Charles Delaunay (1911-1988) va ser un dels fundadors del Hot Club de França -la famosa societat parisenca dedicada a promoure el jazz- i amic d’un dels guitarristes més grans de la història, Django Reinhardt (1910-1953). L’any 1961, Delaunay va publicar una biografia de Reinhardt farcida d’anècdotes de tots colors, moltes presenciades en primera persona. A banda de dedicar-se a tocar la guitarra com ningú (i fent servir només dos dits perquè la resta dels de la mà esquerra els tenia encarcarats a causa d’un incendi que quasi li costa la vida), Django era un home que, per bé o per mal, no passava mai desapercebut i el llibre de Delaunay és un excel·lent testimoni del tarannà anàrquic i indòmit d'aquest geni de les sis cordes.
I vet aquí que els dies 29 i 31 de gener, i 2 de febrer de 1936, el Quintet del Hot Club de França, liderat per Django Reinhardt i Stéphane Grapelli (una altra llegenda del jazz) va actuar a Barcelona, tot compartint cartell amb el gran Benny Carter. Els dos primers concerts foren al Cinema Coliseum i al Palau de la Música, respectivament, i el tercer se celebrà al Teatre Olímpia. Es veu que el públic català va reaccionar amb un entusiasme extraordinari, com recullen les cròniques d’aquells concerts de La Publicitat, L’Instant i La Vanguardia, i els músics van quedar bocabadats davant d’aquella acollida. Però encara van quedar més astorats en comprovar que l’organitzador dels concerts (un Fèlix Millet avant la lettre) va fugir amb tots els guanys. En Django i companyia van haver de pagar el bitllet de tornada a París de la seva butxaca, amb l’únic consol d’una botifarra per anar halant (mot d’origen caló que emprem aquí en honor al mestre) durant tot el viatge.
I com que parlar d’en Reinhardt i del Quintet del Hot Club de França fa venir ganes d’escoltar-los, acabem amb una peça meravellosa que alguns barcelonins potser van poder sentir en directe fa 74 anys.
.jpg)
6 comentaris:
Cony David, gran publicació, deuria fer una volta pels voltants de tant en tant. M'agrada l'article de Reinhardt, no el conec massa, però sempre he sentit una atracció especial cap a la seva figura. I també quina imatge que faríem al geni de la guitarra.
Ara m'has fe recordar el concert de Stéphane Grapelli (trio) que vaig veure al Palau de la Música poc abans que morís. Probablement també hi eres, no?
Hey David! I ja has vist la pel.licula Sweet and lowdown (Acordes y desencuentros)de Woody Allen, on un apassionat guitarrista fictici Ray Emmett, apareix com a un únic i hipotètic guitarrista comparable a Django Reinhardt? Val la pena, és una història molt simpàtica protagonitzada per un genial Sean Penn. Salut i bona música.
Gràcies Chals! Passa per aquí quan vulguis, ja ho saps! En Reinhardt era un geni com a guitarrista, però també un gran compositor i un tipus molt i molt especial...
Doncs, mira, no vaig poder veure en Grapelli per qüestions de feina i em va saber molt de greu. M'estic especialitzant en perdre'm concerts de músics que m'encanten, que passen per aquí i després de poc es moren. Em va passar el mateix amb els meus adorats Go-Betweens. El concert d'en Grapelli devia ser massa, oi?
Hola Gemma! Mentre escrivia aquest post em va venir al cap la pel·li d'en Woody Allen que és un gran admirador d'en Django. Del film en recordo una escena en què el personatge que interpreta el Sean Penn arriba a l'escenari baixant en una lluna de cartró. Es veu que Django Reinhardt realment va tenir aquesta "brillant" idea, però que quan va veure l'alçada des d'on havia de baixar es va espantar i ho va deixar córrer.
Quin luxe poder assistir a aquell concert!! I, certament, quina llàstima els concerts que ens perdem de vegades i que ja no tornarem a tenir l'oportunitat de recuperar.
I tant! Imagina't! En Django i en Grapelli en plena època daurada!
De concerts d'aquests que ens haurem perdut sempre n'hi haurà, és inevitable. És com amb els llibres, n'hi ha tants que no llegirem mai... Però, bé, siguem optimistes: poder-ho veure i llegir tot ens eliminaria alicients, suposo.
Publica un comentari a l'entrada