dissabte, 18 de desembre de 2010

Autoritats

Un home somriu en un bateig: tres dies de presó. Un altre, esgotat, s’adorm durant una predicació: a la presó, també. Dos obrers han menjat paté per esmorzar: tres dies de pa i aigua. Un home s’ha negat a posar Abraham al seu fill: a la presó. Un violinista cec ha fet ballar algunes persones amb la seva música: expulsat de la ciutat. Un impressor, begut, ha insultat l’autoritat: se l’expulsa, també (això sí, abans se li forada la llengua amb un ferro roent). Algú s’ha dirigit a l’autoritat fent servir el títol de «Senyor» en lloc de «Mestre»: a la garjola. I així durant molts anys. Molts.
L’autoritat és Jean Cauvin, o sigui Joan Calví (1509-1564), i la ciutat que el va haver de patir, Ginebra. Ho explica Stefan Zweig a Consciència contra violència (1936), llibre en què l’escriptor vienès fa constants paral·lelismes entre el sistema asfixiant de Calví i el règim nazi. I em ve al cap La cinta blanca de Michael Haneke i el mal que el fanatisme (en aquest cas religiós) pot arribar a fer en el més profund de l’ànima humana. En aquesta pel·lícula, torbadora com poques, l'acumulació de frustracions i l'autoconvenciment del poder exculpatori del dogma religiós (ple de dubtes expiats a través del patiment infligit en els petits) acaben destruint tant les vides dels més dèbils com les dels qui es creuen més forts. La cinta blanca no explica (no es pot) la barbàrie inimaginable i desbocada que va ocórrer al bell mig d’Europa ben poc després, però ens la recorda constantment. (Gràcies per fer-m'hi pensar de nou, Mireia).

12 comentaris:

Lior ha dit...

Si de debò tinguéssim memòria històrica-jo més aviat en diria consciència històrica-,el record d'aquesta època ens faria molt menys permissius amb els països que,avui(!),viuen de ple en aquesta fosca edat de la humanitat.A tall d'exemple,el post EL NOU LOGO DEL BARÇA?,de can Hasbarats.Però de Sandro-Rossells el nostre (encara) món n'es ple...
Seguint amb el cinema.Aquest dimecres,15 de desembre, moria Blake Edwards.Aquest és un bon cap de setmana per recordar-lo tot veient alguna de les seves pel·lícules.Si heu vist La cinta blanca ,l'Edwards us alleugerirà una mica l'ànima.
Bons posts-el de la Mireia i el teu-,bones pel·lícules,i bones lectures,és a dir,bon cap de setmana.

Mireia ha dit...

Gràcies a tu per aquesta connexió "literàrio-cinematogràfica" tan punyent que estableixes.

matilde urbach ha dit...

No vull saber quina condemna li correspondria a l'home esgotat que s'adorm durant una predicació, si arriba a roncar.

Jo l'he vista no fa gaire, La cinta blanca, sempre vaig amb molt retard. Sí que és torbadora, sí. I boníssima.

David ha dit...

M'agrada molt el terme consciència històrica, Lior; molt més que el suat "memòria històrica" que, a la pràctica, no vol dir res. I tens tota la raó del món: de Calvins el món n'és ple i d'estúpids que no ho volen veure per por o per interès, molts més.
L'Edwards és un bon contrapunt a la seriositat de La cinta blanca, és cert. The party (El guateque) és una de les meves comèdies perferides.
Bon cap de setmana!

M'hi va fer pensar el teu penúltim post, Mireia i com que tot just he acabat el llibre de Zweig, la connexió va venir sola. (Per cert, tinc pendent comentar-te algun llibre que em vas recomanar de literatura japonesa!)

De tan absurd sembla còmic, oi, Matilde? Si no fos que hi va haver gent que va patir tots aquests càstics i vexacions, n'hi hauria per riure i tot. M'alegra coincidir amb tu també en qüestions cinematogràfiques!

GLÒRIA ha dit...

