dimarts, 30 d’abril de 2013

El banquer anarquista

El primer número de la revista lisboeta Contemporânea va aparèixer l'any 1922. D'entre les cent quaranta-cinc pàgines que contenia, en destacarem setze (de la cinc a la vint-i-una) que són les que ocupen el relat «O banqueiro anarquista» de Fernando Pessoa.
El banquer anarquista és una conversa de sobretaula entre un narrador i un personatge que, davant de l'astorament del seu interlocutor, es defineix, sí, com a banquer anarquista, fet que prova de demostrar —amb grans mostres de lucidesa, cinisme i múltiples fal·làcies disfressades de sil·logismes— durant tot el relat. Com tot bon llibertari, el nostre banquer contraposa les ficcions socials que la humanitat ha anat construint durant segles a la realització de les realitats naturals que segons ell són l'ideal al qual hem d'aspirar. Tenint en compte que una de les ficcions socials més dominants són els diners, el protagonista d'aquesta història decideix de vèncer, i per tant abolir el poder que exerceixen, acumulant-ne tants com pugui. I ara és quan recordem que des del títol estàvem avisats que es tractava d'una sàtira dialèctica.
En acabar de llegir aquest relat, es fa difícil no imaginar (per tot seguit descartar-ho) que la immensa majoria de banquers actuals potser són, també, banquers anarquistes entestats a enfonsar des de dins la ficció social més arrelada de totes.


I acabem amb una profecia del banquer anarquista, que l'any 1922 ja veia que segons on la cosa no pintava gaire bé:
«[...] o que sai de uma dictadura revolucionária —e tanto mais completamente sairá, quanto mais tempo essa ditadura durar— é uma sociedade guerreira de tipo ditatorial, isto é, um despotismo militar. [...] E foi sempre assim. [...] O que saiu das agitações políticas de Roma? O império romano e o seu despotismo militar. O que saiu da Revoluçaõ Francesa? Napoleaõ e o seu despotismo militar. E v. verá o que sai da Revoluçaõ Russa... Qualquer coisa que vai atrasar dezenas de anos a realizaçaõ da sociedade livre...»

diumenge, 28 d’abril de 2013

El pavelló número 6

«La meva única malaltia és que en vint anys, en tota la ciutat, només he trobat una persona realment intel·ligent, i resulta que aquesta persona és un boig.»
Andrei Iefímitx Raguin és metge en una ciutat petita. Va a l'hospital dues vegades per setmana, hi visita mecànicament quatre o cinc malalts, deixa la resta en mans del practicant i, avorrit, se'n torna cap a casa a llegir. Els anys i la manca de vocació l'han convertit en una mena d'estoic, solitari i insensible al dolor dels altres. Tot és previsible, res no el sorprèn ni l'afecta. L'home ha de ser capaç de menystenir el sofriment, assegura. Vanitat de vanitats, doncs. Un bon dia, però, trenca la seva còmoda rutina tot visitant el pavelló número 6, un edifici deixat i brut que es troba al costat de l'hospital, on malviuen cinc interns. Cinc bojos. Allà coneix Ivan Dmítritx Grómov, un home d'uns trenta anys, molt intel·ligent, que han tancat perquè pateix mania persecutòria, i amb qui mantindrà una sèrie de converses fascinants en què discutiran sobre la manera que tenen tots dos de veure la vida. Ben aviat Andrei Iefímitx visitarà diàriament el pavelló per conversar amb l'única persona del món que no l'avorreix. No vol saber res de ningú més. El comportament irregular del doctor preocuparà els seus superiors i coneguts, que al final acabaran ingressant-lo al pavelló número 6, on poc després morirà.
El pavelló número 6 és una narració que Anton Txèkhov va escriure el 1892. Es veu que el mateix Lenin va dir que quan va acabar de llegir aquest relat, va haver de sortir de la seva habitació perquè tenia por. El gran escriptor Nikolai Leskov va dir que El pavelló número 6 és Rússia. A mi (em repeteixo) em recorda Kafka, o viceversa, ja no ho sé.
 

dimecres, 24 d’abril de 2013

Llibres prohibits (I)

A l'Estat ideal de Plató els poetes no hi tenien cabuda: massa allunyats de la veritat, es veu. Calia, per tant, expulsar-los i enviar-los ben lluny. Posteriorment a molts governants i gent amb poder la idea els va agradar i fins i tot la van perfeccionar assassinant alguns elements subversius que es dedicaven al l'art sempre perillós de conrear paraules. Des d'antic, una altra manera d'emmudir els poetes ha estat prohibir-ne les obres. Censura i prohibició han anat fent el fet. De llistes d'obres prohibides se n'han redactat, doncs, moltes. Entre els innumerables llibres que contenen, hi ha de tot: obres excelses, bones, mitjanes, dolentes i pèssimes. Amants de les llistes, dels llibres i dels cànons com som, inaugurem avui una secció dedicada a obres que en algun lloc i durant un cert temps han estat prohibides. Partint del fet que tota prohibició literària és en principi reprovable, començarem per les que ens semblen més absurdes:
Alícia al país de les meravelles. Tot i ser un llibre que va bastant més enllà que el que apareix en l'ensucrada versió cinematogràfica de Disney (1951), prohibir-lo per ofensiu com van fer a la província xinesa de Huban el 1931 perquè en fer parlar animals, Carroll els situa al mateix nivell que els humans, sembla una broma, sí. Per cert, el general que va cometre aquesta infàmia es deia Ho Chien i no devia saber francès.

dimarts, 23 d’abril de 2013

Quaranta globus vermells

Le Ballon Rouge va ser dirigit per Albert Lamourisse l'any 1956 en un París que ja no existeix.

 

Els qui tenim una certa edat (després tornarem a aquest tema) estem tan acostumats a cercar símbols per tot arreu que se'ns fa difícil veure aquest curtmetratge sense pretendre desxifrar què s'amaga darrere de cada pla. Però si deixem de banda qualsevol interpretació, gaudirem d'un conte meravellós que segurament és del que es tracta. 
És vint-i-tres d'abril. Faig quaranta anys. Espero que si d'aquí a quaranta més encara hi sóc, continuï emocionant-me amb pel·lícules com Le Ballon Rouge sense que ni un gram de cinisme me l'espatlli. I potser aleshores, si encara escric en aquest blog, ja hauré aconseguit substituir definitivament la primera persona del plural per la primera del singular, que no fer-ho ja sé que és una pràctica que fa molt lleig i que es pot prestar a males interpretacions. 

dissabte, 13 d’abril de 2013

Tecnologia i religió

 

Exterior d'una de les darreres catedrals que s'han consagrat a Barcelona. Des de fa poc més de mig any, els feligresos poden assistir-hi cada dia, excepte —i aquí constatem un clar intent d'amagar el caràcter religiós de l'experiència— els diumenges.

La religió del progrés tecnològic ha acabat imposant-se d'una manera tan totalitària que qualsevol agnòstic que gosi discutir-ne els beneficis serà, immediatament, titllat d’heretge, de reaccionari, d'algú que en un acte de rebequeria incomprensible es nega a pujar al tren de l'evolució. Sentireu que els bisbes d'aquesta fe sentenciaran, amb la condescendència que els caracteritza, que «el problema rau en l'ús que es faci de la darrera aparició tecnològica en qüestió i no pas en la darrera aparició tecnològica en si» i, si encara no us penediu del vostre error, us amenaçaran amb les flames que consumiran eternament tot aquell que no vulgui estar informat, funció bàsica dels nostres rosaris digitals.
Un dels heretges que més clarament va exposar la nuesa de l’emperador tecnològic va ser el crític cultural nord-americà Neil Postman (1931-2003). A partir de la seva descripció dels perills que comporta l'abús tecnològic, reproduïm les sis preguntes que ell creu que han d'acompanyar cada nou invent:
1) Quin problema soluciona aquest instrument tecnològic?
2) De qui és el problema que soluciona?
3) Quins nous problemes sorgiran després de solucionar els antics?
4) Quines persones i institucions seran més severament perjudicades per l'aparició d'aquest instrument tecnològic?
5) Quines modificacions en el llenguatge s'esdevindran com a conseqüència d'aquest canvi tecnològic?
6) Quins nous poders econòmics i polítics sorgiran a partir d'aquest canvi?
 
