La grandeur de Monsieur Onfray

Ho explicava en Joan-Lluís Lluís a la revista Presència diumenge passat, però vaig voler comprovar-ho. I, efectivament, el 10 de juliol, a Le Monde, Michel Onfray va escriure un dels articles més injustos i repugnants que recordo haver llegit mai (llegeixo molt poc el diari, també és cert). Resulta que a Monsieur Onfray, filòsof hedonista i autor d’uns quants llibres, alguns fins i tot amb certes idees remarcables, se li ha acudit que el millor seria que tots parléssim la mateixa llengua. No siguem malpensats, però: per aquesta tasca tan beneficiosa té la decència de no proposar el francès; amb el cosmopolitisme de l’esperanto en tindria prou, diu. I per què hem de canviar tots ara? Doncs perquè, segons ell, l’abundància de llengües és un problema que només comporta incomprensió, pobresa i, atenció!, xenofòbia ja que els obstinats parlants de «llengües regionals» o «patuesos» utilitzen les seves parles com a signes identitaris (paraula de moda a banda i banda dels Pirineus, es veu). Onfray, segurament sense voler, s’oblida del «Soyez propre, parlez français» aplicat elegantment i sense cap ànim d’ofendre al nord de Catalunya o del «Nos ancetres les gaulois» escrit a les pissarres de les escoles del Camerun. La memòria falla, de vegades, ja se sap.
En aquest mateix article l’amic Onfraynides es fa un embolic antològic entre dialecte i llengua que el du a descobrir la sopa d’all quan afirma que no existeix una llengua corsa ni una llengua bretona, sinó que hi ha tota una sèrie de variants, sovint molt properes geogràficament. Molt bé! Aquestes variants, eminència, es diuen dialectes i formen una llengua. Perquè amb el francès això no passa, oi, senyor filòsof? Al Quebec parlen com a Lió, n’est-ce pas? I a les banlieues de París tenen el mateix accent que a Normandia, sí, sí.
Furgant una mica en la idiosincràsia del personatge arribem al cap del carrer i apareix allò que ens temíem: la ideologia. Onfray, ciutadà del món... Una llengua, un pensament, oi? L’anarquista ateu (fins aquí, cap problema) disfressa el seu totalitarisme (gran problema) darrere de reflexions pseudofilosòfiques. Cap novetat. I és que algú que afirma que «el dubte és una deshonestedat intel·lectual», que «als 10 anys ja sabia [sic] que Déu no existeix», o que «el cristianisme és la matriu del nazisme» es mereix veure publicada tota la seva obra només en esperanto. Mentre esperem, delerosos, aquest dia, us recomanem Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos per acabar d’entendre el neguit de Monsieur Onfray.