Fantasia d’adolescència: viure i treballar en un far. La solitud. Els mobles de fusta. Les onades. La solitud. Els llibres. La música. La solitud.
L’autocompassió de l’adolescent acostuma ser tan hilarant com sincera. Sort de la realitat que, tard o d’hora, arriba. Ara: per si de cas, el far ja està localitzat. És a Gal·les.
.jpg)
12 comentaris:
Jo me'l demano a les Shetland. Imaginar és un low-cost indiscutible.
Aquesta realitat és la que, mica a mica, a base de viure i treballar, de solitud, de mobles de fusta (no rústics, naturalment!), d'onades (i de tornades), de més solitud, de llibres i músiques, i de més solitud encara, et va construïnt aquest far a dintre teu. Un far en una illa, no guia de ningú, tret d'un mateix i amb prous feines. Però un far que fa, poca o molta, una certa llum. Com la llum de que parla la Miraculosa en el seu post en veu de la Eulàlia Sariola:
...Si cadascú de nosaltres encén una espelma de les nostres ànimes, el món estarà ple de llum.
(Com apren la Miraculosa, tu! I sense pagar... :-))) )
Doncs si t’hagués conegut abans encara t’hauria pogut ajudar: el meu cunyat era el faroner del Cap de Creus i vaig estiuejar algun cop amb ell al far.
Cadaqués a cinc quilòmetres de distància, un temps que sovint convidava a quedar-se a l’interior... el paradís del bibliòfil. Entre els llibres que em portava jo, i els de la seva biblioteca...
Salut!
Faroner! Ja no he crescut més que vaig aprendre aquesta paraula quan me'n vaig trobar un del meu poble fent de faroner cap a la Costa Brava. M'agradaria recordar on. Curiós personatge.
(Paga el comentari d'avui?)
Els fars també poden ser simbòlics, de fet tantes vegades ens imaginem que som en un far, o en un desert, o al mig del carrer amb un soroll horrorós intentant concentrar-nos com si estigéssim en un far...
Tampoc no està gens malament, Allau. Si fallés Gal·les, Escòcia seria la meva segona opció. Potser encara ens trobaríem. (Ai, no: que es tractava d’estar sol.) No tot el que sigui low-cost ha ser una pressa de pèl, oi?
Caram, Lior. De tant llegir poesia, et surt pels poros! Abans de llegir el post de la Miraculosa no havia sentit parlar de l’Eulàlia Sariola. És la Miraculosa que em fa aprendre a mi!
Tu ho has dir, Missatger: un paradís. Ara, que com en tota fantasia, els inconvenients queden del tot arraconats i segur que també n’hi ha, en aquesta feina.
Sempre paga el teu comentari, Miraculosa, no cal ni preguntar-ho. Tanta fantasia i tanta ximpleria i resulta que fins ara no sabia que se’n diu faroner, del qui treballa en un far.
Segur que la fressa de la ciutat ajuda a què aquesta mena de fantasies abundin, Teresa. Tant de moviment i soroll atabala.
De debò!? D"u del cel!!! Ara mateix em passo als manuals de bricolatge i horticultura. I tu ja m'estàs fent un post on pugui destralitzar a tort i a dret!
Això... Això és per culpa de... És per culpa de la llum de les espelmes de les ànimes de l'amiga de la Miraculosa...
... Bé, no faria pas un lleig a una petita fugida a un far, i dels pocs que tinc referenciats, em quedo amb Skellig Michael, on entorn, històries i música van de la mà...
Va, Lior, no et retinguis més i deixa anar el bard que hi ha dins teu... La Miraculosa només ha encès l’espurna.
Me l’has fet buscar, aquest far, Ariadna i el lloc és espectacular. Veig que alguns catalans tenim tirada cap a la sol·litud amb aires gaèlics.
Adoro Wales!
Un cop vaig conèixer un farer. Era el del Llobregat; aquí al costat. Vaig sopar al peu del fanal i hi vaig passar la nit. Poques vegades s'acompleixen els somnis. Era aquí al costat, però tots els fars són a la fi del món.
Ja en som dos, Cristina!
No tenia ni idea que n'hi hagués hagut de farers tan a la vora, Enric!
Publica un comentari a l'entrada