Malgirbats, desmenjats, mostatxuts i barbuts. Indolents, anàrquics. Amb pentinats dignes de cantants de flamenc. Capaços d’omplir de vodka els seus cossos immensos en un tres i no res. Als antípodes de l'esportista-anunci-em-depilo-les-celles actual. Parlem de l’equip soviètic de bàsquet que va representar aquell conglomerat de països durant la segona part dels anys vuitanta. En realitat, quasi cap dels components d’aquell conjunt era rus; la majoria eren lituans, ucraïnesos o letons, però això, llavors, no ho sabíem. Uniforme vermell amb les sigles CCCP a l’esquena. I uns noms inoblidables: Arvydas Sabonis, Valdis Valters, Alexander Volkov, Vladimir Tkachenko, Alexander Belostenny, Rimas Kurtinaitis, Valdemaras Chomičius, Sergei Tarakanov, Valeri Tikhonenko, Sergėjus Jovaiša i Viktor Pankrashkin.
A molts, aquelles girafes barbudes ens va fer creure que a això del bàsquet hi podia jugar qualsevol; que no calia ser un superheroi en calça curta per agafar una pilota taronja i provar d’encertar-la allà dalt. Per al món del bàsquet representaven el que el punk va significar per la música: si ells poden fer-ho, jo també. Però ens enganyàvem, perquè ells eren molt bons i nosaltres, no.
A molts, aquelles girafes barbudes ens va fer creure que a això del bàsquet hi podia jugar qualsevol; que no calia ser un superheroi en calça curta per agafar una pilota taronja i provar d’encertar-la allà dalt. Per al món del bàsquet representaven el que el punk va significar per la música: si ells poden fer-ho, jo també. Però ens enganyàvem, perquè ells eren molt bons i nosaltres, no.
Un nen amb ulleres somriu satisfet davant d’una televisió atrotinada, mentre contempla com, després d’una victòria aconseguida quasi sense voler, aquells ietis mantegen un vellet que els fa d’entrenador. El vellet es deia Alexander Gomelsky i era l’encarregat de posar una mica d’ordre allà al mig. Als temps morts calia endevinar-lo darrere d’aquelles torres de 2,20. Aixecava el dit i els gegants se’l miraven amb una barreja de respecte i condescendència.
Sí, m’adono que em faig gran.
Sí, m’adono que em faig gran.
.jpg)
18 comentaris:
Em veig incapaç de compartir el basquet. Podem compartir "Back in the CCCP"? (de l'àlbum blanc).
No ets de bàsquet, Allau? Bé, cap problema, l'àlbum blanc té algunes joies dignes de ser compartides.
Sóc una nul·litat en matèria d'esports, cal que et quedi clar. Ens retrobarem potser a can Chuck Berry.
No sóc de bàsquet però l'aprecio perquè visc a la ciutat del bàsquet i és natural trobar nois de 2,20 pels carrers que, de vegades, et somriuen, convençuts de que saps qui són.
Recordo una estrella que és deia Al Skinner, un negre altíssim que -si m'ho permets- tenia un culet d'antologia. Va valer diners fer-lo venir dels U.S.A. però amb ell i la resta, la Penya va guanyar la Copa Korac. També recordo els germans Jofresa, en San Epifanio, Villacampa que va ser portador de la torxa olímpica...
Jo sí que m'he fet gran, David.
Una abraçada.
Bé, Allau, jo era una nul·litat absoluta en esports fins que vaig descobrir el bàsquet. Llavors vaig passar a ser una mitja nul·litat. I musicalment ens retrobem ben sovint, oi?
Aquest Skinner no el recordo, Glòria, però els altres que anomenes, sí. En San Epifanio va ser un dels ídols de la meva infantesa. I també recordo el pabello antic de la Penya on el meu pare em portava a veure partits amistosos entre el Joventut i grans equips europeus. Encara guardo, com si fossin un tresor, aquelles entrades i els autògrafs que demanàvem (a mi, sovint, em feia vergonya) als jugadors.
Una abraçada!
Visca el bon bàsquet!!, aquell i el d'ara
Oblides al gran Tkachenko.
La estètica bigotuda de bona part d'ells es va convertir en un cànon estètic.
Recordo haver desitjat en olimpíades i mundials que guanyessin als yankes.
I els iugoslaus també eren boníssims.
Recordes les picabaralles entre Petrovic i Sabonis?
És curiós, David, perquè fa ben bé quatre o cinc anys que vaig escriure un text amb una nostàlgia pràcticament pastada a la teva. Es titula "Kurtinaitis", no cal que et digui res més...
El que m'intriga més d'aquesta mena de flaixos és el mecanisme de preservació: l'heroi basquetbolístic de la meva infància era Solozábal, però a ell l'he anat veient per la televisió fins avui mateix i no desencadena el mecanisme record/nostàlgia. En canvi, Kurtinaitis va desaparèixer fa molts anys de la meva vida, i és per això que quan me'l trobo, especialment si és per casualitat, em transporta per uns instants a la infància i tinc una impressió molt vívida de respirar l'aire dels llunyaníssims anys vuitanta...
Oh, Sabonis, Tchenko (perdoneume si no ho escric bé) que bó. Jo vaig entrenar amb el Buscató i va ser ell qui em va fer veure que no servia per aquest esport però m'ho podia passar molt bé d'amateur. Ara el solozabal entrena a la meva filla i els partits infantils son divertidisims.
Sí, Quadern de mots, visca! Encara que potser caldria fer un partit imaginari d'antics contra moderns i ja veuríem qui guanyaria. Jo, és clar, aposto pels antics.
No l'oblido, Missatger! És el segon nom de la llista darrere del gran Sabonis! Jo també volia que guanyessin contra els EUA, no per cap mena de preferència política, és clar, si no perquè sempre he tingut flaca pels perdedors i contra els EUA, no ens enganyem, no hi havia res a fer. I els iugoslaus es mereixen un altre post: Divac, Petrovic, Paspalj, Radja, Kukoc, Djordjevic, Danilovic... mare meva, quin equip!
Doncs, mira, més coincidències, Ferran, perquè vaig escriure aquesta entrada després que, vés a saber per què, em vingués al cap en Kurtinaitis (quin llançador, per cert!). Gran jugador, en Solozàbal (retirat massa d'hora!), cervell del millor Barça que he vist mai (amb permís de l'actual): Audie Norris, David Wood, Epi, Solozábal, Sibilio, Trumbo, Jiménez...
Vas entrenar amb en Buscató, Aris? Caram, Déu n'hi do! I la teva filla no pot tenir millor entrenador, quina sort!
Que jove que ets, David!
És bonic adonar-te que et fas gran, no?
Jo, de pilota, res de res. M'ha agradat el personatge de Gomelsky.
Jove? No tant, no tant... Bonic? No ho sé; a mi se'm fa estrany. En Gomelsky era tot un personatge, sí. Tota una institució del bàsquet mundial.
quin catàleg més bo!
certament en aquells anys moltes persones de l'esport i de les arts escèniques, rusos o barcelonins, semblaven rèpliques atlètiques de Bigote Arrocet o José María Íñigo.
Els russos basquetbolístics, però, s'emportaven el premi. Ai, quins temps de cromos i revistes amb fotos sèpia!
La meva passió pels esports correpilotes en general, així com els de motor, és tal, que, per què us en feu una imatge gràfica, si fos una serie llatina es diria:
Lior Eljanan Desenfreno de Pasiones.
No digo más...
És molt curiós comparar l'estètica d'aquells jugadors amb els actuals, Àngel. El contrast és molt gran. Salut!
A veure si ho he entès bé, Lior: no t'agrada el bàsquet? Ja comencem a dissentir?
T'enrecordes d'aquell noi, d'aire una mica taciturn, que rondaba pel calustre a l'hora del pati i a la d'esports, mirant d'entendre, amb un cert (notable...) desdeny, i sense sortir-se'n, per què els seus companys empaitaven una pilota per posar-la en un cabàs o una porteria amb aquella passió?...Que torni en Weller! :-)))
Ah! Eres tu! :)
Publica un comentari a l'entrada