El bastó, les monedes, el clauer,
el dòcil pany, les tardanes
notes que no llegiran els pocs dies
que em queden, els naips i el tauler,
un llibre i en les seves pàgines la pansida
violeta, monument d'una tarda
sens dubte inoblidable i ja oblidada,
el roig espill occidental en què crema
una il·lusòria aurora. ¡Quantes coses,
llimes, llindars, atles, copes, claus,
ens serveixen com a tàcits esclaus,
cegues i estranyament sigiloses!
Duraran més enllà del que hàgim oblidat;
No sabran mai que ens n'hem anat.
Jorge Luis Borges
(traduït i profanat per un servidor)
GIRONA
.jpg)
20 comentaris:
Ah, sí, elles, la majoria de coses que són de 'metall' més dur, perduren més enllà de nosaltres.
Per això faríem bé de guardar-nos de la supèrbia.
Doncs no profanes gens malament!
Borges defineix les coses com a tàcits esclaus, i n'entenc el sentit, però, en el fons, no en sóm nosaltres els vertaders esclaus, els que sobrevalorem les coses, materialment i emocionalment? Ho deu fer l'edat que entenguem tant bé aquest poema.I que ens aturem tant sovint a mirar les nostres coses Borgianament.
Pere Rovira Contra la mort
I molt ben profanat.
Teresa, en la supèrbia és justament en allò que pensava tot veient aquests dies la llengua de mar que s'enduia tot el que trobava al Japó. En la supèrbia i en les pobres víctimes, és clar.
Crec, Lior, que aquests tàcits esclaus són molt més forts que nosaltres i tens raó: de vegades som nosaltres que en som esclaus. I moltes gràcies per la recomanació! Fa molt bona pinta. Algú que pretén lluitar contra la mort mitjançant l'amor i l'art s'ha de llegir de totes totes. Per cert, que a la coberta d'aquest poemari hi apareix un quadre molt semblant (també de Modigliani)al que il·lustra The Dying Animal, de Philip Roth, un altre llibre que tracta sobre la mort i amb una preseència important d'erotisme, també.
Gràcies, Cristina. Això de sentir Borges en català se'm fa una mica estrany, però per què no?
Borges, com sempre, suprem. Em quedo amb "el roig espill occidental en què crema una il·lusòria aurora", és una molt bona definició. Duren més que ell, però Borges pot presumir com pocs d'haver arribat a l'ànima de les coses. Salut!
David, jo pensava el mateix que tu però al veure les conseqüències: els pobles arrasats, els munts de fusta i de plàstic i d'altres materials.
I fa tot just uns dies sentia a un programa de radio a uns quants que se'n reien de les postures antinuclears, dient que era un discurs caduc, típic dels anys setanta i "Salvar a les balenes". El discurs típic del poder, sobretot de cert poder.
Oblidem les regles del món amb extrema facilitat, i llavors ve una catàstrofe, com tantes han vingut al llarg de la història, i ens ho recorda.
Esperem que tot acabi bé, o almenys no tant catastròfic com semble ara. Disculpa per l'extensió.
Tens tota la raó, Trobadora. Per això imposa tant intentar de traduir-lo. És una gosadia quasi imperdonable.
No t'he de disculpar, res, Missatger. I estic totalment d'acord amb tu. No sóc un expert en aquests temes, però em sembla que no val la pena córrer el risc de tenir centrals nuclears. I no entenc els qui es riuen d'aquest punt de vista fent servir l'expressió "Salveu les balenes"... Ells no les volen salvar?
Gosadia del tot lloable. Només pot traduir aquell qui entén un original.
I aquells qui no volen salvar les balenes, no volen salvar el món. Tan de bo les paraules ho poguessin fer...
Gràcies, Cristina. Tot i això, no goso pas dir que entenc tot el que Borges va escriure. Ara, em sembla que aquest poema, sí.
És molt trist que la paraula que va crear el món no el pugui salvar.
M'ha agradat la traducció que n'has fet.
Moltes gràcies, Kweilan. Volia mantenir la rima de l'original i m'ha costat una mica. He hagut de convertir algunes rimes consonans en assonants, no hi havia cap altre remei.
... El fet de voler mantenir-se el més fidel possible a l'original, és on rau una de les dificultats de fer senzill l'art de traduir... M'agrada aquesta profanació...
Un tast de Contra la mort de Pere Rovira.
Nits
Les nits que vaig tenir. L'última nit,
esperant-me com una bala al pit.
Brilla més si la toca el vent gelat,
la bona estrella de la voluptat,
però l'apagarà: no hi ha cap sort
que no sigui esborrada per la Mort.
Ara ja no m'espanta, l'he vist tant
fracassar contra l'hora de la carn,
que sembla que em damani caritat
per fer valdre la negra veritat.
Quan arribi el mal dia, em giraré
de cara al nostre temps, i estaré bé,
amb el cap descansant sobre el teu pit,
veient sortir de tu el sol de la Nit.
I un altre, que potser agradarà en Moré.
Sant Pere
Et porto roses vives del meu hort,
com cada juny, resant de cara al marbre;
he après a no evocar-te en el cadàver
i sé com venir aquí contra la mort.
Sé que t'agraden les meves roses aspres,
roses de llibertat, no de jardí,
que no saben entendre que morir
és destí de les flors, la sang i els astres.
Digues, pare, ¿les veu la teva pols,
o ens mires de molt lluny, potser rient,
des de la soledat del Gran Ponent,
la dels sants, la de Déu que estima els morts?
Pare, cada any ets més en el meu pols
i els cops de no tenir-te són més forts.
No em fa falta afegir-hi res...
Mai no m'havia imaginat Borges en català. La traducció és tan bella que l'autor n'estaria encantat. Mentre llegia el poema, no en sabia el poeta. Quan l'he vist m'he emportat sorpresa pel que diu tan ben dit. I tristesa, també, David. També tristesa.
Una abraçada!
Perdó Pere Rovira; correcció vers dotzè: ...la del Déu...
l'estelada jueva original en pdf.
que demanaveu a cala Miraculosa.
Gràcies, Ariadna. És el que he provat de fer, ser fidel a l'original.
Jo tampoc no hi puc afegir res, Lior. Bé, sí: que m'he de comprar aquest poemari immediatament.
Sona estrany en català, oi, Glòria? I, sí, és trist, però és ben bé així.
M'encanta com queda, Lior. Gràcies!
Ostres, Borges parlava català en la intimitat...
Molt ben profanat, sí senyor.
Vés a saber, Matilde... Aquest home ho sabia tot... Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada