Tard o d’hora, arriba un moment en què pel nen les paraules deixen de ser únicament sons i esdevenen món. És de més grans que, encegats per la utilitat, decidim de transformar els mots en eines de comunicació i, ben sovint, d’incomunicació. De petits, qualsevol realitat té infinites interpretacions, totes mítiques i és per això que recuperar la mirada infantil ens permetria de reviure l’estat de fascinació absoluta pel món. El calendari del nen és etern, el temps encara no existeix. Cada instant és una vida que, a poc a poc, es va creant amb els primers mots.
De petits, tot és absolut; res no és relatiu. Després arribaran la raó i l’eficiència per malmetre la saviesa del nen que els adults definirem, des del cinisme i la frustració, com a ingenuïtat. Abans que la realitat sigui filtrada per l’experiència i la raó, és quan més comunió podem sentir amb el món i això acostuma a passar abans de descobrir fins a quin punt ens absorbeix la paraula «jo».
La sort, però, és que no tot està perdut: els poetes s’encarreguen de recuperar el poder primigeni de la paraula, tot rescatant-la de l’experiència. El poeta, doncs, garbella i ens retorna significats i sons; neteja i puleix les pedres precioses amb què, sense saber-ho, jugàvem de nens. És ara, d’adults, que reconeixem com n’arriben a ser, de precioses, perquè som conscients de fins a quin punt les hem embrutit.
Bruno Schulz escrivia perquè volia «madurar cap a la infantesa». Per a alguns, llegir i escriure (que és el mateix) és retornar al moment en què tot és possible, no pas per idear realitats paral·leles, sinó per penetrar en la quotidianitat i extreure’n tot allò que l’experiència ignora, perquè el miracle sorgeix d’entre els detalls que passen per alt.
.jpg)
18 comentaris:
Quan sovint em diuen que sóc innocent i que no tinc malícia (voluntàriament), entenc que m'estan fent l'únic elogi al qual sóc sensible.
No se m'acut cap elogi millor, Teresa.
Romandre innocent és una sort perquè suposa guardar sempre en tu el nen que un dia vares ser. Jo no ho sóc massa potser per això valoro el dolç candor dels infants que, a molts, els dura eternament en gran mesura i passats els setanta, per exemple, encara saben sentir il·lusió per la vida i creure que tot ha d'anar a millor. Benaventurats, doncs, els innocents.
Una abraçada, David!
És cert que, de vegades, hi ha gent molt gran que conserva la innocència. Per mi és un alleugeriment que hi hagi persones així. Ara, una cosa és ser innocent i l'altra, optimista. Sentir il·lusió per la vida no vol pas dir per força creure que tot ha d'anar millor.
Una abraçada,Glòria!
Magnífic text que signo fil per randa excepte en un punt: jo crec que les realitats paral•leles també són maneres d’endinsar-se en la quotidianitat. D’altra banda, una gran declaració de principis.
La mirada dels nens és la mirada de la persona amb sentit còsmic. Schulz ho sabia. I aquest temps tornarà. O ja està tornant.
Salut!
Caos sinàptic! Ai mare! Jo que volia un cap de setmana llarg d’abstinència intel•lectual i immersió total en l’edonisme... Ets un esgarriacries.
Què són els mots si no eines útilitàries de comunicació, amb els nivells de sofisticació que vulguis? Una altra cosa és que només ens permetin expressar El, així en majúscules, misteri (o Els misteris) de la nostra vida d'una manera més o menys limitada.
De grans, això que anomenem la realitat, segueix tenint infinitat d'interpretacions; si bé el llenguatge ens la pot limitar, el coneixement i la consciència també ens la poden eixamplar.
No sé per què trobes més saviesa en una visió absoluta de les coses que en una de relativa, ni tampoc que menysvalorem la saviesa (?) d'una criatura des del cinisme i la frustració. ( no serà instint natural això de que parles i que, efectivament, perdem en detriment de la racionalitat?)
Sobre l'absorció del Jo, res a dir; qui entengui el meu que el compri. Però tot això, racionalitzar, posar mots, és el que ens fa aquesta espècie rarota, atípica; amb el seu cost, sí. Però aquest cost, entre d'altres coses, genera Schultz, Roths, Xècspirs, i aigua corrent i tot d'enginys que fan la vida infinitament més rica i còmode i entretinguda que la dels nostres cosins els primats, tot i que més complicadeta.
Què és el poder (el sentit?) primigeni de la paraula? I de quina experiència l'han de rescatar? I quins significats ens retorna el poeta? Perquè jo diria que el que fa el poeta del que parles és garbellar, si, però per trobar allò, aquell forat negre que hi ha entre les cadenes de paraules, entre la unió de paraules, que revela un misteri. I potser també crear realitats paraleles, per què no? Jo diria que el que sorgeix d’entre els detalls que passen per alt és el misteri; el miracle és veure’l. I entendre’l...
Nousé... que diu la Miraculosa.
Teresa, innocent un elogi!? Aiii...
David, bonico, innoceeent...
Glòria, la bondat (ser net de cor) és una cosa i la innocència (santa o no) tota una altre!
La innocència una benaventurança!? Andele!
Ara vaig a romandre escarxofat al sofà, que m’heu deixat exahust per tot el dia.
Aquí sota us deixo la meva venjança:
La venjança d’un nen que quequejava
Avui parlo en memòria de les paraules que un cop
se m’encallaven a la boca,
en memòria de les dents amb rodes que esmicolaven síl•labes
sota la llengua amb olor de pols cremada
entre les barres i els llavis enfosquits.
Somniava aleshores desfer-me de les paraules empaquetades
com mercaderies robades i emmagatzemades a la boca,
estripar els embalatges de cartró i destapar
les joguines de l’alfabet.
La mestra em posava la mà a l’espatlla i em consolava dient-me
que també Moisès quequejava i tot i això havia arribat al Sinaí.
El meu Sinaí era la nena que seia al meu costat
a classes, i jo no tenia foc a l’esbarzer de la boca
per encendre, al seu davant,
les paraules que havien cremat d’amor per ella.
Ronny Someck
Traducció catalana de, naturalment, Manuel Forcano.
(llegiu el poema a pantalla completa per fer-ho respectant la seva composició)
Gràcies, Missatger. La brevetat d’aquests apunts i les meves mancances alhora d’expressar-me fan que, sovint, hagi de resumir tant el que vull dir que acaba semblant que dogmatitzo quan precisament el que vull fer és tot el contrari. És clar que algunes realitats paral·leles són maneres d’endinsar-se en la quotidianitat, simplement agafen camins indirectes per fer-ho. Jo em referia més aviat a algun tipus de literatura escapista que trobo que en comparació amb la que es basa en l’observació directa de la realitat, perd. (I no estic postulant, és clar, cap mena de realisme a la soviètica.) Salut!
Bé, ningú no és tan hedonista com un nen, Lior! (A Freud li hauria agradat això.) Encara que ja sé que l’hedonisme sense la consciència de ser-ne, perd tota la gràcia. Pel que fa a la resta, el títol ja avisava: tot el que dic després s’ha d’agafar amb pinces, com sempre.
Que els mots són eines utilitàries de comunicació? Mira, això deu ser el tema estrella de la setmana, l’altre dia em vaig passar hores parlant-ne i quasi em convencen del que dius. Però no me’n van convèncer. Els mots em sembla que són molt més que eines de comunicació. Ens configuren com a humans. No hi ha pensament sense paraules i si alguna cosa no té nom, no existeix, per tant, no es tracta de comunicar i prou.
En un adult l’absolutisme és, sovint, insultant, sí. El que volia dir és que un nen no és capaç de relativitzar i que, per tant, els seus instants són viscuts amb una intensitat incomparable. Pel que fa a la racionalitat té molt de mite i poc de realitat, trobo. No és qüestió de rebutjar tot el que el pensament suposadament racional ha ofert, és clar, però em sembla que de mitificar la raó a mitificar el progrés hi ha un pas i que això ens allunya de la realitat que considero molt més complexa que el que aquests mites ens volen fer creure.