"La cinta blanca" -tan punyent- ens ensenya una mica l'origen del mal en carn viva. És una pel·lícula exemplar, una lliçó de cinema, vaja. Zweig també ens va obrir els ulls. No he llegit el llibre que esmentes però les seves memòries "El temps d'ahir" se'm varen fer molt curtes i les recordo com una de les lectures mes belles i clarificadores que ha rebut el meu cervell, sempre assedegat.
Tinc un excel·lent record de Blake Edwards però no he aconseguit mai acabar de veure "El guateque". Mentre tothom reia o riu, jo marxava del cine o de la sala on es passava el video. Coses. "Víctor Victoria" em va divertir molt, veus? o també "10, la dona perfecta".
Lloats siguin doncs Haneke, Zweig, Edwards. I tu, tu també, David, tu i la immaculada concisió de la teva escriptura.

David ha dit...

Aquest llibre que esmentes d'en Zweig és una peça valuosíssima dins del meu cànon particular. Pel que fa a "Consciència contra violència", no està editat en català, però sé que n'hi ha traducció espanyola i francesa.
Amb això del riure acostuma a haver-hi més desacords que amb la qüestió del plorar, em sembla. Les altres pel·lícules de l'Edwards que esmentes també tenen la seva gràcia, però.
"Immaculada concisió"? No m'ho havien dit mai això!
Gràcies Glòria!

marta (volar de nit) ha dit...

La pel·lícula La cinta blanca és una de les millors pel·lícules que he vist ultimament. I sí que és molt torbadora i més. És una pel·lícula que fa mal. Per mi, diu clarament que no hi ha manera de respondre per què el mal existeix entre nosaltres. Tot i així, no oblido que hi ha personatges esperançadors fins i tot en aquesta pel·lícula.

unatrobadora ha dit...

Déu ni do amb Calví...la cinta blanca és un deute pendent, crec que ara mateix la tinc en un pen drive. El problema del fanatisme és que deixa de ser fanatisme si una gran part de la gent que el pateix hi creu o l'accepta. I no cal oblidà que això també passà a la nostra Europa.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

M'agraden molt els textos que es construeixen per "afinitat electiva" del seu autor i que posen en dança un relat de coincidències ocultes o explícites. Aquest text és una bona mostra i el material que surt és de primera. Stefan Zweig i Haneke per partida doble. I enmig de tot aquella profunda, densa i apasionant cultura jueva i cosmopolita del centre d'Europa.

Aprofito per saludar aquest blog ara que el segueixo des de fa un any.

És un blog que convoca afinitats electives i insólites i que es mou en un univers molt variat de pensadors, musics, escriptors i mestres de mil dominis. Ara amb Haneke, com va passar quan vaig descobrir el blog amb la referència a Bela Tarr, un altre mestre descomunal de l'Europa profunda...i els autors habituals: Roth, Celan o Benjamin, gronxant-se en el columpi d'un jardí imaginari on s'hi escoltarien les cançons de The Byrds, els Sonics o Edwyn Collins, sense cacofonies ni dogmatismes ni arbitràries llistes de revista de "tendències"...

Exemplar, doncs, aquesta manera de lligar constel·lacions com Walter Benjamin, com Michael Löwy (un altre especialista de les afinitats centreeuropees literàries i resistents).

Doncs ja està tot dit per avui.
Seguirem les afinitats i no paris...
i un altre dia, fins i tot, podem parlar de les arts esportives de cada diumenge a Barcelona i Utpon Park.

Salut!

Mireia ha dit...

La vostra passió per les memòries d'en Zweig es percep amb tanta força que diria que, per moemnts, traspassa les lletres del blog (je, je), així que he anat avui i... encomanades!!!
A finals de setmana les tindré.

Júlia ha dit...

Són més perillosos aquells que ens volen 'salvar' que no pas els que ens volen exterminar, fins i tot.

David ha dit...

Sí que fa mal, Marta. Però tens tota la raó del món: la cosa no està del tot perduda, el personatge del narrador i la seva xicota en són l'exemple.

Crec que t'agradarà, Trobadora. I passa a Europa, però em sembla que avui en dia passa més a d'altres zones del món.

Caram, Àngel, m'has deixat sense saber què dir. Moltes gràcies! Són els vostres comentaris, però, el que em fan sentir més orgullós d'aquest blog perquè, sovint, em fan veure les coses des de d'altres punts de vista. El que jo hi escric només em satisfà de tant en tant.

Molt bona elecció, Mireia! Estic convençut que t'agradarà.

Són dues actituds que sovint es fonen en una, oi, Júlia? Exterminar per "salvar".

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA