dilluns, 23 d’agost de 2010

Fins que un és mort no se sap qui l’estima

No sabem si quan l’any 1968, Roland Barthes va anunciar la mort de l’autor ho va fer seguint l’exemple del famós «Déu ha mort» nietzscheà de quasi cent anys abans, el cas és que les raons que tots dos exposen per explicar aquest doble òbit s’assemblen bastant. A nosaltres, la prudència sempre ens ha fet dubtar de qualsevol màxima d’aquelles que avui en dia ja ni épaten els bourgeois, però no voldríem pas que el nostre escepticisme malaltís ens fes oblidar les grans aportacions de Barthes al món de la semiòtica. Entre d’altres coses, Barthes va ajudar a entendre que separar el jo narratiu del jo autor és primordial per estudiar qualsevol text i que, com que el principi productor d’allò escrit no és l’autor sinó el llenguatge (per definició, interpretable) mai no hi pot haver un sentit únic i definitiu en res del que els humans expressem. I si cap text no té un sentit únic i definitiu, la figura de l’autor es dessacralitza, cosa que ens sembla perfecta i molt convenient. Ara: de dessacralitzar a eliminar hi ha un bon tros. És evident que darrere de tota obra hi ha un autor (per tant un idiolecte) i una intenció, voler negar-ho qualificant l’autoria d’invenció burgesa i capitalista sembla contrari al sentit comú. Fer visible el lector (un altra mèrit de Barthes i dels teòrics de l’estètica de la recepció) no ha d’implicar necessàriament eliminar l’autor. Per entendre’ns: K. i Gregor Samsa no són Kafka; encara que Mark Twain fos pèl-roig, mal estudiant i dominés els accents del sud, això no vol dir que fos Tom Sawyer; Madame Bovary (malgrat el seu autor afirmés el contrari) no és Flaubert; Rodoreda no és la Colometa; Pip no és Dickens, etc. però... oi que aquestes negacions tenen un regust empobridor i, en certa manera, frustrant?

10 comentaris:

GEMMA ha dit...

Quina màxima tan certa. A més d'un, en algun moment, la curiositat el du a pensar com serà la reacció dels demés davant la seva inexistència, tota una interessant i enigmàtica sorpresa.

Interessantíssim post, com sempre, d'en Barthes m'he llegit "La camara lúcida", una reflexió interpretativa sobre l'art de la fotografia.

Buongiorno, David!

Mireia ha dit...

de vegades costa separar el JO narratiu del JO de l'autor, ara mateix penso amb en Pla, un 10 com a narrador, no el puc "tragar" com a persona (pel que he llegit, vist a vídeos del youtube etc).

he continuat amb Elias C. (gràcies a tu), i és una meravella.

Hasbarats ha dit...

"Este muerto está muy vivo"!!! Perdona la frivolitat però no m'he pogut estar de fer la gracieta. Amb tota la humilitat del món crec que a les profundíssimes anàlisis materialistes normalment els falta l'experiència de la creació. L'autor, si mor, desapareix quan el lector es fa amb la seva obra o quan el personatge comença a tenir vida pròpia? Sovint penso en "com" llegeixen una obra literària certes persones molt preparades i sàvies i si són capaces de desconnectar de la crítica. I ho comparo amb el sexe : ¿al llit també estan pendents de la interpretació dels signes i de l'anàlisi antropològica o gaudeixen d'un bon clau i després el recorden amb carinyo?

Nota 1.- comentari refet perquè m'havia caigut una hac.

Nota 2.- sovint els qui afirmen que l’autoria és una invenció burgesa són als òrgans directius de es Societats de Gestó (vid. SGAE) comptant i repartit el que els pertoca a ells i als altres.

David ha dit...

Més val no pensar-hi en aquestes coses, encara que suposo que és inevitable, oi? L'autocompassió i la curiositat són molt fortes.
A Barthes li interessava molt la imatge i té reflexions molt lúcides sobre com s'utilitza; curiosament, però, no acabava de valorar el vessant artístic del cinema. Buona notte, Gemma!

Ui, sí, Mireia, hi ha autors de la vida dels quals més val no saber gaire cosa. És fàcil confondre narrador i autor (sobretot en poesia). No saps com m'alegra que t'hagi agradat la lectura d'en Canetti! Em fa molt feliç!

Frivolitat perdonada, només faltaria, Hasbarat. Suposo que, de vegades, la crítica literària i la teoria obliden que depenen de la literatura. Sense art no hi hauria teoria i n'hi ha que això semblen que no ho vulguin veure. Sobre la vida sexual d'aquests crítics no en tinc gaire informació.
Nota 1. A tots ens cauen coses, però t'honora tanta cura.
Nota 2. Exacte! És un exemple perfecte!

kweilan ha dit...

Un apunt molt interessant. L'autor no és el personatge encara que segurament molts trets personals o vivències es fan encabir en les figures de ficció.

David ha dit...

Gràcies, Kweilan. Sembla clar que en tota obra d'art hi ha part de l'autor; ara, la qüestió que plantegen aquests teòrics és si realment cal conèixer la vida de l'autor per a poder llegir un text. Durant molts anys la crítica va ser biogràfica i la reacció de Barthes i companyia fou passar-se a l'altre extrem. I, com sempre, la gràcia està en el punt mig.

lluís gil ha dit...

Hola David, t'he trobat fent un tomb pel blog de la Mariàngela. Et convido a fer un tomb pel meu: http://laparaulaescrita.blogspot.com

Interesantíssim el teu blog. El seguiré, pots comptar-hi.

lluís.

GLÒRIA ha dit...

Hola David!
Vaja post interessant! Hi ha lectors que encara confonen autor i narrador. Rodoreda no és Colometa ni s'hi assembla de res. Aquí rau la creativitat de l'escriptor que, sempre que li convé, fusiona les vides inventades amb la seva pròpia.

David ha dit...

Hola Lluís, benvingut! El blog de la Mariàngela és un bon lloc per trobar-nos. Gràcies pels elogis, aquest vespre passaré pel teu blog, que segur que val la pena. Salut!

Gràcies Glòria. No s'ha de confondre, és clar, Rodoreda amb Colometa. Ara, no creus que a La plaça del Diamant hi ha més Rodoreda del que aquests estudiosos admetrien veure-hi?

GLÒRIA ha dit...

ufff...segurament. La cecília C. podia ser una de les fantasies del seu talent sovint pervers.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA