Encara que sovint pretengui aparentar el contrari, el meu gust musical és ben simple. No sabria ben bé com justificar-ho (segurament no cal), però, acústicament parlant, hi ha ben poques coses que m’excitin tant com trobar una cançó construïda amb tres o quatre acords, unes bones harmonies vocals (uns quants sha la la la o uh uh ah uuuh no fallen mai), i una tornada enganxifosa i immediatament xiulable. La cosa, per anar bé, no ha de durar gaire més de tres minuts (si pot ser entre 2.30 i 3.00, millor, està comprovat). L’originalitat s’agraeix però no és imprescindible. Això sí: es valorarà que hi hagi presència de Rickenbackers. Que el resultat és una fotocòpia desvergonyida dels Kinks, Who, Small Faces passant pels Jam? Doncs molt bé. Que, a més a més, tenen un toc de power pop? Doncs visca. I ara, vés a saber perquè, m’han vingut al cap els Len Price 3 passant fred en un balcó dublinès.
GIRONA
.jpg)
13 comentaris:
Just el tipus de música que m'agrada...
...igual que també m'agrada tot el contrari. Jo ja m'entenc.
M'ha sonat a The Who en els seus llunyans principis.
Doncs si que és senzilleta,si.
Ja veig que m'he quedat sol en això de la sofisticació musical il•lustrada...
No he trobat al teu bloc cap menció-no dic que no hi sigui-dels Smiths.(Au,fes un esforç i queda com un senyor-no t'estic demanant un post,eh!?-)
A veure si,malgrat tot,trobem alguna cosa del gust de tots dos,Morancos a part:
(jo obriria els enllaços amb el botó dret del ratolí i clicaria obrir enllaç en una finestra nova -això de l'html :-S -)
Echo & the bunnymen
The Chameleons
Si els enllaços funcionen,em faig la depilació brasilenya!!
Un dels enllaços m'ha portat a A change is gonna come d'en Sam Cooke. Com cada cop que l'escolto, m'ha posat la pell de gallina. Ho sento, però en termes de música popular americana als 60-70 no hi ha color: Sam Cooke, Marvin Gaye, Otis Redding, Curtis Mayfield, Gil Scott-Heron... Els teus estimats britànics tenien molt a aprendre ;)
M'afegeixo a la petició d'un Bunnymen i dels Smiths autèntics.
Salut!
Ara que el temps convida a l'hivernació,el podem aprofitar,per exemple,a llegir aquesta web que servidor-quina vergonya-no coneixia. No sé si és el vostre (Miraculosa i David i companyia) cas:
amat
me l'ha descobert la Maria Palau aquí:avui
Recordeu a clicar amb la tecla dreta del ratolí per obrir l'enllaç en una finestra nova. algun dia ja entendré això del target blank i tota la pesca.
Em sembla que jo també t'entenc, Allau. Hi ha moments per a tot (bé, per a quasi tot). I t'ha sonat perfectament bé, diguem que aquests nois fan "homenatges" constants als Who dels llunyans principis.
Benvolgut Lior, en aquest blog, explícitament, no hi ha cap referència al Smiths, tens raó. L'únic que hi ha és una versió de There's a Light That Never Goes Out que van fer els meus admirats Lucksmiths.
Ja et pots començar a depilar perquè els enllaços funcionen perfectament i tens raó que no em costaria res dedicar algun post a Morrissey, Marr i companyia. M'agrada comprovar que Brel i Bethania a banda apaeixen noms com els Smiths i d'altres que fa que acostem posicions. Per cert, si t'agraden els Echo & The Bunnymen, et poden agradar els The Coral que "s'inspiren" molt en aquest grup.
Missatger has esmentat una altra flaca meva de la qual algun dia hauré de parlar: el soul. Els noms que esmentes tens raó que haurien de fer empal·lidir els ja de per si blanquets britànics que acostumen a sortir per aquí. Salut!
Doncs sí, Lior, és el meu cas, també, i t'agraeixo molt que m'hagis ajudat a conèixer-la. Quan tingui temps me l'hauré de mirar amb atenció perquè fa molt bona pinta. Moltes gràcies!
A pams;
Consti que no et demanava un post dels Smiths,deia;"-no t'estic demanant un post,eh!?-",i ho deia literalment.Volia fer-te dir que t'agraden encara que sigui mentida ;-),Els Smiths són per mi el que en Nick Drake per tu.Ara bé,els hi pots dedicar tants posts com vulguis.
A veure si al final ens entendrem i farem el club de fans dels Lucksmiths!! Todà rabà!! M'ha agradat això de There Is A Boy That Never Goes Out:-)))
Al comentari de l'Amat deia;...per exemple,a (!) llegir...en lloc de per llegir.Sense comentaris...
Això de la depilació brasilenya, ho fan als centres d'estètica o en clubs de sado?
A veure, serem sincers: els Smiths no m'apassionen però tenen algunes cançons memorables i dels grups amb un cert èxit dels anys 80 són dels pocs que se salven. La seva influència en tot això que se'n diu música indie és innegable.
Sobre els errors gramaticals, cap problema, el que estigui lliure de culpa...
I, noi, de depilació no és hi entenc gens. L'única que conec és la capilar i és natural (i, físicament, no fa mal). Ara que hi penso, però, jo m'inclinaria més per la segona opció que proposes, només de pensar-hi ja em fa mal tot...
En música, com en tot, l'originalitat de vegades obra. i de vegades la necessitem...
La senzillesa de The Crookes, per exemple, és un exemple d'això que dius a l'entrada: http://www.youtube.com/watch?v=9Il1NASOxBw
Ai, l'originalitat... Tens raó que, de vegades, sembla sobrevalorada, però quan la trobem és tan gratificant, oi?
Ep, Ferrdinand!, aquests no els tenia controlats! Smithsegen una mica, oi? Com que veig que per aquí hi ha afició a en Morrissei & company, només us diré un nom: Northern Portrait... Algun dia apareixeran com a exemple majúscul d'osmosi musical.
Doncs, efectivament, això és pop.
Pop, pop i pop. Ja tens raó, els ecos de tanta gent que van fer del pop un digne exercici de dignitat cultural estan concentrats en aquesta miniatura sonora. Has capturat l'estil en un tres i no res. Literalment.
Amb això n'hi ha prou, oi, Àngel? Bé, també hi ha el blues i el jazz i el soul i...
...ben mirat, en els casos del jazz, del soul o del blues, cada dia valoro més el pot petit amb bona confitura...com en el pop.
Publica un comentari a l'entrada