En anglès un guilty pleasure és que t’agradi molt una cosa i, alhora, sentir-te culpable per gaudir-ne. La culpabilitat té a veure, sovint, amb el que els altres podrien pensar de tu si descobrissin que, després d’haver-te llaurat una reputació de persona amb un gust exquisit, t’agrada allò. Seria com ser capaç de xiular de memòria Don Giovanni i després saltar com un marsupial posseït i destrossar-te unes quantes vèrtebres cada cop que sona Daddy Cool dels Boney M. (Evidentment només es tracta d'un exemple; no sabem com fa Don Giovanni.)
Els Grass Roots són un dels nostres guilty pleasures preferits. I Midnight Confession és sublim. Potser no ho hauria d’haver confessat.
.jpg)
25 comentaris:
Ja veig que l'ensucrament d'alguns gustos de l'avantpenúltim post te n'ha inspirat un altre.
No cal dir que els esnobs no el tenim aquest problema; sabem que el nostre criteri innat és irrefutable, perquè el portem incorporat de sèrie per voluntat de D"u. Aixì doncs, si una cançó, o qualsevol altre obra, és del nostre gust, vol dir que aquesta és bona, superlativa i/o magistral i punt. Ni rastre de culpabilitat, doncs.
A la pràctica això vol dir que si m'agrada això o això (decoració i vestimenta inclosa), o això (video romantiquísim inclòs), o això, també en aquesta versió, és perquè és bò, superlatiu i/o magistral. I amb això no vull dir que m'agradi (o no) res de tot això; només és una constatació.
________________
Fa uns dies que estic de retrobament en retrobament per culpa d'un vell amic.
_______________
Més sobre Pairolí
_______________
Un tema més costerut que el guilty pleasure és la Schadenfreude o alegria perversa, en traducció de Marta Pessarrodona, per si t'hi atreveixes... |-)
Jung parlava de l'ombra, que no necessàriament és allò fosc que hi ha en nosaltres, sinó també allò desconegut que dorm a l'inconscient... A vegades descobrim cada cosa, dins nostre.
Pitjor seria si et veiessin xiulant de memòria Daddy Cool i després saltant com un marsupial posseït i destrossant-te unes quantes vèrtebres amb Don Giovanni.
Bona selecció la de Lior, qui no ha arrambat amb aquests ballables...
Exacte, Lior: «si una cançó, o qualsevol altre obra, és del nostre gust, vol dir que aquesta és bona, superlativa i/o magistral i punt.» Però llavors, què passa que es troben dos esnobs? Perquè tot i agrair-te els enllaços ensucrats d’avui, diguéssim que no formen part ni del meu ampli univers de guilty pleasures (amb tot el meu respecte, que te’n tinc molt). Qui del dos està errat? Per què jo no sóc! :)
Ara ja més seriosament: gràcies pels enllaços d’en Pairolí i la Pessarrodona. Són dos bons articles. L’alegria perversa ja se m’escapa més que els guilty pleasures.
Sí, Teresa. Hi ha coses que, no saps per què, t’agraden sense que ho vulguis. I no val la pena resistir-s’hi.
M’ha fet riure molt el teu comentari, Salvador! Tens raó, suposo. Un dia ho provaré.
Qui no ha arrambat amb aquestes cançons? Jo.
Salutacions, Salvador!
=|-))
No t'acabo de dir que nosaltres, els esnobs (els de debò, no els sobrevinguts), no tenim guilty pleasures perquè el nostre criteri innat és irrefutable per pura voluntat divina? I tu parles del teu ampli (ampli!) univers (univers!!) de guilty pleasures...
Home, em sap greu, però està clar que tu ets dels errats (en via expiatòria, això sí). Ara bé, amb el criteri irrefutable també portem de sèrie una bondat infinita, i entenem que allà on nosaltres tenim guilty-free pleasures, d'altres hi tinguin guilty-d'allonses de les seves.
A veure si amb una mica d'entrenu (cinematogràfic, musical i literari, en aquest cas) us aneu sofisticant una mica...
A mi això del guilty pleasure em passa amb el Paquito Chocolatero.
Deu ser que en qüestions musicals sóc un aprenent d’esnob, encara. L’existència de guilty pleasures ho confirma. Ara, on puc deixar anar tot el meu esnobisme és en la literatura; allà, ni un, de guilty pleasure.
I jo que hauria jurat que els errats eren els qui seguien la Bonnie Tyler o el Rod Stewart post-Faces... T’agraeixo els vídeos que enllaces i la teva bondat infinita, i perquè vegis que tinc ànima autèntica d’esnob et diré que, si es tracta de pieces of hearts, prefereixo això (o sigui l’original).
