Afortunadament ja
fa temps que se sap que la historiografia i l’objectivitat no van de bracet. És
per això que desqualificar qualsevol historiador amb l’únic argument que, de
tant en tant, se li veu el llautó és, sovint, un exercici de cinisme. Si a això
hi afegim que el poder polític tria la versió de la història que més li convé,
potser entendrem per què a Catalunya, es va preferir, a partir de
cert punt, d'acceptar com a definitiva la descripció de la nostra història i del
nostre caràcter que va fer Jaume Vicens Vives (1910-1960) en detriment d’altres
opcions. Aquesta elecció, gens desinteressada, va deixar a l’ombra, per
exemple, un historiador de la talla de Ferran Soldevila (1894-1971), que va ser
qualificat de romàntic i de poc rigurós. Però, és clar, les polítiques de peix
al cove i de seny s’havien de justificar d’alguna manera i què millor que
cercar el suport intel·lectual d’un historiador tan ambivalent com els qui
l’havien triat. Tanmateix, Vives no va ser sempre ambivalent, fixeu-vos, sinó, en
aquest fragment extret de España. Geopolítica del
estado y del imperio (1940):
«En los nuevos rumbos hacia las metas
ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías
geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo
tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia.»
Al costat d’aquesta
mostra d’objectivitat extrema, el romanticisme de Soldevila és glòria.
Ara: l'argument que més ens fa decantar cap a
Soldevila és Hores angleses (1925-1929)
un deliciós dietari de la seva estada a la Universitat de Liverpool. Es tracta
d’una mostra de finor, cultura, ironia i bellesa expressades mitjançant una
prosa elegantíssima. Una joia.
15 comentaris:
Es poden demanar mostres?
No entenc què vols dir, Allau, perdona. Mostres de què?
Mostres de la finor de Soldevila.
És per aquest motiu que els 'buscadors', si em permets la paraula, no ens podem quedar amb una sola versió... del que sigui.
Jo recordo "Resum d'història dels països catalans" que per cinc duros (25 pessetes) el teníem a les llibreries que guardavan fidelitat a Catalunya. Era un llibret petit i editat amb modèstia en el qual s'explicava la història del nostre país. Sempre erem els bons!
Una abr´çada, David,
Soldevila, romàntic, potser sí, però poc rigorós, de cap manera: a la seva "Història de Catalunya" gaire bé ocupen més lloc les cites i les notes a peu de pàgina que el text principal.
I ja que ve de passada, val la pena fer homenatge a Josep Fontana, que l'altre dia va fer 80 anys, i no esperar a que es mori, com s'acostuma a fer.
Cada 11 de setembre hi ha una desfilada davant el monument de Rafael Casanova. Villarroel no compta. Moragues tampoc.
I així ens va el ball, amb fins estilistes dels anys 20 parlant de "los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales" panhispanistes i racials als anys 40.
I callo perquè tot plegat és massa trist.
Són les coses del seny i de l’autoatorgat sentit comú que tenen els poders fàctics, no solament catalans. Ara bé, són tan vanitosos que deixen proves, i quan les llegim dècades després, ens portem les mans al cap pels disbarats tan poc assenyats que van dir o escriure.
Salut!
Tot el dietari és ple de mostres del que comento a l’entrada, Allau. Soldevila escriu sobre el menjar, el temps, les diferents nacions britàniques, el futbol, l’imperi, les curses de cavalls, la puntualitat, els suburbis de Liverpool... Les pàgines més interessants ―per mi― són les que dedica a Oxford i als seus jardins. Però volies mostres de finor:
«[...] a Oxford l’aliança de les pedres i dels jardins arribar a ésser perfecta. Les pedres aporten a aquesta aliança la severitart, els jardins hi duen la dolcesa. No conec cap altre indret on ambdues qualitats, aparentment antagòniques, arribin a fondre’s amb una intimitat semblantment penetrant. I és que, gosaria dir, pedres i jardins hi arriben d’una manera activa: les pedres prenen sovint unes coloracions ocre-verdoresques, com en transició a vegetals; els jardins, tornats heures i vinya verge, cenyint les pedres, com per apropiar-se’n la forma. I si aquesta forma és a voltes rellevada pel jardí que enquadra l’edifici, altres és l’edifici que enquadra el jardí i en fa ressaltar la verdor i la pau. Per les portes i portelles, per les finestres, per les arcades dels claustres, destriar al fons una perspectiva de jardins; romandre una estona, reposant, en un d’ells ―qualsevol― i assaborir-ne lentament la pau i el perfum: heus aquí dues entre les millors delícies que Oxford pugui oferir-vos.»
Exacte, Teresa. “Buscadors” o “espigadors” o “drapaires” com sovint ens anomena l’amic Àngel.
És un llibre que a molta gent la va introduir en la història del nostra país, Glòria. Recordo que el respecte que el meu avi (que no havia nascut a Catalunya) tenia per aquest “Resum...” i la “Història de Catalunya” que cita en Brian. Segurament acostumàvem a ser els bons, però, de vegades també els ximples, que en Soldevila també exposava els defectes i errors catalans sense cap problema. Una abraçada, Glòria!
Tens raó que la qualificació de poc rigurós és injusta de totes totes, Brian. Fas bé de citar Fontana i hi afegiria Josep Termes que va morir fa ben poc. Gràcies a Termes ha quedat ben provada la mala fe i l’estupidesa dels qui han pretés i pretenen deslligar el catalanisme i l’independentisme de les classes populars per convertir-los en fenòmens exclusivament burgesos. Em refereixo a Solé Tura i amiguets que van, entre d’altres mentides, voler fer-nos creure que la classe treballadora, a Catalunya, era només castellanoparlant.
El cas de Casanova i Moragues és paradigmàtic de com hi ha personatges històrics que convé fer populars i d’altres que convé amagar. En segons quins països, de vegades, el canvi de governs implica que algunes injustícies es reparin, a casa nostra això no passa quasi mai. Salutacions, Hasbarat.
Estem d’acord, Missatger. Aquí, amb l’argument del seny, s’han deixat de banda moltíssims personatges que no acaben de ser còmodes amb la idea de país (o de no-país) que es vol transmetre. Salut!
Gràcies, David, realment fi.
A disposar, Allau. Bon dia.
Saber contrastar fonts és important.
La subjectivitat és una pell difícil de desprendre's però l'aportació interessada és manipulació.
Bon cap de setmana.
David, dius: "Afortunadament ja fa temps que se sap que la historiografia i l’objectivitat no van de bracet. És per això que desqualificar qualsevol historiador amb l’únic argument que, de tant en tant, se li veu el llautó és, sovint, un exercici de cinisme." Perillós. T'ho dic per a donar joc, també. Una cosa és l'objectivitat sigui difícil, que tota historiografia és, al capdavall, una historiografia, i una altra diferent és acceptar el "llautonisme". Sense matisar, clar. La perspectiva és inevitable, la malfa fe, no. No ho dic, clar, per Soldevila, ho dic perquè amb allò de que l'objectivitat no és possible no es pot dixar via liure a la burda manipulació.
Em sembla que de la subjectivitat no ens podem mai desprendre. Suposo que el més honest és admetre-ho i, a partir d’aquí, provar de ser tan objectiu com sigui possible. I de fonts, com més, millor, clar. Sempre. Bon cap de setmana, Gemma!
Tens tota la raó, Albert, que la frase que cites, descontextualitzada i portada a un extrem, podria fer-se servir, fins i tot, per legitimar, per exemple, tesis revisionistes, quan no hi ha res més lluny de la meva intenció. El que pretenc dir és que, de vegades, la simple tria del tema d’estudi ja és una presa de posició i ja indica una mica de quin peu calça cadascú. Ara, és clar que tota feina historiogràfica ha de partir d’un rigor i d’una anàlisi tan estricta dels fets com sigui possible. No pretenia sonar tan relativista com pot semblar. Moltes gràcies per ajudar-me a explicar més bé el que volia dir. Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada