James Hunter
explica que una nit anava en tren i que un passatger del mateix vagó tenia un
radiocasset a la falda d’on sortia una música no gaire forta. En general, es
tracta d’un moment desagradable: ningú no hauria d’obligar ningú altre a sentir
res que no vulgui. Però resulta que del radiocasset en sortia una cançó de Sam Cooke i, és clar, alguns passatgers somreien i n’hi havia que fins i tot movien
els peus una mica (hem de dir que això va passar a Anglaterra). Va ser
aleshores que Hunter va decidir que volia dedicar la seva vida a fer música com
aquella. Música que va directa al cor i als peus. Però no tot és perfecte: l’any 2006 el van
nominar ―vés a saber per què―
pels premis Grammy. La sort és que no va guanyar.
.jpg)
3 comentaris:
No coneixia aquest intèrpret però, tanmateix, la seva música m'ha resulta càlida i familiar. M'ha encantat!
Gràcies, david. Me'n vaig al "youtube".
Abraçada!
jo tampoc el coneixia, però la música i l'animació, fan una combinació deliciosa!
És molt confortant que avui en dia encara hi hagi qui reivindiqui els sons clàssics de Sam Cooke, Jackie Wilson, Georgie Fame i companyia. M'alegro molt que t'hagi agradat en Hunter, Glòria! Si vas al youtube no et perdis les cançons que hi ha penjades d'en Sam Cooke, ara mateix n'estic escoltant i no em puc creure que fos tan bo!
Estem d'acord, Polaroid mental: els dibuixos mig cubistes que acompanyen la cançó estan ben trobats. Salut!
Publica un comentari a l'entrada