Una solitud massa sorollosa

Fa trenta-cinc anys que Haňt’a premsa llibres (a corona el quilo) en un soterrani ple de ratolins de Praga. Però en Haňt’a no és un premsador qualsevol: li agrada llegir (sobretot Kant) i és per això que, sempre que pot, de tot el que li arriba en salva allò que li crida més l’atenció i s'ho endú al seu pis. Allà, apilats, en desenes de prestatges torts hi guarda dues tones de llibres.

Haňt’a estima la seva feina perquè és capaç de trobar-hi petites escletxes de felicitat. La seva obra consisteix a embellir cada paquet de llibres premsats amb alguna de les joies literàries que de tant en tant li arriben. És per això que un cop col·locada tota aquella massa informe a la màquina engolidora i abans de prémer el botó de color verd, desa, curosament, a dalt de tot aquell embalum de paper, un exemplar únic que donarà singularitat a cada bala de paper premsat. De vegades, en lloc d’un llibre, allò que distingirà cada bala de paper de l’altra seran làmines de Van Gogh, Rembrandt o Gauguin.
A Una solitud massa sorollosa, Bohumil Hrabal (1914-1997) ens presenta un personatge senzill, «culte per força», enamorat dels llibres i depassat per l’eficiència d’això que en diuen progrés. També hi apareixen poetes que obliguen la gent a llegir els seus poemes a punta de ganivet, noies propenses a fer el ridícul (com més escatòlogic, millor), ferroviaris retirats que munten estacions fictícies al jardí de casa seva, gitanes innocentment seductores... La prosa de Hrabal és poesia de taverna.
Se m'acut, finalment, que Una solitud massa sorollosa és una novel·la ideal pels que ens mirem de reüll i amb recança aquestes pantalletes que anomenen ebooks, el triomf de les quals no veuran, per sort, ni Haňt’a ni Hrabal.
(M’adono que no sé escriure ressenyes. Tanmateix, el llibre val molt la pena, de debò.)