Hi ha un poble a l’Orient Mitjà que té quatre
mil anys. La seva capital és més antiga que Roma. Malgrat que els països veïns
l'hagin conquerit i esquarterat en múltiples ocasions, la religió i l’amor
pels llibres l'han ajudat a no desaparèixer. A causa de les persecucions i
matances que van patir, sobretot al segle XX, molts van haver de marxar d'aquest
país, que avui en dia, encara enyoren des de molts racons del món. La seva terra,
ara, és deu vegades més petita del que era. Tenen una llengua singular. Són els
armenis.
Helena Vidal explica que Tsézar Volpe, un dels redactors de la revista soviètica Znàmia (La bandera) va ser fulminantment destituït després que decidís de publicar, l’any 1933, Viatge a Armènia, del poeta Óssip Mandelstam. Què tenia aquest conjunt de poemes i de reflexions que va causar una reacció de les autoritats tan dràstica? Per començar, era una obra d’art i, segon, no es tractava del típic informe en què, sobretot, durant els anys vint del segle passat, un intel·lectual ensabonava la revolució després que presenciés in situ com el tren de la història avançava, imparable, fins a les zones més remotes del país.
Óssip Mandelstam va viatjar a Armènia l’any
1930 i s’hi va estar sis mesos. Era un viatge que li feia il·lusió i pel qual
es va estar preparant molt de temps. Allà, Mandelstam va escriure dotze poemes
(feia cinc anys que era incapaç d’ecriure res) i vuit textos en prosa. Ara podem llegir Armènia en prosa i en vers en català.
Estimo aquest poble que viu a contrapèl,
que compta cada any com un segle,
que infanta, que dorm i que crida,
retort i collat a la terra.
Amb l’orella a cau de frontera
reculls cada so, sense tria,
tot és ocre, ocre i més ocre,
en l’erma vessant maleïda.
Óssip Mandelstam
(traducció d’Helena Vidal)
.jpg)
10 comentaris:
Ocre. No voldria encomanar el meu desencís a ningú però crec que ací (i potser a tot arreu) tampoc no estem per a molts colors.
Oh, quin gran post, quina joooia...
Avui és un dia trist: unes eleccions on es fa tant dificil votar, i amb els resultats tràgics que ens esperen, fa de mal portar. Però mira el poder d'un post que, a l'acte, m'ha reviscolat: Armènia i en Mandelstam tot en un post! Gràcies!
Que present que l'hauriem de tenir aquest país, especialment en un com el nostre que tant facilment perd l'ànim, com ara, que ens ha de caure la peperada al damunt... un altre cop.
I en Mandelstamp, amb una poesia tant... així:
He mort dos cops, més jo, tossut, vull viure,
i, amb l'aigua, la ciutat torna a somriure:
quin goig que fa, quin tremp, quin aire sa,
com es complau l'arada a terrejar,
com rep l'estepa el mes d'abril caòtic,
i el cel, oh el cel: diries Buonarotti...
abril de 1935
...malgrat una biografia tant costeruda.
Sempre el mateix, oi? Què difícil és pensar i escriure lliurement. Tot i així, es fa perquè en contra de l'ànima hi ha qui no hi podem anar...
Un post bellíssim que millora aques dia antipàtic en el que entrem en una nova era de marors verinoses. Quins poemes Mandelstam! I quin homenatge a Armènia.
Una abraçada, David!
Molt maco el post, certament Glòria
Perdó, però perquè va ahir ser un dia antipàtic? No trobo que "allò" anés amb mi; en tot cas, penso que pot ser l'impuls que sacseji definitivament les cosciències adormides a Catalunya ;-)
Gran post, David. I un gran poble, els armenis, grans oblidats de la historia i historiografia contemporànies(ja que el post anterior en parlava, m'apunto al carro).
Som una nació els catalans? Els armenis son un poble, el més vell dels pobles que viuen actualment al Caucàs, perseguits, vexats, assassinats al llarg dels darrers segles; sempre caient, sempre tornant-se a aixecar. Si nosaltres no fem més per la llibertat, és ben bé que no ens la mereixem.
Sempre hi ha colors per celebrar, Novesflors, tu ho fas ben sovint. Entenc què vols dir però, per sort, la vida és molt més que el que ens volen fer creure que és. El País Valencià també és molt més que el que ens volen fer creure que és.
M’alegro que el post t’hagi animat, Lior. Mandelstam és un dels grans poetes del segle XX, però també va ser un exemple com a persona. La seva alegria i vitalitat ens hauria de servir d’exemple. Nosaltres no hem patit ni patirem la meitat del que van haver de patir la gent de la seva generació i, com a nació ―permet-me la frivolitat―, no arribem a la sola de la sabata del patiment de moltes altres nacions.
Sempre el mateix, Teresa. És que aquesta llibertat es troba assetjada per tot arreu. De vegades, fins i tot, per nosaltres mateixos.
Gràcies, Glòria. El més bell de tot és que quatre mil anys després encara hi hagi armenis collats a la terra. És una sort per a tots nosaltres. Una abraçada!
Gràcies, Albert. La combinació Armènia-Mamdelstam no pot ser altra cosa que bella.
Saps que estem d’acord, Jesús. Malauradament aquí encara hi ha qui necessita sentir paraules amables que vinguin d’allà per provar de mantenir una situació que no veuen que s’ha acabat. Si les paraules no són tan amables potser s’adonaran de l’estupidesa de la situació. No hem de demanar permís a ningú per res.
I és cert que si ens comparem amb pobles que han patit tant i que se n’han sortit, hauríem de reconsiderar el victimisme i el pessimisme que tant ens caracteritza.
Gràcies a l'enllaç de l'apunt he pogut llegir el capítol del llibre dedicat a l'illa de Sevan que ha penjat l'editorial al seu web. Ja sé quin serà el pròxim llibre que em compraré; avui. Gràcies.
Poble peculiar, l'armeni; i interesant. Va ser el primer a convertir-se oficialment al cristianisme, a principis del s. IV; monofisites, per ser més exacte.
Espero que t'agradi, Lo rat. Val molt la pena. Salutacions!
Molt a principis del segle IV. El cristianisme és el que els ha mantigut units i, a banda de la llengua, els ha permès diferenciar-se dels altres pobles de la zona. Salutacions, Enric.
Publica un comentari a l'entrada