«Des de desembre de 1941, noranta-set mil han estat tractats («verarbeitet») de manera exemplar amb tres cotxes el funcionament dels quals no ha posat de manifest cap defecte.» Així comença un document, escrit el cinc de juny de 1942 que du el segell Assumptes Secrets d’Estat («Geheime Reichssache») i que es refereix a les modificacions i millores tècniques que calia dur a terme en els camions especials que operaven a Chelmno. «Tractar» vol dir gasejar, i el subjecte el·líptic de la forma passiva (aquests «97.000» d’un total de 300.000 des de 1941 fins a 1944) són persones. Durant tot el text «massa», «pes», «càrrega», «peça» són les paraules de ferro que s’empren per eliminar-ne només una altra: jueu.
Podeu llegir la totalitat d’aquest document esfereïdor a La question humaine, breu novel·la (tot just 100 pàgines) de l’escriptor belga François Emmanuel. Publicada l’any 2000, aquesta obra és una reflexió (amb forma de thriller psicològic clàssic) sobre el llenguatge de la mort. Un llenguatge que el protagonista de la novel·la, s’adona que impregna, també, la seva feina com a psicòleg al departament de recursos humans a la seu francesa d’una empresa alemanya. «Optimitzar recursos humans», «afinar criteris de selecció», «reduir el personal poc eficient», «millorar l’aparell productiu»... són expressions impregnades de ressonàncies terribles. És un llenguatge, el tècnico-burocràtic, centrat en l’eficàcia immediata, que representa el pensament comptable i econòmic i que ignora, o que fa veure que ignora, disfressat de neutralitat, els seus efectes d’anul·lació.
Podeu llegir la totalitat d’aquest document esfereïdor a La question humaine, breu novel·la (tot just 100 pàgines) de l’escriptor belga François Emmanuel. Publicada l’any 2000, aquesta obra és una reflexió (amb forma de thriller psicològic clàssic) sobre el llenguatge de la mort. Un llenguatge que el protagonista de la novel·la, s’adona que impregna, també, la seva feina com a psicòleg al departament de recursos humans a la seu francesa d’una empresa alemanya. «Optimitzar recursos humans», «afinar criteris de selecció», «reduir el personal poc eficient», «millorar l’aparell productiu»... són expressions impregnades de ressonàncies terribles. És un llenguatge, el tècnico-burocràtic, centrat en l’eficàcia immediata, que representa el pensament comptable i econòmic i que ignora, o que fa veure que ignora, disfressat de neutralitat, els seus efectes d’anul·lació.
L’obra de François Emmanuel (que va ser duta a la pantalla l’any 2007 per Nicolas Klotz), ha estat traduïda a deu llengües entre les quals hi ha l’italià i l’espanyol. En recomanem, però, és clar, la versió original, tot seguint el gran Cervantes que no entenia l’existència de traduccions entre llengües romàniques.
.jpg)
5 comentaris:
Hi,
No coneixia aquest (gran) pensament d'en Cervantes, però me'l faig meu.
Potser "alguns" (també "escriptors") s'haurien de plantejar els paradigmes de la cultura espanyola tenint més en compte l'autor d'una obra universal i no quatre cridaners en tertúlies (?) que ni tan sols tenen la vergonya de fer servir llenguatge "asseptic" per a camuflar el seu odi cap a la diversitat cultural i -pel que fa a mi, pitjor- la seva vasta (i basta) incultura.
Ja en el fil del tema, aquí deixo un exemple d'aquest ús pervers del llenguatge que tots hem sentit: "esponjar barris" en comptes de "desnonar i enderrocar a tort i a dret".
El document que cites em va glaçar la sang quan el vaig conèixer gràcies a Shoà, l'excepcional documental de Claude Lanzmann. El més monstruós és precisament la seva fredor i el seu llenguatge aparentment assèptic i instumental, el distanciament pervers respecte el dolor humà, la cosificació en estat pur.
Tens tota la raó, Jesús. Tots aquests que han utilitzat el Quixot com a bandera de l'Espanya més rància no han entès res d'aquesta obra tan magnífica. I t'imagines que en Cervantes fos en Sirvent com diu en Bilbeny? Quina bufetada per tots aquests imperialistes de pacotilla!
I l'exemple que poses de llenguatge-detritus és excepcional! "Esponjar" vol dir fer el negoci del segle construint a tort i a dret i després col·locar una placeta al centre de la urbanitxació amb una palmera tísica i una cadira clavada al terra. Quin cinisme!
Em sembla, Hasbarat, que a Shoah el document el llegeix el gran professor Hilberg. I deu ser un dels textos més definidors de com de baix pot arribar a caure l'ésser humà. Als qui van escriure això (i als qui ho van dur a terme, és clar) sí que se'ls pot aplicar el títol de l'obra de Levi: "Si això és un home".
Deu n'hi do! i el que encara no sabem dels camps d'extermini i la gran solució final...esfereïdor que éssers humans haguessin pogut concebre tanta crueltat....M'he llegit el de Primo Levi, i també el llibre sobre els camps d'extermini escrit per Montserrat Roig ( ara no recordo el nom exacte) i K.Reich de L'Amat Piniella...però em deprimeix ho confesso...s'ha d'estar en plena forma per poder llegir tanta barbàrie....Gran apunt i molt informatiu! va bé recordar...servar la memòria per impedir coses semblants
Són lectures impossibles de pair, sí, Elvira. Tanmateix, cal, per decència moral, llegir i rellegir tot el que es pugui i més sobre la Xoà. Ara, molt em temo que l'experiència de l'Holocaust no ha servit de gaire... només cal mirar els casos del Sudan o de Cambodja.
Moltes gràcies pel comentari!
Publica un comentari a l'entrada