no puc evitar de recordar que a la samarreta hi diu Qatar Foundation.

Gràcies per desfogar-te, Marta! Estem d'acord tots dos amb el Missatger, doncs.
M'he mirat l'enllaç que amablement ens mostres i t'he de dir que em sembla un projecte molt interessant. Tot el que sigui retornar la cultura al debat públic em sembla perfecte. He llegit la vostra declaració de principis i m'ha agradat molt veure-hi reflectides moltes idees en què crec fermament. De ben segur que us seguiré.

Jordi Artigas ha dit...

Tens raó David, el Barça és una religió però jo, que sóc agnostic, em sento a digust amb els rituals, l´imatgeria i els apostols. Només em queda el trist consol de les hosties consagrades que suposen, de tant en tant, els gols al Madrid. I aquest és el perill: quan la relgió contrària (els merengues) semblin una mena de contrarrormistes (barrocs, barroers, violents). Aleshores un es fa una mica luterà , especialment quan veu els gols del Barça, despres de treball, suor i llàgrimes. Si el futbol és una metàfora de les guerres de reiigió del s XV, aleshores hem millorat una mica. Quan es compleixi el desig de Pujols, la felicitat serà completa. Punset apòstol ara mateix!

David ha dit...

Ep, Jordi, estic d'acord amb tu: que la religió Barça m'esgoti no vol pas dir que no em vingui de gust que de tant en tant passem els contrareformistes messetaris per la piconadora. Salut!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Certament, paraula de culé heterodox, estic una mica saturat del nostre oracle de Santpedor. Però, sobretot, estic molt saturat del papanatisme que l'he convertit en oracle del poble i peça angonal d'una Catalunya convertida en estadi interclassista i autoreferencial.
Naturalment que gaudeixo del Barça i de la saviesa del seu entrenador i -ep!- del seu fidel Tito "ull de vellut" Vilanova, però la seva canonització arran del lliurament de no sé quina medalla parlamentària em sembla desorbitat i absurd. No és per ell, el mestre Guardiola, que ho dic. Ho dic per ells -els papanates de la Catalunya oficial- que han perdut l'oremus acordant que "ell" és el català més representatiu de "la nostra" manera de ser i de fer. No és només un cas de religió catalana (com passa amb altres religions i en altres indrets), el problema és que fins i tot ja és un model de qualsevol modalitat de la vida: "Ell" podria ser el president de tots, "Ell" ens parla del futur de "tots" en els anuncis del Banc Sabadell o ara, darrerament, tot un parlament li etziba un homenatge unitari que el proclama pràcticament el model a seguir en el treball, l'esport, la cultura, la ciutadania i l'economia.

Bé, potser m'he passat una mica. Culé com soc, catalanista com vull ser (d'una manera poc espectacular i més aviat socialment lògica), no podia restar de braços creuats davant l'adveniment de la nova religió.

En definitiva: Up The Hammers!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA