diumenge, 8 d’agost del 2010

La grandeur de Monsieur Onfray

Ho explicava en Joan-Lluís Lluís a la revista Presència diumenge passat, però vaig voler comprovar-ho. I, efectivament, el 10 de juliol, a Le Monde, Michel Onfray va escriure un dels articles més injustos i repugnants que recordo haver llegit mai (llegeixo molt poc el diari, també és cert). Resulta que a Monsieur Onfray, filòsof hedonista i autor d’uns quants llibres, alguns fins i tot amb certes idees remarcables, se li ha acudit que el millor seria que tots parléssim la mateixa llengua. No siguem malpensats, però: per aquesta tasca tan beneficiosa té la decència de no proposar el francès; amb el cosmopolitisme de l’esperanto en tindria prou, diu. I per què hem de canviar tots ara? Doncs perquè, segons ell, l’abundància de llengües és un problema que només comporta incomprensió, pobresa i, atenció!, xenofòbia ja que els obstinats parlants de «llengües regionals» o «patuesos» utilitzen les seves parles com a signes identitaris (paraula de moda a banda i banda dels Pirineus, es veu). Onfray, segurament sense voler, s’oblida del «Soyez propre, parlez français» aplicat elegantment i sense cap ànim d’ofendre al nord de Catalunya o del «Nos ancetres les gaulois» escrit a les pissarres de les escoles del Camerun. La memòria falla, de vegades, ja se sap.
En aquest mateix article l’amic Onfraynides es fa un embolic antològic entre dialecte i llengua que el du a descobrir la sopa d’all quan afirma que no existeix una llengua corsa ni una llengua bretona, sinó que hi ha tota una sèrie de variants, sovint molt properes geogràficament. Molt bé! Aquestes variants, eminència, es diuen dialectes i formen una llengua. Perquè amb el francès això no passa, oi, senyor filòsof? Al Quebec parlen com a Lió, n’est-ce pas? I a les banlieues de París tenen el mateix accent que a Normandia, sí, sí.
Furgant una mica en la idiosincràsia del personatge arribem al cap del carrer i apareix allò que ens temíem: la ideologia. Onfray, ciutadà del món... Una llengua, un pensament, oi? L’anarquista ateu (fins aquí, cap problema) disfressa el seu totalitarisme (gran problema) darrere de reflexions pseudofilosòfiques. Cap novetat. I és que algú que afirma que «el dubte és una deshonestedat intel·lectual», que «als 10 anys ja sabia [sic] que Déu no existeix», o que «el cristianisme és la matriu del nazisme» es mereix veure publicada tota la seva obra només en esperanto. Mentre esperem, delerosos, aquest dia, us recomanem Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos per acabar d’entendre el neguit de Monsieur Onfray.

12 comentaris:

Hasbarats ha dit...

He llegit l'article de Le Monde i és espantós. Tal com dius, molta filigrana per disfressar el pensament totalitari de l'autor. Curiós que usi la paràbola de la torre de Babel per bastir el seu discurs i simptomàtic que pretengui justificar les seves afirmacions profundament reaccionàries utilitzant la imatge prometeica i cotraposant-la al que anomena "dispositif tribal". Menteix confonent les llengües amb l'odi a l'estranger i és escandalós que un que es fa dir filòsof atribueixi la incomprensió dels homes a la diversitat lingüïstica.

David ha dit...

És que és un article que no es pot agafar per enlloc. És ple de prejudicis, incongruències, inexactituds i mentides. Les seves paraules si són sinceres denoten una estupidesa o un cinisme difícils d'igualar. Si precisament el que ens fa rics és la diversitat!!!

Salvador ha dit...

La millor resposta a aquest article són els comentaris dels lectors, que evidentment en una gran majoria no són gens favorables.

Aquesta és una mentalitat que encara es troba en alguns escriptors més que francesos parisencs, és l'equivalent al hable usted cristiano però amb ínfules intel·lectuals. En aquest cas ja no s'ha atrevit a demanar que tothom parli en francès perquè se li veuria massa el llautó i per això hi ha ficat l'esperanto.

Els francesos veuen com la seva llengua que havia estat una de les més parlades a nivell mundial, va quedant reduïda a l'àmbit de l'Hexagone i poca cosa més i això a alguns els costa molt de pair.

David ha dit...

Tens raó, Salvador, d'entre el 66 comentaris, n'hi ha de molt bons, encara que Déu n'hi do els que hi ha que es posicionen a favor de la tesi de l'Onfray.
Des d'Andorra suposo que és una miqueta més fàcil observar aquestes ínfules de grandeur, com molt bé dius, més aviat parisenques.
Salutacions i gràcies pel comentari!

Karulo ha dit...

Tot i que no he llegit l'article en questió, els reduccionismes em fan repelús. Jo em vaig fer esperantista l'any 1982 precisament perque l'esperanto és una bona eina pels que apreciem la diversitat lingüística i ens volem comunicar sense ser col·laboracionistes amb les llengües dominants. M'emprenya que algú distorsioni la utilitat de l'esperanto. Malauradament l'Onfray no és el primer que ho fa.

David ha dit...

L'esperanto em sembla una bona eina però, com bé dius, no hauria de servir per amagar atacs a llengües minoritàries i minoritzades. Com que, pel que veig en els teus dos blogs, n'ets tot un expert potser podries resoldre un dubte que tinc (perdona la meva ignorància): l'objectiu de l'esperanto és funcionar com a llengua de comunicació entre gent de tot arreu o té algun propòsit més?
I gràcies pel comentari!

marta (volar de nit) ha dit...

Decebedor...

Però interessant la teva pregunta sobre l'esperanto. Aviam si arriba la resposta

David ha dit...

I tant, Marta! Com deia la meva àvia: "Ha quedat a l'alçada del betum". Salut!

Karulo ha dit...

L'esperanto va ser un sentiment abans que una llengua. El que el va impulsar, Lluís Zamenhof, un jueu en mig de baralles entre russos, alemanys i polonesos (Polònia sota domini rus, 1859-1917)va voler trobar una manera d'agermanar la gent de diferents cultures i països.
Ell va dir que no volia que l'esperanto fos una cosa assèptica o mercantilista.
Les virtuts bàsiques de l'esperanto són: una neutralitat que no pot oferir cap llengua nacional i una regularitat gramatical que la converteix en la llengua més fàcil d'aprendre de entre totes les llengües vives.
Hi ha qui entronca la idea de l'esperanto amb filosofies com la de Gandhi, tot i que dins l'esperantisme trobareu tota mena d'idees i motivacions.

David ha dit...

Moltes gràcies, Carles. Pel que entenc, doncs, cadascú continuaria amb la seva llengua i per entendre's amb algú que en parlés una altra, s'utilitzaria l'esperanto, oi? Em sembla una molt bona idea, sobretot tenint en compte l'anglès d'aeroport que s'utilitza avui en dia com a llengua internacional.

Karulo ha dit...

Sí. Això no treu que en un moment donat prefereixis utilitzar una altra llengua per comunicar-te. Per exemple, si tu has après occità, potser no caldrà que usis l'esperanto per xerrar amb un occità.
Però està clar que ningú mai podrà aprendre les 5.000 llengües que hi ha al món, així que tard o d'hora es fa evident l'utilitat de l'esperanto.

David ha dit...

És clar. Sempre m'ha semblat que utilitzar l'anglès per comunicar-nos amb parlants de llengües romàniques és una absurditat monumental.
No em sembla que hi hagi gaire interès per fomentar l'esperanto, però, pel que expliques, seria una molt bona solució.
Moltes gràcies pels aclariments, Carles, te'ls agraeixo molt!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA