Introducció: Jacques Derrida
(1930-2004) ―de vegades més pensador juganer que filòsof― va reflexionar profundament
sobre el concepte d’aporia. Una aporia és un raonament en el qual apareixen
paradoxes irresolubles. Derrida va considerar que el regal, l’hospitalitat, el
perdó i el dol es configuren en apories. Avui, per raons d’actualitat, ens
fixarem en el regal. (Avís: parafrasejar el deconstruccionista més
deconstruccionista de tots és missió impossible, però ho provarem.)
Nus: Un regal genuí no es pot
percebre com a regal. Per què? Doncs perquè el regal genuí resideix més enllà
de les oposicions donar-rebre. Qualsevol resposta (equivalència o recompensa)
significa destruir l’ànima del regal genuí. Per Derrida, fins i tot un simple «gràcies»
anul·la el regal perquè prova de ser-ne una equivalència quan, evidentment, no
ho és. El regal no es pot deslligar de la resposta que, invariablement, qui el rep
ha de donar. I, com que el regal està lligat a la resposta que el segueix,
esdevé una imposició per al qui el rep. Sabem que hi ha qui regala esperant
només aquesta resposta. Derrida, doncs, mostra
que no es pot disassociar donar de rebre i d’agafar. (Tot un juganer, com dèiem.) Un regal genuí requereix
l’anonimat de qui el fa i això eliminarà que aquest se’n pugui beneficiar.
Desenllaç: El millor regal és el
que es fa sense ser-ne conscient (així evitem l’autosatisfacció típica després
de donar-lo) i aquell que qui el rep tampoc n’és conscient, de rebre’l, perquè
si sap d’on prové, respondrà i ja hi tornarem a ser. Vet aquí una aporia, doncs.
Aportació personal: Les apories
són sovint simples jocs de paraules. Si el regal són records o estimació
(els regals perfectes, sens dubte) l’aporia derridiana es desfà. No hi ha res a
retornar perquè qui dóna no espera res a canvi i, de fet, pot ser que no sàpiga
ni que dóna. O potser sí, tant se val: no sempre cal pronunciar allò que és evident.
I tampoc no passa res per donar les gràcies, encara que tampoc no calgui. Gràcies,
doncs.
Sort d’en Calvin
i en Hobbes que ens ho aclareixen tot:
.jpg)
21 comentaris:
Vet-ho aquí: mai m'ha agradat fer ni rebre regals; ara, gràcies a Derrida, ja sé el perquè.
...El proper post segurament serà més lleuger, que tinc uns crítics (anònims) que em diuen que, de tant en tant, els agradaria entendre alguna cosa del que escric per aquí... Suposo que aquest és el post en la seva deferència que devien estar esperant els teus crítics anònims...
Jo també l'esperava; no hi ha res que m'agradi tant com deconstruïr-me una estona després de dinar tot polint-me la barba mentre el peeling facial va fent la seva.
Les apories que ens poses d'exemple venen a dir que som esclaus d'aquest Jo que tant t'amoïna, oi? Un servidor (és per no dir j...) sap diferènciar quan un regal el fa amb bondat i quan no, i no hi ha gaires coses més gratificants que donar o regalar de cor; donar-se. Deu ser per l'alliberament (temporal) del jo que suposa... Merda!; que acabo de topar amb una aporia!? Digueu-me que no encara que sigui mentida! Vaig a veure si acabo Acabados i Kant, el judío, el aleman, del teu amic, que el tinc des del 05-08-05 (tinc la factura de Casa de Jacob de punt del llibre), 128 pàgines i encara em dura... ja vaig entenent perquè. A part d'en Derrida no tens res més entre mans? Algun poemari nou, alguna relectura...
Un apunt deliciós, David. Els qui ens agrada regalar ho fem pel fet de donar. Rebre a canvi és del tot innecessari. La generositat és també acceptar sense haver de tornar.
Un dubte no deconstructiu: El dimecres és l'aniversari de la nit dels vidres trencats. S'ha convocat una concentració a la Plaza St.Jaime de Barcelona per recordar-la. I jo ara tinc un dubte; això dels cristalls trencats, com l'anomenen els convocants, és falta de, ehem, documentació seva o meva?
Perdona Puigmalet, però als qui us agrada regalar ho feu perquè us sentiu millor fent sentir millor l'altre. Per tant, el regal sempre implica un subjecte agent que realitza una acció, o un subjecte pacient que la rep, o tots dos alhora (en la majoria dels casos). Si el regal són records o estimació, qui dóna sempre espera el seu propi plaer, satisfacció, felicitat, a canvi.
El "regal" en què el subjecte agent no és conscient de fer-lo i el subjecte pacient no és conscient de rebre'l, no es pot considerar regal com a tal, perquè no hi ha una acció que respongui a aquesta intenció. Es pot dir que queda tot en un estadi superior, inaccessible a la consciència, però que està allà, aportant segurament alguna cosa postiva als dos subjectes que ni saben què és ni d'on ve. Potser només la senten o la intueixen. Però no sabria definir ara aquesta "cosa positiva" (mal expressat).
El regal, ni es pot deslligar de la resposta ni s'ha de deslligar de la resposta, perquè aquesta forma part intrínsecament del regal. Tant si ens fa feliços regalar com si ens fa feliços rebre.
Les apories són una de les poques coses que ens poden mantenir la ment desperta, ara per ara, i els jocs de paraules fer-nos feliços. Sempre es deconstrueix per construir de nou. I això és bo.
Gràcies pel teu post. T'acabo de descobrir i m'ha agradat. M'has fet (bé, qui m'ha passat el link del teu post...)un "regal", perquè vosaltres dos no ho sabíeu ni en teníeu la intenció, però jo, com a subjecte pacient, el rebo,i li dono essència. :)
Trobo la qüestió molt interessant. Em pregunto si els que escrivim en un bloc sota un nick, en principi, anònim i que amb els nostres escrits oferim un regal (aquí estic sonant pretensiós) a algun lector anònim, no destruirem l'aporia derridiana a propòsit del "regal".
No ets l’únic, Brian. Hi ha molta gent que troba violent tot això de rebre i donar regals. N’hi ha que ho passen molt malament sobretot alhora de rebre’n perquè no saben com han de reaccionar. Salut!
El post “lleuger” era el del Guardiola, Lior. Ara ja he cobert la quota.
Tot això de la deconstrucció m’ho van fer avorrir a la universitat on s’entestaven a utilitzar aquest terme cada cop que a algú se li acudia donar la volta a la lectura tradicionalment acceptada d’algun text. Més tard m’hi he acostat amb uns altres ulls i, per bé que sovint se m’escapa molta cosa, hi ha moments en què, per exemple la lectura de Derrida, és de capaç de suggerir-me vies de pensament molt interessants. Aquestes apories en són un exemple.
Pel que fa al que dius del moment alliberador de la tirania del jo que pot suposar regalar (aquí ens acostem a Lévinas, bon amic de Derrida), hi estic d’acord: quan el regal es fa sense esperar res a canvi (molt difícil, com hem vist), l’únic que compta és l’altre. Ara: la prova definitiva de la nostra bona fe rau en si, un cop fet el regal, ens sentim decebuts o no si no ens l’agraeixen. Seguint Derrida, no ens hauríem de sentir malament si no els l’agraeixen.
Uff, Lior, a banda de Derrida dius... Estic rellegint les cartes de Kafka a Milena i és com si no les hagués llegit mai abans. El to el reconec, però havia oblidat la profunditat d’alguns fragments. I també estic llegint un llibre que recull alguns articles de Steiner al New Yorker. De poesia, poca, i això no pot ser. Alguna recomanació?
Pel que fa al recordatori de La nit dels vidres trencats, la falta és seva, Lior, com molt bé explica l’enllaç que ens ofereixes. No és el primer cop que sento que s’utilitza el mot “cristall” per referir-se a vidre. Amb falta o sense, i encara que jo no sàpiga on és la Plaza St.Jaime, trobo que la inciativa és més que respectable i segur que tu també.
Moltes gràcies, Puigmalet. Comprovar que som capaços de provocar l’alegria en els altres és molt gratificant, és cert. No sé què compta més, normalment, si la sensació d’alegria que sentim dins nostre en comprovar que fem feliços algú altre o la simple contemplació de l’alegria de l’altre. En tot cas, no crec que Derrida suggereixi que no es facin regals. La solució a una aporia no existeix, però si n’hi hagués segur que no passaria per la inacció.
Moltes gràcies pel comentari, Anònim. Es fa difícil d’imaginar un regal en què no hi hagi cap mena d’espera implícita d’alguna mena de resposta. I si som capaços d’imaginar-lo, com molt bé dius, no podem anomenar-lo regal. Com he comentat a en Lior, amb el temps he anat passant d’un rebuig total a la deconstrucció a veure-hi elements de reflexió apassionants. La llàstima és que quasi sempre necessiti llegir moltes pàgines per acabar tenint una certa idea del que crec que l’autor vol dir.
M’alegro que et prenguis aquesta entrada com a regal. No era pas la meva intenció que ho fos, per tant ho deu ser. Salut!
Bona, aquesta, Allau. No hi havia pensat, en això. En el meu cas es tractaria de no signar més com a David i d'escriure entrades i comentaris que es poguessin qualificar de regals. Una feinada, vaja...
Encara que, ara que ho dius, la lectura d'alguns blogs sí que podria qualificar-se com a regal, perquè regalen tota una sèrie de coneixements i de connexions que, pels curiosos de mena, són autèntiques joies.
Potser per a tu i el teu univers particular, David és el teu nom veritable, però jo no ho he considerat mai com a condició necessària ni suficient. Així que prefereixo classificar-te en la categoria de "regal".
El senyor Derrida anava sobrat de temps. I perdona, David. A mi m'agrada que em regalin i sóc molt feliç quan regalo i a canvi rebo un somriure, un petó. Intento deixar un record en els regals que faig com qui, amb un segell, marca una peça. Jo també tinc "la jerra de la Maria" i "el llibre d'en Martí" mentre ells tene coses de la Glòria encara que no sigui gens necessari correspondre perquè, ja ho he dit, la recompensa està en la reacció que provoca el regal que fem i en l'esperança de quedar, amb aquell objecte, com una llum a la memòria del que rep l'obsequi.
Deconstruir? És prou interessant.
Una abraçada!
Bona nit. Ara torno de sopar de Can Culleretes: faves a la catalana (fetes a foc lent i amb menta) i un jarret amb rovellons). Pura construcció, perquè demà toca deconstruir-me: a les 11 del matí competeixo al Prat.
Crec que l'Allau l'ha encertat amb la seva apreciació. Sobretot pel que fa al receptor. En el cas de l'emissor, no està tan clar.
De tota manera, l'autèntic regal és aquell que és descobert com a tal sense haver-ho previst, ni per un costat ni per l'altra. El regal és un extra, un plus. Quelcom no necessari fins que no ho tens.
Lior, no t'oblido. Demà et contestaré en el meu bloc.
L'emissor serà sempre un ens contínuament posat en dubte. Millor oblidar-lo. Quedem-nos del costat del receptor (feliç).
La comemoració de la nit dels vidres trencats em sembla molt més que respectable. Una altra cosa és aquesta falta de cura (i vull dir respecte) en la composició del cartell (i la plaza tal...), i que vol dir coses que em sé, que no m'agraden i que em guardo de dir-les.
Et demanava si tenies res més (lleuger...) entre mans amb retranca de la meva, però gràcies igualment. I te la torno:
Pel que fa a la poesia, això d'agafar un poemari i assentar-me a la butaca i llegir-me'l com si fos una novel·la, només ho faig quan l'acabo de comprar per situar-lo. Després el que faig és picotejar; tot rondant per casa recordo algun poema situat, el busco i aquest em porta a un altre que, mentre el busco m'en fa trobar un altre que... Dec ser un lector de poesia un mica rarot.
Uns versos del poema Aniversari,
d'Animals i plantes de Marta Pessarrodona, que m'han abstret una estona:
...
Ha passat un any
i el cor potser envelleix:
una variable rara,
que mai no contemplava.
...
El que et deia; picotejant...
Lior, no té res d'estrany com llegeixes poesia. Cadascú fa el que vol, és clar, però la poesia és aquell lloc on es torna cada cop que al cap sona una determinada música que ens trasllada a on lloc poc definit que la poesia, precisament, identifica i anomena.
Bé, de fet, el meu nom, a casa, pràcticament és com si fos anònim perquè el portem el meu pare, el meu fill i jo. En tot cas, moltes gràcies, Allau.
Bé, per dedicar la vida a pensar i a escriure el que es pensa, cal temps lliure, sí. A mi també m’agraden els regals, clar, i, sobretot fer-ne. I, és un tòpic, però és clar que el valor del regal no té absolutament res a veure amb els diners que hagi pogut costar. De fet, els millors regals que es poden rebre no es poden comprar enlloc. Una abraçada, Glòria!
Ep, et cuides bé, Enric, eh? Espero que hagi anat bé la competició. Bastant passada per aigua, em temo, oi? Aquest vespre em miraré bé el teu blog, Enric, que això requereix tranquil•litat i concentració.
Si tots els emissors penséssim així, Allau, la cosa aniria molt millor, crec.
Em sembla que ja sé per on vas, Lior, amb això de les coses que no t’agraden i que et guardes de dir. I estem totalment d’acord. Ja ens hem entès.
Ah, lleuger? Ara mateix no gaire. Ep, això que fas amb la poesia també ho faig jo! Jo som dos “rarots”. Ai, el pas del temps, Lior, tota la poesia deu néixer d’aquí.
Amb això dels "cristalls"... doncs, això mateix!
Els regals, el donar i el rebre... m'ha fet pensar en L'arbre de la vida i les sefirot. No n'hi ha una dedicada al donar i al rebre? I costa d'equilibrar-ho!
I, parlant de poesia... he trobat:
ARBRE
Jo et vaig somniar majestat invisible
Que plana per la faç de cada cosa.
Arrelat en dolor de la cendra,
un home només, et portava, sepulcre,
pare mort, dintre meu, en silenci,
i et cridava amb paraules de vent
d’antics mil·lenaris, que encenen la ira.
No has respost mai al clam i em deixaves
en temença de nit, foc secret, alta flama,
Arbre Déu en la nit.
Salvador Espriu
Fins ara no he entès res. M'he quedat amb la música. I quan el necessiti, deurà sortir.
Me'n vai a ca l'Enric!
Caram, ara m'he angoixat, perquè regalar, per a mi, és intentar trobar allò que sé que farà que algú se senti apreciat, visible, estimat. No n'espero les gràcies, com no n'espero cap altra correspondència. En realitat no sé rebre regals, m'angoixa sobremanera. Glups! ara mateix només desitjo que el psicoanalista no hagi llegit Derrida!
Alguna pista per la Miraculosa:
L'últim vers:
Arbre Déu en la nit.
Pensa en la flaca cabalística d'Espriu i en el sentit, també cabalístic, de l'arbre.
Interpretació meva, és clar...
Bon regal, aquest poema, Miraculosa. Els significats apareixen i desapareixen constantment. Alguns romanen lligats a la nostra lectura del poema i llavors és quan creiem que l’hem entès, però tant sols és una il·lusió. Ara, la pista d’en Lior és interessant.
No cal angoixar-se, Clidice. En el fons es tracta de jugar amb el significat de la paraula regal. Hi ha molta gent que s’engoixa quan rep regals, però, clar, i si aquell regal que ens fa tanta il·lusió de fer angoixa algú altre?
Ui, no conec el tipus de lectures preferides dels psicoanalistes. Lacan, potser?
Quin èxit, aquest apunt! No m'estranya, el tema s'ho val.
A mi m'agrada fer i rebre regals sorpresa. Vull dir: compres una cosa amb estimació i la poses a sota la coixinera i així el qui ha de rebre el regal té una alegria inesperada que vés a saber si no li arregla el dia. Pel que fa a mi, m'agrada molt donar les gràcies, i a vegades les dono sense motiu aparent (dic aparent perquè a vegades és una alegria trobar-se amb algú, és una gràcia de la vida...)
La sorpresa se suposa que desapareix quan es tracta de regalar en dates concretes que tothom coneix. És per això que regalar i rebre regals inesperadament fa molta més il·lusió (sobretot rebre'n).
De gràcies en podem donar per tantes coses, oi, Teresa?
Publica un comentari a l'entrada