Sobre el que la cultura ha estat capaç de generar (Xècspir, Da Vinci, i milers de meravellosos etcèteres) no en puc dir gaire cosa. Ara, tanta cultura no ha estat capaç d’evitar Auschwitz i el Gulag i milers de fastigosos etcèteres.
Amb el poder primigeni de la paraula em referia al sentit quasi màgic que té per al nen i per al poeta. És un sentit allunyat de l’utilitarisme quotidià (que també és necessari, clar). Quan dic que cal rescatar la paraula de l’experiència, vull dir que l’ús repetitiu i sense cura dels mots els converteix en comodins i en clixés que anul·len el poder real que tenen. Estic d’acord amb això: «Jo diria que el que sorgeix d’entre els detalls que passen per alt és el misteri; el miracle és veure’l», no crec que contradigui res del que he dit abans.
I no et sembla un elogi que et diguin innocent? Jo crec que sí, doncs. Sobretot si qui t’ho diu parteix de la il·lusió fictícia que suposa creure que es coneix alguna cosa.
Ja havia llegit el poema d’en Someck. M’agrada molt. Trobo que la veu d’aquest poema és ben innocent, doncs.
Bé, de moment, res més, Lior. I, sobretot, moltes gràcies pel comentari.
Sàvies paraules, David!
Amb les pinces a la mà, també, algun apunt:
Estíc d’acord que els mots ens configuren i que no hi ha pensament sense paraules, però a on queda El misteri, tot això que ens costa tant de definir, d’expressar, de comprendre, perquè encara no hem trobat mots per dir-les? Perquè ha de garbellar el teu poeta, si no és per dir amb paraules allò que, a dures penes, les té, si les té? Ara penso en Celan i com arriba a garbellar per dir allò indicible. I si parlem de la paraula, de que més es tracta, sinó de comunicar?
Pel què fa a la racionalitat, no volia pás mitificar-la associant-la al progrés, era una simple constatació: racionalitzem, per bé i per mal, per fer una obra mestre o un gulag.
Llegeixo molt sovint aquesta queixa sobre tanta cultura que no va evitar Auschwitz.És la cultura la que ens hauria d’haver salvat d’Auschwitz? Quina cultura?
Algú t’ha dit mai, conscientment, innocent partint de la il•lusió fictícia que suposa creure que es coneix alguna cosa.? O he d’entendre que això teu amb la innocècia no és tant innocent?
I gràcies a tu.
Lior, jo sí que combrego amb l'absolut del David, no per més savi, sinó perquè la percepció que en tinc ara d'allò que era el món de la infantesa li dóna una magnitud que escapa a la tirania del "jo". Ni millor ni pitjor que allò que és relatiu, sinó una nova percepció de la grandària de l'univers.
David, m'has fet recordar aquelles tardes de tardor, amb la persiana abaixada, amb la llum travessant les escletxes i les espurnes de pols jugant a formar constel·lacions i nebuloses suspeses en l'espai visible entre les zones de penombra; i el silenci, que tenia el so del paper dels llibres; i el temps, que no es mesurava amb les manetes del rellotge, sinó que era lent com lentament assaboríem aquelles paraules sense consciència, sinó deixant-nos dur per l'efecte musical que tenen en prendre sentit al final de cada punt, de cada paràgraf, de cada història.
Bé, ara que he posat a dormir el causant d’aquest caos sinàptic, tinc una estona per contestar-vos. He de córrer, que d’aquí a poquet ja tornarà a reclamar instants eterns:
“Sàvies paraules”, Ricard? No ho sé, sincerament. Tot i així, moltes gràcies. Veus, Lior, tant et costa fer com el Ricard? ;)
No nego la dimensió comunicativa de la paraula, Lior. Seria absurd si ho fes. Ara mateix l’estem fent servir justament per això. I és cert que darrere de cada paraula batega el misteri d’allò indicible. Precisament a Celan se l’acusa d’hermètic perquè va més enllà de l’evidència comunicativa per bé que, és clar, ell vol dir sempre alguna cosa. El que intento expressar és que reduir el llenguatge a acte comunicatiu i prou em sembla que és reduccionista i empobridor. No em sembla que poguem referir-nos a la capacitat de configurar el món com a una simple eina. I és clar que hi ha coses inexpressables i que hi són, si més no dins nostre.
Un altre aspecte que no havia esmentat és com a través de les nostres paraules, parlen els nostres avantpassats. És a dir, hi ha una línia que cada paraula traça en el temps i que fa que arrossegui càrregues de tots tipus i no crec que totes siguin comunicatives. Si el llenguatge només fos comunicació, per què costa tan traduir? No deu ser pas perquè hi ha molt més darrere de cada paraula que una simple intenció comunicativa?
Que racionalitzem és cert, clar. Però ho fem quan pretenem creure que hi ha alguna cosa que es diu raó que ens ajudarà a comprendre el que ens envolta. I no dic que no pugui ser així en alguns casos, però en molts altres no és pas així.
La queixa sobre la cultura a què et refereixies, la vaig llegir per primer cop en un llibre de George Steiner i em va semblar, en principi, injusta. Ara, després, pensant-hi, sí que crec que té cert fonament. Ell es referia a l’SS que després d’una jornada al camp d’extermini, al vespre escoltava Schubert o l’interpretava al piano. En aquest cas la cultura no havia servit per contrarrestar la barbàrie i hi coexistia sense cap problema. Per altra banda, ara que hi penso, la cultura també va ajudar una mica a Primo Levi a suportar el dolor (ho explica a Si això és un home, l’episodi en què recorda els versos de Dante). O sigui que no acabo de veure-ho clar.
Sobre la innocència, sí que m’he sentit a dir que les coses són d’una manera deteminada i que no es pot anar pel món segons com. Tens raó que potser l’innocent no era pas jo.
Enric, tens la capacitat d’expressar el que vull dir d’una manera no tan avorrida i molt més poètica. Jo també recordo moments clavats al que descrius. És allò que dèiem un dia sobre la flexibilitat del temps. Potser tot l’apunt parteix de l’enyorança per aquella lentitud. Salut!
Seguint amb les pinces en mà:
Enric, aquests record que comentes al David (fixa't que per explicar-lo en descrius l'atrezzo i sóm nosaltres que em de reinterpretar-lo tirant dels nostres records) no són els d'una criatura que no ha caigut en la tirania del jo; de fet, les criatures solen tenir un jo d'allò més tirànic. Una altre cosa és la percepció del temps. La percepció que tens ara de la teva infantesa és una reconstrucció d'aquesta, feta de records sensorials com el que comentes, de l'atrezzo que hi tens associat i poca cosa més.
De petits, la grandària de l'univers és aquest sostre en forma de fons estelat, de gran és la consciència de l'infinit.
Una altre cosa; ets concient del ritme amb que portes els teus blocs? Moltes de les teves entrades s'han de llegir amb paper i llàpis a mà, prendre notes i apunts, seguir enllaços que també porten feina i això sense parlar de la bibliografia que, per sort meva, ja la tinc parcialment. Que ens vols fondre la neurona? Afluixa bonico... Entre tu i en David m'esteu donant un cap de setmana... :-))
A punt d'enviar l'última parrafada veig que ja has penjat la teva, David. Molt probablement diem el mateix, però tenim percepcions i (re)interpretacions més o menys diferents de tot plegat. Incapacitat meva de transcriure-ho a part, és clar.
A on sí volia anar amb la vostra relació amb la infantesa és el que dius a la teva última frase; l'enyorança.
Suposo que el proper post, atesa l'experiència d'aquest, versarà sobre alguna cosa Pop amb tres acords justets, oi? |-)
Bé, a partir d'ara ja faré com en Ricard: (pel proper post Pop) Quin criteri musical tant selecte i sofisticat, David!
Sobre la descripció de l’Enric, Lior, és clar que hi ha reconstrucció i, segurament, mitificació (si més no, a mi em passa que quan rememoro instants com els que ell explica, tinc la sensació d’estar mitificant). A banda d’això, però, (i estant d’acord que a partir d’una certa edat el nen domina la tirania del “jo” perfectament), recordo i reconec en la canalla que m’envolta instants de descobriment del món d’una intensitat tan gran que només es pot explicar per la manca de perspectiva i de racionalitat del nen. És aquesta intensitat la que trobo que d’adults ens fa molta falta.
Estic segur que diem coses molt semblants, Lior. I si hi ha incapacitat per a fer-ho més evident segurament és per culpa de tots dos, que jo també trobo que em costa d’explicar-me.
Pel que fa al ritme dels blogs de l’Enric, estem d’acord que darrerament és frenètic, però és tot un plaer que sigui així! Per cert, que fa temps que et volia preguntar, Enric, com va anar per Praga.
El proper post segurament serà més lleuger, que tinc uns crítics (anònims) que em diuen que, de tant en tant, els agradaria entendre alguna cosa del que escric per aquí.
(No sé per què m’ho sembla però aquest bon propòsit de donar-me la raó no tindrà gaire continuïtat, Lior...)
Ha, ha... Perdoneu, però teniu raó. A Terres d'Edom tenia moltes coses pendents i he aprofitat el pont per penjar-ho. Volia treure-m'ho de sobre per poder fer apunts amb més pressupòsit, és a dir, amb més implicació personal, que tinc pendents.
David, el tema Praga és un dels que tinc pendents. Prometo posar-m'hi quan em tregui pressió laboral de sobre.
Tan de bo les discussions (ho dic per això que li dius a Lior de treure o donar la raó) fossin com les que fem córrer per aquí. Està clar que vivim en el mateix univers, amb unes petites diferències de percepció, més gratificants que altra cosa. No com d'altres personatges, que semblen habitants d'un altre planeta.
Uf, no em sent capaç d'entrar en un debat tan exhaustiu, només voldria dir que les paraules sí que són eines de comunicació però no sempre la comunicació té un objectiu "utilitari", per dir-ho d'alguna manera; si fos així només valdria el que es diu, no com es diu i això ho desmonta la poesia, o determinat tipus de poesia (és allò de les funcions del llenguatge, doncs una d'elles és la funció poètica, veritat?)
Doncs sort del pont, Enric, perquè el que hi has penjat és interessantíssim. Esperaré el comentari sobre Praga, doncs.
La gràcia de tenir un blog (a banda de la quota de narcissisme, més o menys alta segons el cas) té a veure amb aquestes discussions que dius. La sort que tinc és que els comentaris que em deixeu són extraordinaris.
La funció poètica tenia a veure amb la bellesa del que es diu. Trobo que amb ben poques paraules has dit molt més que jo en tots els paràgrafs que he escrit contestant comentaris, Novesflors. És la sort de ser poeta, suposo. I no podem oblidar el vessant sonor dels mots que, en segons quin tipus de poesia, passa al davant de l’aspecte semàntic dels mots. Salut!
AI! Fins ara no he llegit aquesta meravellosa entrada. "El llegir em fa perdre l'escriure!" David, he d'assaborir més aquestes paraules, però em penso que hi estic del tot d'acord. Ara hi reflexionaré i em llegiré tots els comentaris.
Arreveure!
Per cert, les pedres de la imatge em fan pensar en una amiga que creu en el poder de les pedres i els colors i l'energia i no sé què més. L'alte dia li vaig dir clarament que m'estimo més creure en Déu que amb les pedres. Em faig vella i "sàvia" i ja no cal que aguanti segons quines " collonades". Jastadit!
M'alegro que t'hagi agradat, Miraculosa. Els comentaris que va suscitar aquesta entrada ajuden a matisar-ne i alhora a ampliar-ne el significat.
Sobre el que dius de les pedres, t'entenc perfectament. Les pseudoreligions no són res més que còpies de les religions "tradicionals" encara que, ara que hi penso, les religions "tradicionals" estan farcides d'elements pagans del tipus "adoració de pedres" que esmentes. I ara em sembla que acabo de fer una cosa que odio, que és barrejar Déu amb religió.
Publica un comentari a l'entrada