(Com sempre, defugim qualsevol influència de Heidegger.)
 
 

diumenge, 7 d’abril de 2013

Majúscules i minúscules

Segons Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831), el trencament de l'ordre a través de la violència forma part del caràcter humà i fa avançar la història. Així doncs, els períodes que es caracteritzen pel conflicte i la ruptura condueixen al progrés històric. Sorprèn que algú que va ser contemporani de Robespierre fos capaç de justificar amb aquestes paraules la sang que es va vessar a França a finals del segle xviii. I no sorprèn tant que la violència com a motor històric agradés a Karl Marx, a la recerca de la realització d’un suposat ideal de justícia i llibertat. A Marx i a molts altres, és clar. Jean-Paul Sartre, per exemple. Filòsof (amb una efa ben majúscula) existencialista. Seguidor de Heidegger i de qualsevol règim totalitari, això sí, d'esquerres, Sartre, el resistent, va justificar sempre la violència i la pena de mort. L'any 1941, mentre que el nostre futur marxista humanista escrivia per a publicacions afins al règim de Vichy, Albert Camus, se la jugava ensenyant francès a nens jueus de la ciutat algeriana d'Orà, enfrontant-se a les lleis racials promulgades a França un any abans. A la Filosofia de conceptes grandiloqüents de Sartre, Camus va contraposar una filosofia en minúscula, pràctica, lligada a la realitat. A la hipocresia de Sartre, Camus va contraposar l'honestedat.
Segurament és per això que Danilo Kiš, a «Consells a un jove escriptor», diu: «No et deixis convèncer que en la polèmica Sartre-Camus tots dos tenien raó.» Kiš, com Camus, també havia estat víctima dels Comissaris de la Veritat.
Dues lectures:


De Camus s’ha dit que escrivia novel·les filosòfiques. No sé si es tracta d’un pleonasme o d’un oxímoron, el que sí que sé és que La caiguda fa pensar sovint en Dostoievski, Tolstoi i Diderot. De Kiš no sé què dir-ne sense que sembli que exagero.

dilluns, 1 d’abril de 2013

La llegenda del papa Elhanan

De versions n'hi ha unes quantes, però la llegenda del papa Elhanan fa més o menys així:
Hi havia una vegada, a la ciutat de Magúncia, un rabí anomenat Simeó ben Isaac, un home d'una saviesa vastíssima i —això és important— un gran jugador d'escacs. Simeó tenia un fill que es deia Elhanan, un vailet que, de ben petitó, ja es veia que destacaria tant o més que el seu pare pel que fa a la saviesa (i a l'habilitat amb els escacs). Però una nit, una criada cristiana tràgicament zelosa va decidir de segrestar el nen i de dur-lo a un monestir molt llunyà on Elhanan —sense oblidar mai els seus orígens— va estudiar tant que va arribar a cardenal i, finalment, a papa. De fet, es diu que mai no s'havia vist un papa tan generós i savi com aquell.
El primer edicte del nou papa no va estranyar a ningú: els jueus de Magúncia havien de ser perseguits i expulsats de la ciutat. Els jueus, espantats, van decidir d'enviar una delegació a Roma, amb la intenció de demanar clemència. El grup estava encapçalat, és clar, pel rabí Simeó. El papa va rebre els caps de la comunitat jueva de Magúncia amb una deferència sorprenent i després de parlar una bona estona amb el rabí Simeó, el va citar per una partida d'escacs. L'endemà, envoltats per secretaris papals i delegats jueus, comença la partida. Després de moltes hores sembla que allò acabarà forçosament en taules: la perícia extraordinària d'ambdós jugadors així ho indica. De sobte, el papa fa una jugada que deixa bocabadat a tothom. El rabí Simeó empal·lideix, tremolós: aquella jugada ell l'havia ensenyada al seu fill. «Deixeu-nos sols», demana el summe pontífex, segons abans d'abraçar el seu pare. 
De finals, la història en té uns quants; alguns de tràgics. El que m'agrada més descriu uns cardenals desesperats en comprovar que el Papa ha desaparegut misteriosament; poc després, el rabí Simeó rep la visita d'un distingit hoste amb el qual va jugar a escacs fins a la fi dels seus dies.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA