Que algú dediqui seixanta o setanta anys de la seva vida a una activitat que sap que no li reportarà cap mena de benefici econòmic és vist per la majoria com a una pèrdua de temps pròpia de sonats. Si l’èxit es mesura per la quantitat de xifres que es tenen als comptes bancaris o pels minuts que algú apareix a la televisió, que una sèrie de senyors (i algunes senyores) es capbussin durant anys i panys en piles inacabables de documents que acaben memoritzant, recorrin totes les biblioteques existents i quasi hi pernoctin, i es trobin a la glòria entre milers d'arxius, fa riure. N’hi ha ―són els que admiro més― que, sovint, participen en discussions extremament acalorades sobre la importància d’una coma o sobre la diferència, en francès, entre mot i parole. Són gent obstinada, severa. Són exigents amb els altres perquè primer ho són amb si mateixos. S’empassen i seleccionen quilos i quilos d’informació, la processen i ens ofereixen obres tan monumentals com imprescindibles i, sí, molt sovint discutibles i esbiaixades, però és que encara que no ho sembli, són humans. I fan bromes que no entén ningú. Però sense ells el món seria molt menys interessant.
Tot això m’ha vingut al cap mentre llegia The Politics of Memory, la breu autobiografia de Raul Hilberg. En un àmbit completament diferent, el seu mètode de treball m’ha recordat el de Joan Coromines. Erudits.
.jpg)
19 comentaris:
T'ha sortit un post de l'estil antics contra moderns; entre la profunditat del coneixement i la profunditat d'un compte bancari...
Ens meravella, literalment, l'erudició.( xxxt,i un bon compte bancari també, eh...)
Si puc triar, em quedo amb aquell que sap compendiar/interrelacionar moltes àrees del coneixement, encara que no sigui tant profundament, que no pas l'erudit hiperespecialitzat, que em sembla que és del que parles. Un Mira, per entendren's.
Com que servidor no te cap d'aquestes dues profunditats, només l'hi queda meravellar-se completament per la primera...i per la segona no tant, però també força-bastant... :-)))
M’he quedat amb la imatge de les mans, dels trossets de papers recollits. I és que només uns quants són els erudits, els què miren enllà i no el melic.
“Construir un país des de la consciència” i ara la consciència és molt cara.
Als erudits (sacerdots de la ciència, les lletres o l'art) els estira una corda que no poden deixar de seguir. La corda, és clar, no és d'aquest món.
Per això el seu treball, aparentment inútil per al món, ens connecta com un cordó umbilical amb els altres mons més subtils.
No és això, la civilització?
Estimar el que fas i tractar-ho amb respecte. Després li podem posar el nom que vulguem, encara que a mi, potser per influència de Nietzsche, erudit no em convenç gaire: imagino a una persona amb pols fins a les celles.
Salut!
Lior,
Ves ara què t'empatolles d'antics contra moderns! Ja saps que en aquest tema dissenteixo de tots valtros.
Però avui, la cosa és una altra. És dedicar temps a una activitat que saps que no et reportarà beneficis econòmics. Mentre puguis mantenir l'equilibri i no deixar que l'activitat et dugui a la misèria...
Sí, decididament admiro els personatges dels que parla el David. I els envejo. Detesto la meva dorpada intel·lectual. Però ja no ho arreglarem!
No acabo de veure-hi l'antic contra moderns, aquí, Lior. D'erudits espero que n'hi haurà sempre. Per afinitat, jo també em sento més atret per persones que dominen més d'un camp de coneixement, encara que potser no tan profundament com un expert hiperespecialitzat domina el seu. En Mira és un molt bon exemple.
Arribar a ser universal a partir de l'estudi d'allò local sembla un contrasentit, però no ho és pas, oi Quadern de mots?
Una definició preciosa i perfecta, Teresa. Sí, jo crec que això és la civilització, i la veig molt amenaçada.
Sí, Missatger, i a mi, potser perquè Nietzsche no m'acaba de convèncer del tot, és aquest personatge amb pols fins a les celles que m'atrau i m'intriga.
Jo n'envejo la disciplina i la constància, Miraculosa. Jo que no sóc capaç de començar un llibre i d'acabar-lo sense haver-ne començat a llegir un altre, admiro la gent que és capaç de començar un projecte i acabar-lo.
Parlo d'antics contra moderns (sense emetre cap sentència) per la contraposició que fas, potser molt de revolada, entre un tipus d'èxit, poder dedicar-se 60 o 70 anys a l'erudició, i un altre èxit, el socialment idealitzat, de caràcter purament lucratiu i que m'estaré prou de jutjar. Vet aquí l'empatollament que no sé veure.
Ja, però l'èxit purament lucratiu no és pas una invenció gaire moderna, em sembla. Per altra banda, sense voler pontificar, l'ànim lucratiu em sembla molt menys valuós que l'erudit, per molt egocentrisme que, ben sovint, trobem en aquest darrer. Gràcies per l'aclariment, Lior!
Mira per on, Lior, ho havia enganxat al primer moment! Ara bé, m'ha agradat portar-te la contrària.
Vaaaalen! Doncs antics contra antics. Au, ja tens el nom per una nova sèrie de posts. Ja us la tornaré a tots dos, ja... :-b
D'això, tant una cosa com l'altre són prou antigues, però pel teu comentari dedueixo que has associat l'èxit lucratiu a la modernor i l'erudit a l'antigor. En base a que? Creus que els erudits existeixen des d'abans que els codiciosos? Quants milers d'anys fa que l'home comercia i quants en fa que sap escriure i llegir prou com per cremar-se les celles erudint-se? I no em surtis amb l'erudició de transmissió oral o alguna cosa per l'estil...
Bon dia.
Un diumenge lluminós després de la pluja. I un diumenge encara més il·luminat després d'esmorzar llegint el teu text i gaudint del video del senyor Coromines.
A banda del debat sobre erudicció o feines lucratives -interesant i etern- el que m'emociona del cas Coromines és aquesta senzillesa externa i la seva capacitat descomunal de treballar per coneixer a fons la llengua. El video ens mostra la meravellosa estampa inicial del savi professor i la seva motxilla "de les de tota la vida". Una imatge definidora de moltes coses que vinculo al "món d'ahir", al món dels erudits i al món de la gent que treballa amb el pensament, investiga amb les eines més bàsiques i que es desplaça enmig del seu camp d'investigació com un aventurer "dels d'abans", com un viatger "dels d'abans" i que inclou aquesta activitat en el seu treball de cada dia amb total normalitat.
Potser -i ara toco una miqueta el tema dels erudits i de la cosa lucrativa- el debat podria consistir en esbrinar si la feina pacient de l'erudit obté la recompensa "lucrativa" que es mereix en una societat actual en que els conceptes d'exit, triomf, excel·lència o rellevància s'apliquen amb els paràmetres de la competència ferotge i del "campi qui pugui" escènic.
El que queda clar, i el video és un bon testimoni, és que l'erudicció obté quelcom més important que el guany material estricte. Mireu la veneració que suscita l'obra de Coromines, el que diuen els acadèmics que apareixen en el video i, sobretot, el llegat que ens deixa el mestre.
bon dia, doncs, i ara pujo a la bicicleta i -casualitat geogràfica- m'endinso per les terres nord-maresmenques del filòleg Coromines.
Salut i erudicció!
No, Lior, jo el que mig insinuava era que potser mai com ara algú podia aconseguir èxit i diners dedicant-se a baixeses morals com posar preu a la seva intimitat o, simplement, explotant qüestions que no tenen res a veure amb l'intel·lecte. És clar que de gent que ha buscat i ha aconseguit l'èxit lucratiu n'hi ha hagut sempre. Es tracta d'una activitat que, en principi, no criticaré, el que passa és que massa sovint implica haver de comportar-se de manera immoral (no em malinterpretis, no vaig de pontífex de les bones maneres, només constato).
Bon dia, Àngel! Un dia perfecte per agafar la bicicleta, sí senyor.
Trobo molt encertat el teu comentari. La tossudesa d'en Coromines és un exemple magnífic d'algú íntegre que estima la seva dedicació per sobre de tot. És clar que aquesta mena de personatges mostren sovint un ego que els humanitza i ens recorda allò de "vanitat de vanitats", però sempre creuré que es mereixen molt més reconeixement que el que obtenen els qui es dediquen a qüestions més de caire materialista.
Els erudits són els que es passen la vida remenant als Encants del coneixement per fer-nos més savis... o menys ignorants. Si hem arribat on som en gran mesura és gràcies a ells. Segur que l'erudit va existir en els temps més remots perquè es tracta d'una actitud que va més enllà de saber escriure o de sovintejar biblioteques. Els qui observaven i recordaven van començar a especular, a deduir, a inventar, a fer prosperar el seu clan. No sabríem res del firmament ni hauríem avançat sense aprendre a conservar i dominar el foc. Els llibres van començar a existir quan van sentir la inquietud de deixar constància dels seus coneixements i van inventar l'escriptura. Segur que van estar envoltats d'una proporció considerable d'imbècils que menjaven doble racció de mamut.
Normalment -ara i sempre- són vistos com a gent estranya, lleugerament inútil per a les coses més pràctiques, un llast econòmic per la família o la comunitat. De cos present són reverenciats. Amén.
Boníssim, això dels "imbècils que menjaven doble racció de mamut"!!!
Bé, has dit el que jo volia dir, Hasbarat i amb força més gràcia.
Amén!
Benvolgut capità, del que vós parleu és de sabiduria, no d'erudició. Ja sé que les diferències són de matís, però hi són. I, en qualsevol cas, la Miraculosa no és la única a qui agrada de portar la contrària...
Trobo que molt sovint el camí cap a la sabiduria és l'erudició, Lior, però és cert que no és sempre així.
M'estic documentant cientificament per aquest tema. Vull dir que vull saber quan l'home és capaç d'esdevenir erudit realment.
Doncs ja m'aniràs informant de la teva recerca, Lior. Així, a corre-cuita, se m'acut que l'home esdevé erudit quan excel·leix en el coneixement d'un àmbit determinat. I això només pot passar, crec, quan pot dedicar molt de temps a l'estudi d'aquest àmbit, cosa que demana tenir temps lliure. I quan comença l'home a tenir temps lliure? Si excloem els monjos medievals, el temps lliure és una realitat cap al Renaixement, suposo. Bé, ja em diràs què trobes!
Publica un comentari a l'entrada