El mot integritat (artística o de la mena que sigui) és d’aquells que, de tant fets servir, sembla que ja no vulguin dir res. Però la integritat existeix. El problema és que, com que no ens l’ofereixen quasi enlloc, cal furgar molt per a trobar-la.
L’obstinació i l’honestedat d’en Vic Chesnutt (1964-2009) és un exemple més de l’home que, malgrat tots els entrebancs possibles, continua, tossut, fent l’únic que sap fer, aïllat de modes i de mercats. Chesnutt és el músic de carrer, el rodamón desenganyat i irònic que sap riure i plorar quan toca. Chesnutt no és agradable, es cansa quan canta, li costa, crida, esbufega... fins que es converteix en cançó. Chesnutt és actitud. I, no ens enganyem, tot això no té res a veure amb la cadira de rodes ni amb la tetraplegia.
L’obstinació i l’honestedat d’en Vic Chesnutt (1964-2009) és un exemple més de l’home que, malgrat tots els entrebancs possibles, continua, tossut, fent l’únic que sap fer, aïllat de modes i de mercats. Chesnutt és el músic de carrer, el rodamón desenganyat i irònic que sap riure i plorar quan toca. Chesnutt no és agradable, es cansa quan canta, li costa, crida, esbufega... fins que es converteix en cançó. Chesnutt és actitud. I, no ens enganyem, tot això no té res a veure amb la cadira de rodes ni amb la tetraplegia.
11 comentaris:
No el coneixia. Deixa'm dir que la producció m'ha agradat molt (especialment el violí). I el final, sensacional.
Els teus curts i densos escrits em deixen sense paraules. Ja ho dius tot tu. Bravo de nou!
Perdona, però jo no estic tan segur que no tingui a veure amb la tetraplègia.
Tens raó que la producció és excel·lent, Francesc. Segur que tu hi saps veure detalls que a mi se m'escapen però coincidim. Salut!
Gràcies, Miraculosa. Són curts i potser densos perquè no m'agrada allargar-me. Com més m'allargo menys segur estic de dir allò que vull dir.
Jo el que vull dir és que la integriat d'en Chesnutt com a artista no crec que provingui de la seva tetraplegia (paraula que, per cert, hauria jurat que era esdrúixola i resulta que és plana). Ara, és evident que com a artista gran part de la seva obra està condicionada per l'accident que va tenir als 18 anys i que el va deixar en una cadira de rodes. Salutacions Allau!
Jo tampoc el coneixia però la cançó és molt bonica i la diu de manera excel·lent.
És inevitable que un accident als 18 anys condicioni una vida sobretot si, com en aquest cas, et quedes assegut i dependent dels altres.
David: Segueix fent escrits que més curts o més llargs són plaer pel llegidor.
Tampoc no el coneixia.
com deia la meva iaia "fa feredat2 això dels accidents, tremolo i no puc ni escriure am,b el teclat només de pensar-ho...
M'afegeixo al missatge de la Glòria, m'encanten els teus escrits
Amb el gust musical tan refinat que tens Glòria, em satisfà molt que t'agradi aquesta cançó. I gràcies per la lloança.
Doncs imagina't el que deu ser quedar-se en una cadira de rodes als 18 anys, Mireia.
I moltes gràcies, faig el que puc.
Gràcies per fer-me'l descobrir. Realment, fa posar la pell de gallina...sembla que la història i la veu li surtin de les entranyes.
M'ha encantat. Em guarde la referència d'aquest vídeo, crec que val la pena.
Sí, és un plaer visitar-te. El teu blog és una "seu cultural", per dir-ho d'alguna manera.
En Vic "Castanya", un dels nostres, i tant! la seva obra és magnífica i has triat un bon exemple.
És la mateixa sensació que tinc, Trobadora, sempre que l'escolto. Una mica d'autenticitat enmig de la mediocritat regnant sempre va bé, oi?
Gràcies, Novesflors. Ets molt amable. Ara, això de "seu cultural" em sona una mica estrany...
Sabia que t'agradaria, Àngel.
Publica un comentari a l'entrada