«Els límits del meu llenguatge són els
límits del meu món.» «El món i la vida són un.» Per tant, la vida és
llenguatge. Wittgenstein ho tenia clar. «Els límits del meu ipad o de la meva
blackberry són els límits del meu món» i «el món i la imatge són un» seria la
versió actual d’aquests apartats del Tractatus.
.jpg)
10 comentaris:
Els nostres límits són els de la condició humana en general, i els límits particulars de cadascú... Tot i així, a vegades som capaços d'anar més enllà i veure'ls des de l'altra banda...
Jo crec que encara no sabem quins són els nostres límits, al menys pel que fa a algunes experiències viscudes que no ens hauríem sentit mai capaços de superar.
No he pogut mai amb el Tractatus. De vegades, en una llibreria, me'l guardo segons a les mans decidint si me'l compro o no i recordo a un amic meu molt bon filòsof que sempre m'assegura que és avorrit.
Pel que dius, David, penso que tu l'has llegit i, com a mínim, una sentència t'ha agradat.
Una abraçada!
Que difícil avui!
I els dislexics, què hem de fer amb ells?
Jo tampoc no l'he llegit però crec que les dues idees que compares no són totalment comparables en el sentit que"el llenguatge" crec que és una totalitat dins la qual també encabiríem "la imatge". Però em sembla una bona reflexió perquè m'has fet pensar: "limitar-nos" a la imatge i a la forma ràpida i abreujada d'expressar-nos a què ens han abocat els avanços tecnològics que tu esmentes, per exemple, no és una manera de limitar-nos massa i,per tant, d'empobrir-nos?
Quina penya, aquesta! Es que no entenen res, David, els ho has d'explicar i contextualitzar tot!
És clar que si no s'han llegit ni el Tractatus, que n'esperes...
El que jo et volia dir, però, és que la mama, via biblibus, m'ha aconseguit... tatatatxaaan: Hores Angleses, edició de la Institució de les lletres catalanes del MCMXXXVIII, i que ara estic pensant com m'ho faig per escanejar-lo sense desintegra-lo d'atrotinadot com està.
Miss B., per anar a la seva primera lliçó de ball, ha pres un bany, s'ha arrissat els cabells i s'ha posat un vestit exepcional. El curs passat em va confiar que el seu ideal fóra d'ésser dancing girl.
Si enlloc de Miss B. fos Miss M., hauria pensat que es referia a la Miraculosa :-))
És curiosa la sensació de despresa i d'allunyament que experimento envers les coses d'allà baix, quan arribo a un país estranger. I és curiós com aviat, de mica en mica, tot allò em guanya novament i fa que hi refereixi tot el que veig, tot el que penso i tot el que faig.
Qui, poc a molt, no ho ha experimentat tot rondant pel món? Límits d'un llenguatge?
Curiós apunt, el del teatre jueu del 24 de febrer de 1928, pag. 89.
El propi món i el llenguatge no tenen perquè anar units en unes mateixes mides, ara bé de tipus de llenguatges n'hi ha un munt.
I estic d'acord en que hi ha hàbits d'avui en dia que fer-ne un abús poden limitar el propi món tot sabent que és immens i ple de qüestionaments. Tota addicció és limitant.
Salutacions sense limits.
Bona nit, David i a tothom, fa molt temps que no entrava.
Com sempre dóna tant plaer llegir les entrades, com així també els comentaris.
En aquest cas penso que el límit està en el pensament expressat pel llenguatge.
Com diu Teresa, el límit del ésser humà és un dels aspectes, al igual que el de cada persona en particular, però sempre dintre del llenguatge, que permet a la humanitat imaginar i donar forma a les idees.
Amb respecte a si és major o menor la limitació en aquesta època, em sembla que ara estem bombardejats per moltíssima informació, més que res els joves que amb la globalització i les noves tecnologies intercanvien tota mena de idees amb altres joves de qualsevol part del món. Fins i tot que parlen idiomes diferents, però que es fan entendre cada vegada amb més facilitat.
Penso que els límits en aquests moments s'estan expandint a una velocitat extraordinària i encara que en la correcció de la llengua escrita s’està perdent molt, el intercanvi de idees creix a passos de gegant.
Els límtits del llenguatge se'ls busca cadascú, és a dir, si no mostra interès per aprendre vocabulari per comunicar-se no podrà fer-ho.
I les blackberris dominaran el món, seguríssim, un dia, quan aixequem el cap de les màquines ens ho hauràn canviat tot.
Jo els meus límits em limito a constatar-los tot sovint, Teresa. I quan me n’oblido una mica, per sort hi ha qui me’ls recorda. Salut!
L’he intentat llegir, Glòria, el Tractatus. No sé si avorrit és la paraula, però les dues sentències del post és del poc que em va semblar entendre’n. De Wittgenstein són molt més amenes les transcripcions d’algunes conferències que va fer, com Una conferència sobre l'ètica, de 1929, per exemple. Algunes es poden trobar per internet. Una abraçada!
Difícil? No era la meva intenció, Miraculosa!
Bona, Hasbarat! Els dislèxics no arribaran mai al límit que diu Wittgenstein? Ni idea.
En el pensament també hi ha imatge, però és evident que si tan sols penséssim mitjançant imatges, tindríem uns pensaments ben pobres. És un tema que m’apassiona i en el qual sempre parteixo de la idea que sense paraules no podem pensar, ni de fet existir com a éssers humans, però en aquest raonament sempre m’apareixen dubtes ―propis o induïts― que fan que mai no acabi de trobar una explicació satisfactòria.
El que és cert és que la imatge no es pot confondre mai amb la realitat, perquè si ho fem estem perduts. Salut, Novesflors!
Sí, noi... Sort de tu, Lior, que sempre m’entens.
Has aconseguit Hores angleses? Caram, Lior! Enhorabona! És una petita joia, ja ho deus estar comprovant. Jo el vaig trobar als Encants de les Glòries, ja no recordo ni quan, en una edició de 1970 d’Edicions 62 que és un Dietari que cobreix des de l’any 1925 fins al 1939. Ara em fas enveja i tot!
El fragment sobre l’obra en anglès barrejat d’hebreu que va presenciar és ben curiós i divertit, tens tota la raó.
Estem d’acord, Gemma. Em sembla que es tracta de no limitar-se a la facilitat i immediatesa de la imatge, que és tan atractiva com ambigua. M’ha fet gràcia la salutació. Una altra salutació il·limitada per a tu!
Bona nit Patricia! M’alegro molt que tornis a aparèixer per aquí!
És cert que molt sovint ens trobem limitats alhora d’expressar allò que sentim a través del llenguatge. Ara, jo crec que el que Wittgenstein vol dir és que els humans configurem la realitat que ens envolta a través del llenguatge. És una postura que alguns defineixen com a radical, però que m’atrau molt.
Que els mitjans actuals facilitin la immediatesa no significa necessàriament que siguin més fiables ni que no estiguin sotmesos a censura i manipulació. De fet, el bombardeig d’informació actual és una censura a la inversa. N’hi ha tanta, d’informació, que la feina és triar el gra de la palla i com que això requereix un esforç, que per temps o pel que sigui costa de fer, ens empassem una quantitat enorme de propaganda disfressada més o menys dissimuladament d’informació. Salut!
Cal esforç i dedicacio, Anònim, per mirar d’ampliar encara que només sigui una miqueta els límits de què parlàvem. I esforç és tot just el que no cal per fer servir aquestes andròmines amb pantalletes que absorveixen tant. La teva darrera frase és molt impactant, però no és pas forassenyada. Salut!
Publica un comentari a l'entrada