¿Els escriptors
actuals (qualssevol) són conscients que es dediquen al mateix ofici que
Xècspir, Cervantes, Kafka, Montaigne, Dickens i Tolstoi? Saben que són, en
comparació, menors? Pateixen alguna mena d’angoixa pel fet de saber que no
podran arribar mai a superar Hamlet?
Una de les característiques dels genis és que van tan per davant de la resta que, sovint, ningú no els entén. El temps, però, ha acabant col·locant cadascú al seu lloc. Ara tothom sap, per exemple, que Ben Jonson no era tan bo com Xècspir i que Marlowe, tampoc. Tanmateix, la famosa angoixa de les influències a què es referia Bloom en un gran assaig encara és actual o ja ha caducat? Fa la sensació que, per com parlen de si mateixos i dels altres, alguns escriptors d’ara ens vulguin fer creure que Xècspir va ser un fabricant de llances i Borges un magnat de l’oli d’oliva. No es tracta pas que el llegat ens paralitzi, però una mica d’humilitat no fa cap mal.
Una de les característiques dels genis és que van tan per davant de la resta que, sovint, ningú no els entén. El temps, però, ha acabant col·locant cadascú al seu lloc. Ara tothom sap, per exemple, que Ben Jonson no era tan bo com Xècspir i que Marlowe, tampoc. Tanmateix, la famosa angoixa de les influències a què es referia Bloom en un gran assaig encara és actual o ja ha caducat? Fa la sensació que, per com parlen de si mateixos i dels altres, alguns escriptors d’ara ens vulguin fer creure que Xècspir va ser un fabricant de llances i Borges un magnat de l’oli d’oliva. No es tracta pas que el llegat ens paralitzi, però una mica d’humilitat no fa cap mal.
.jpg)
11 comentaris:
David, hem de sotmetre'ns, a l'estil de Wittgenstein, i callar? O podem continuar escrivint xerrameques a peu de pàgina? Espero que, després de Xècspir, encara no estigui tot dit. La meva intenció és continuar badant boca allà on calgui.
Estimat David, amb una mica de seny (cosa imprescindible per a tothom, però més encara pels escriptors que tenen com a eina la paraula -la paraula crea realitat-)hem de ser conscients que, la majoria, som escriptors menors. Ara bé. Cridats a l'aula, fer-ho el millor que se sàpiga. És la millor manera d'aprendre, ja que potser el principal objectiu de la vida és aprendre.
Aquest nivell de consciència depen de l'ego de cada escriptor, que pot ser, en alguns casos, d'una magnitud encegadora. I de la (poca) vergonya que els hagi estat assignada... Com a lector, tenir-ne de grans és una gran sort, perquè ja saps que no et decebran.
Jo diria que ja ho vam comentar en algun altre lloc això. Com diu Josep Pla:
"Quan no es té l'orgull inofensiu d'explicar les coses als altres, és que es té la vanitat idiota de creure's incomprès. En nom dels principis higiènics més elementals, convé que tothom hi digui la seva. Després, el temps, amb el garbell de granet fi, dirà l'última paraula."
Llàstima que ja no hi serem quan el teps digui l'última paraula.
He de confessar l'orgull de lectora que, a vegades, em fa desestimar autors actuals perquè em queda massa feina amb els clàssics.
També ens cal tenir en compte les modes que fan que, de sobte, un escriptor que semblava no existir o que passava per normal, resulta que és un geni. L'art, la creativitat sempre juga amb el temps i coses que avui poden no tenir sentit, en tindran amb els anys i a l'inrevés. Jo penso que hi ha escriptors que neixen clàssics i d'altres que revoluciones i innoven. Ambdós tipus m'interessen si el que escriuen me'ls fa respectar. Esperit i lletra han d'anar junts. I més que la humilitat que sona una mica servil -massa semblant a humiliació-la modèstia i la serenitat d'acceptar que s'arriba on s'arriba però honestament.
Davod, t'asseguro que no m'he fumat res estrany. Ni he menjat bolets de parc urbà. T'he clavat un rotlle perquè m'agrada parlar-te.
Una abraçada!
No, Allau. El mateix Wittgenstein, cap al final de la seva vida, ja va mostrar postures menys radicals. Jo l’únic que vull dir és algun cop m’agradaria sentir algun escriptor d’ara que sigui capaç de valorar la seva pròpia obra tot reconeixent que es dedica al mateix ofici que Xècspir, per exemple, amb el que aquesta assumpció implica.
Estem d’acord, Teresa. Parles de seny, però les teves paraules són plenes d’humilitat, que és el que trobo a faltar ben sovint en segons quines declaracions.
L’ego suposo que és inevitable, Lior. Però si et dediques a escriure, se suposa que et dediques, sobretot, a llegir. I tot llegint bé has de trobar algú que escrigui millor que tu. No veig per què costa tant de reconèixer.
És probable que ja en parléssim, Miraculosa. Avui he vist que he escrit 280 entrades en aquest blog i em fa la sensació que quasi sempre escric sobre el mateix.
En Pla té raó que el temps posa les coses al seu lloc, però els contemporanis dels orgullosos i dels idiotes no tenim cap culpa de viure en la mateixa època que ells. I, encara que sé que em dec perdre coses molt bones, jo també em quedo amb els clàssics.
Els grans artistes són els qui canvien la nostra manera de percebre les coses. Todorov ho explica molt bé quan diu que Turner no s’inventa la boira de Londres, però a partir dels seus quadres la percebem d’una manera determinada, diferent de la que teníem abans de veure la seva obra. Si humilitat no t’agrada gaire, modèstia em sembla que lliga perfectament amb el que volia expressar.
I no és pas cap rotllo, Glòria. T’agraeixo molt els teus comentaris! Una abraçada!
David, estic totalment d'acord amb el que exposes però, en la meva humild opinió Kafka s'allunya bastant de Cervantes,Dickens... i jo inclouria a Dante Alighieri i la seva divina comèdia.
Respecte a Shakespeare, hi ha diverses opinions pel que fa a les seves obres i diferents teories sobre la seva creació encara que, jo crec que són falsades que tard o d'hora cauràn.
No sé... En general, a l'escriptor se li demana una responsabilitat social que no se li exigeix a altres artistes (els pintors, per exemple).
I parlar de vius sempre és complicat. I més ara, que les veus arriben de tants llocs. Hi ha molt soroll, molta opinió. Alienes i dels mateixos autors.
Acceptem l'escriptor taciturn, asocial, tímid, expansiu... Per què no el vanitós? La història de la literatura n'és plena.
Si haguéssim estat contemporanis de Shakespeare o Cervantes, potser no els hauríem suportat.
Al final, la literatura i la lectura són un acte íntim, solitari. Després podrem parlar d'aquest autor, la seva obra o el seu caràcter, però sempre després de l'acte únic i insubstituïble de la lectura solitària, o d'aquell conte que l'àvia m'explicava només a mi.
Les millors opinions són les humils, Sergi, perquè, encara que puguin estar equivocades, ajuden a promoure la conversa.
En qualsevol llista hi ha qui canviaria alguns noms per uns altres. Aquesta no pretenia ser una llista exhaustiva. Tot i així, em refermo amb Kafka (gran admirador de Dickens, per cert) i estic totalment d'acord amb el que dius de Dante.
Sobre si Xècspir va existir o no, s'ha dit de tot. El més versemblant és que existís i que escrigués tot el que va escriure. Si tenim ganes de misteris sempre ens quedarà en Nessie.
Si la vanitat va acompanyada de qualitat, no molesta pas tant, Enric. Jo em referia a la mediocritat amb ínfules d'obra mestra.
Publica un comentari a l'entrada