I amb The Dead no puc fer cap comentari. Això no és un guilty pleasure ni ho pot ser mai. És una meravella. Gràcies per l’entrenu, Lior!
Ah, un altre guilty pleasure que ara m’ha vingut al cap.
Caram, Hasbarat... Ara no sé ben bé què dir...
Si em volies provocar amb això dels seguidors de..., em sap greu; ni m'ha tocat ni m'ha fet aire (Seguidors de... sempre en ramat, no fos cas que ens perdèssim... Desdeluegu!).
El primer que ha d'entendre un aprenent d'esnob, és que els plaers es prenen convenientment seleccionats i dosificats; No és el mateix posar-se un copa de Häagen-Dazs ben arregladeta i disfrutar-la com un senyor, que fotres el pot sencer estintolat a la nevera, tot i que jo, en la meva bondat, ho pugui entendre perfectament. I el gelat és el mateix, oi?. I això val (o hauria de valdre) tant pels esnobs com pels altres, per la Joplin com per la Franklin, etc. És clar que d'aquesta selecció i dosificació els esnobs en fem un art.
Resulta que puc ser més mogudet jo que tu; m'agrada més la versió de la Joplin; jo que te l'havia posat per compensar els enllaços més tranquilets...
Sobre aquest cim de magistralitats que és The Dead, relat i pel·lícula (Joyce, Huston, actors... tot!), només queda rendir-s'hi de genolls amb llàgrimes als ulls.
Capità, es que Paquito el Chocolatero genera més guiltiness de caràcter national que de pleasure, que és més dur de païr.
Doncs jo tinc als meus preferits del Youtube això junt amb això i no em sento ni gens ni mica guilty. Dec ser un relativista de la pitjor espècie.
I acabo d'afegir-hi Venus dels Shocking Blue, feia molts anys que no veia la Mariska. Gràcies Lior.
Doncs sí, m’has enxampat, Lior: era un principi de provocació. Mira, la primera lliçó ja em costa: jo faig una cullerada de Häagen-Dazs i no puc parar fins que me n’acabo el pot. Sort de la teva bondat.
I això de preferir la versió de na Franklin (germana gran de n’Aretha) és perquè els esnobs (fins i tot els aprenents), de les versions, sempre en preferim l’original (sobretot si es coneix poc).
Relativista o un home de contrastos sorprenents, Salvador! A mi per molt menys m'han titllat (humorísticament, suposo) de bipolar...
I en Lior és una font de sorpreses, sí.
DAVIIIIIIIIIID!!!Amb la música si, però amb la literatura no, oi? ¬¬
Cap pleasure no hauria de ser pas guilty. Aquesta idea jesuiticocalvinista en certs cercles de que tot el que agrada és dolent i només pot ser bó si és farragós ha fet molt de mal a la humanitat en general y a la cultura en particular: el que cal és tenir un criteri i per tenir-lo, això si, cal també esforçar-se en entendre, investigar, perseverar, equivocar-se, no esperar que l'autor t'ho doni tot fet...fer una lectura i una escolta actives i fomentar-les. És per això que en literatura valoro el teu criteri.
En gustos musicals, menys :-P
No, si de criteri musical també em sembla que en tinc. El problema és quan m'agrada alguna cosa que mig s'escapa (o s'escapa del tot) del que marca aquest criteri. I, en canvi, en literatura no em passa.
Ara: no em sento gaire guilty per tot plegat, sincerament.
Ja sé que en qüestions musicals ens hem de centrar en el soul oi, per poder estar d'acord? Per mi ja és molt.
El soul, sempre. Val a dir que em portes anys (i panys) d'aventatge.
Alerta, no volia dir pas que no tinguis criteri, al contrari (pobre de mi, amb el meu historial musical): més aviat que els gustos no cal que siguin monolítics, només sentits a flor de pell.
J.Mateu, collona, si que t'ho has pres a la valenta. M'espantes i tot! Jesuiticocalvinistes! Que tràgic que ens has sortit... Que potser et penses que en David és la reencarnació d'en Torquemada?
Salvador, entenc que Chopin no et faci sentir culpable. I de fet, dels Metallica també; és impossible sentir-se res amb aquest grup! 8--| Espero que els tinguis ben separadets en la teva llista de preferits... :-)
Això de preferir per norma l'original a una versió, potser és cert pels aprenents d'esnob, però no pels esnobs de naixença, que si preferim una cosa, ja saps perquè és. A més a més, sona a prejudici, i no és garantia de superioritat de l'original respecte a la versió, tot i que hi admeto una certa tendència.
Sobre la relació de la selecció i la mesura en el gaudi dels plaers, no m'has entès, però el que fa que una cançó de la Tyler, per exemple, no provoqui guilty pleasure és precisament la mesura, que no en varia la qualitat, però que la posa en contexte.
Hola,
No, Lior, es clar que no: per un costat, aixó de jesuiticocalvinistes és un oxímoron que volia fer riure; per altra banda, deixo ben clar que opinar amb criteri no és pas pontificar ¿Recordes alló de fomentar una lectura i escolta actives? Jo em referia més aviat a gafapastes de mig pèl i a crítics a sou de revistes especialitzades.
Finalment, crec que estarem d'acord tots en que aprendre a llegir (més enllà d'entendre el significat de les paraules)es pot fer amb Chejov o amb Harry Potter: només cal que hom t'ensenyi què cal mirar, quines preguntes t'has de fer, on pots trobar, si n'hi ha, respostes. En aquest punt l'ensenyament de la literatura, al menys el que vaig rebre jo, peca de massa comptar síl·labes, massa història de la literatura i poc d'aprendre a LLEGIR; un mal que també pateixen les ciències en general i les matemàtiques en particular, val a dir. És per això que m'agrada escoltar la gent que si en sap.
Quin discurs us he plantificat... :-)
Segueixes en Noctas? (per allò de l'original i la versió...)
Sí, Jesús: d’anys que estic ensoulat fins al moll de l’os ja en fa molts. Un dia hauré d’explicar com va començar tot (bé, «hauré» potser tampoc no és la paraula: no és que hi hagi un clam popular que me’n demani una explicació, però em ve de gust fer-ho). I de monolítiques, estem d’acord, com menys coses, millor.
Ah, Lior, en Mateu és un home expressiu! I no et preocupis que no em confon pas amb en Torquemada, precisament.
I per cada versió que superi l’original, te’n presento cinc en què passa al contrari (i no em treguis en Rod Stewart).
Ara ja et començo a entendre, Lior (sóc una mica obtús). Vols dir que no escoltes la Tyler gaire sovint, oi? Fas bé, fas bé.
Un bon discurs, Jesús, sobre el qual saps que estem totalment d’acord. La llàstima és que els qui manen en aquests àmbits no faciliten gaire això d’ensenyar a llegir. Però com que avui estic optimista et diré que no anem pas tan malament com sembla. Visca les minories que saben llegir, que n’hi ha i ben a prop nostre.
Sí que el segueixo,Lior, en Noctas, però ara feia molt que no en llegia res. M’ha encantat el seu post sobre en Dylan, l’home-esponja.
Ostres! amb els “això” d'en Lior, u millor que l’altre. En especial “Els morts”.
Un dels personatges de en Joyce em fa sentir identificada, el Leopold Bloom, els seus pensaments no poden parar ni un segon, com els meus, sempre estic somiant desperta, saltant de observació en observació (només en això m'identifico).
En Joyce va intentar ecriure de la manera com pensem, però com diria Borges, hem acabat pensant com en Leopold Bloom. Jo em pensava que això només ho podia aconseguir en Xècspir.
I això que puguis parar ni un segon és bo; esgotador, però bo.
sona tant i tnt bé... és la fase crepuscular del sixties pop i limita amb el sucre just el el punt aquell que no embafa.
salut popera!
Borges és un dels grans, tenia una forma de escriure meravellosa, i quanta cultura clàssica es pot veure en els seus escrits. Una vegada vaig escoltar una poesia de Borges, sempre he volgut tornar a escoltar-la, però no sé com es diu, relatava que en la època del Ulisses els homes eren com déus i els déus com homes, crec que també explicava el retrobament del Ulisses amb la Penélope... Fa molt que no llegeixo res de ell, però quan pugui ho tornaré a fer.
D'altra banda, la meva professora de català estarà feliç, he aprés una nova paraula i em sembla molt important. A poc a poc, aniré fent una mica de cultura. Jo sempre havia escrit Shakespeare, però des de ara escriuré Xècspir.
M'agrada moltíssim el teu blog perquè cada dia aprenc alguna cosa interessant.
Ara mateix no puc, però ja buscaré aquest poema que dius, perquè em sona molt i tampoc no sé com es diu. De Borges no sé quasi què dir-ne, perquè ja ho va dir tot ell.
I compte, Patrícia! Això de Xècspir és de collita pròpia! Va sortir d’ aquí . Ara, si vols fer-ho servir, perfecte. Potser encara ho acabarem tots dient així, cosa que em semblaria molt divertida! I gràcies. Ets molt amable, Patrícia.
Gràcies a tu. :)
No trobo el poema a què et refereixes, Patricia. Tan sols he trobat que parla d'Ulisses al poema Arte poética, però no és el fragment que esmentaves. Continuaré buscant, així rellegeixo Borges, que sempre és agraït. Salut!
Publica un comentari a l'entrada