Sense saber ben bé per què (o potser perquè no volem reconèixer la immensa quantitat de prejudicis que ens conformen el pensament) ens anem tancant en el nostre quadradet. No és que no hi hagi ganes d’eixamplar-lo, però quan cerquem, cerquem allò que sabem que ens agradarà. Que ens soni familiar. I, a sobre, després pregonem les nostres troballes com si haguéssim assolit una fita especial. Això és conèixer limitadament.
 |
| Wassily Kandinsky. Farbstudie Quadrate (1913). |
Parlem de literatura, per exemple. W.G. Sebald, per exemple. Del magnífic Sobre la història natural de la destrucció anem a parar a Austerlitz i vet aquí que descobrim, avergonyits, que el nostre quadradet no és més ampli perquè no volem. Com pot ser que hàgim tardat tant a llegir res de Sebald? La resposta és clara: perquè no hem volgut fer-ho abans. Ara en llegirem tot el que poguem i més, és clar. I ja tindrem un altre habitant dins del nostre quadradet. Parlarem de Sebald a tothora i amb tothom, com si sempre hagués estat aquí. Potser podrem amagar el nostre conformisme una mica més. Es fa estrany reconèixer un error tan gran quan sovint ens sentim dir que la nostra curiositat no té límits. Ens ho han repetit tant que ens ho havíem cregut. Sí que en té, de límits; sí. I ens els posem nosaltres mateixos. Com sempre.
.jpg)
16 comentaris:
Ei, el Sebald, justa la fusta, Austerliz un gran llibre, em va agrada molt i vaig continar amb uns quans més. Bo de ressenyar.
És cert que la nostre curiositat té límits i que al damunt n'hi posem encara més, però segurament és més cert que els límits estan a la nostra capacitat d'abastar l'inabastable :)
Doncs jo l'he descobert fa ben poc. Hi ha tant per descobrir!
Salut,Àngel!
Sí, Brian. Per molta curiositat que tinguem mai no podrem arribar a tot el que volem abastar. La meva queixa, però, és respecte al conformisme que, sense adonar-nos-en, ens va limitant.
Aquesta actitut que descrius és la que gasten els amants de generes literàris concrets, dels quals no es mouen, com la ciència ficció, etc. Això és conformisme. Jo no crec que el descobriment d'un autor, com en Sebald en aquest cas, signifiqui que vivim tancats en criteris que ens resultin familiars, o no almenys per fer-ne un tema. T'imagines tenir una dèria, una passió sense tenir criteri? Que ens anés tant bé el nostre admirat Coelho com el mateix Sebald!? Doncs una cosa és fruit de l'altre. No és fantàstic fer descobriments d'aquest nivell superada certa... biblioteca (llegeixis edat)?
Que retornem als clàssics, als nostres clàssics particulars, al nostre criteri, en l'àmbit que sigui, no per conformisme (sí per certa seguretat; ens fem grans i volem aprofitar el temps), sinó perquè aquests ens coneixen els nostres punts sensibles, el(s) punt(s) G de l'ànima, saben on tocar-nos i sabem on ens tocaran; com una parella d'amants que es coneixen tots els racons del cos de l'altre (del cos i més coses), però això no treu que als nostres llibres i la nostra música, ens encanti fer-los el salt i provar experiències noves (quant temps aguantes sense entrar en una llibreria? I no hi vas pas només a buscar reedicions de dels teus clàssics, oi?) que es poden convertir, com en Sebald, en part dels nostres clàssics.
El criteri hi ha de ser, Lior, és clar. Però, de vegades, aquest criteri es transforma, sense voler, en dogma. Estic encantat d’haver descobert en Sebald, evidentment, però fa molts anys que me n’havien parlat i fins ara, res de res. A banda d’això, estic totalment d’acord amb tu i potser sí que m’ha sortit un post una mica exagerat. És que tinc una tendència al dramatisme que, de vegades, se m’escapa. Ah, i he aconseguit llegir alguns articles d’algunes de les revistes d’aquella pàgina que m’has enviat, però de la revista en qüestió no n’he trobat cap. Continuaré cercant i ja et diré alguna cosa. I gràcies!
... també es podria dir que els anem acumulant, i, dins seu, hi enquadrem maneres de mirar, dèries, recorreguts, capricis, detalls, llums i ombres que, al cap i a la fi, dibuixen una mena de mosaic capaç d'anar de l'obstinació de no saber a l'obsessió de voler-ne més i més... amb Sebald, les estacions prenen una nova dimensió...
És una manera molt més agradable i optimista de veure-ho, Ariadna. S'agraeix. Ja ho diuen, que les obsessions no són mai bones. Salutacions!
L'altre dia parlàvem del temps: una forma d'ordre. Amb el coneixement fem una cosa semblant: categories i sistematització. De fet, sóc dels que pensa que el coneixement ha de ser útil, i això implica trobar la manera de connectar-hi vitalment, cosa que només es pot fer si tenim ben delimitat el nostre univers i sabem reconèixer l'univers de l'altre.
En aquest sentit, no és tan important omplir el meu quadradet sinó conèixer molts quadradets i poder-m'hi comunicar. En d'altres paraules: no és tan important que hagis conegut Sebald, sinó que tinguis algú amb qui parlar de Sebald.
El mateix Sebald serveix com exemple: medita sobre la memòria estirant de l'experiència en el sentit més productiu d'aquesta experiència (la que ens transforma), connectant amb imatges que ens il·lustren i ens criden a contemplar i compartir el coneixement.
Potser sí, no m’ho facis dir, dec conèixer limitadament. La meva curiositat és exactament com el quadre de Kandinski que ens proposes. Està feta de quadradets multicolors. Cada nou descobriment interessant pot ser un quadradet multicolor amb els seus cercles més o menys ben conformats i cromàticament ben combinats; no té límits pel que fa als quadradets que s’hi vagin afegint; en llenguatge popular, ho associaria a ser “tastaolletes”. Ara bé, en l’hipotètic i llunyà dia en què aquests quadradets siguin molts i ben conformants, faran una explosió tal que crearan un arc de sant Martí que brillarà amb llum pròpia. Aquest dia ja sabré tot el que he de saber.
[Aquell que a cap moment li digué «Atura't»... ]
Au, vet-ho aquí una reflexió de matinada d’insomni. David, aquest bloc teu em dóna una feinada.
Una mica d'humor?
M'ha agradat la manera d'enfocar-ho de l'Ariadna.
sebald= un autor que encara tinc pendent!!
Home, David, gran elecció per parlar de la lluita contra el conformisme: Sebald, que ja va fer de la tria de l’idioma una declaració de principis en aquest sentit, i Kandinsky, un dels pocs artistes que pot dir que la seva recerca va obrir nous paradigmes estètics.
Salut i anticonformisme!
Creus que el coneixement ha de ser útil? Útil en quin sentit? És què a mi em sembla que el més interessant a la vida és allò que, en el fons, no serveix per a res. Vull dir, per a què serveix (en el sentit materialista del terme) llegir? Més enllà del que pot significar per a cadascú, no em sembla que serveixi per a gaire més. Em sembla que ho comentàvem algun dia per aquí: hi havia nazis que adoraven Schubert. La cultura no els va servir per a res. Però potser barrejo coses diferents, que em passa sovint.
Ara, sí que estic d’acord amb tu, Enric, que poder comunicar el que hàgim arribat a conèixer és gratificant.
Miraculosa, m’ha agradat molt aquest imatge de l’arc de Sant Martí! M’ha recordat el que diu Espriu (ara no sé on) sobre ajuntar tot de trossos del mirall trencat de la realitat. I també em fa pensar en la càbala i la voluntat de percebre escletxes de coneixement. Continuarem esperant aquest moment, doncs. I si no arriba doncs estarem contents d’haver fet allò que ens va semblar que tenia més sentit.
Beneït insomni, doncs!
I valoro molt el toc d’humor que afegeixes al final, ja que sóc un gran seguidor d’aquesta parella meravellosa que formen en Calvin i en Hobbes!
A mi també m'ha agradat, Mireia. Ha aportat un punt d'alegria i optimisme que fa veure les coses d'una altra manera, oi?
Sort que tenim lectures pendents sempre. Seria horrorós -un horror bastant temptador, ara que hi penso- haver-ho llegit tot.
És una guerra molt important, aquesta contra el conformisme. Cal estar sempre vigilant de no caure-hi. Salut, Missatger!
Afegim quadradets i quadradets, sí. La llàstima és que, amb el pas del temps, alguns s'esborrin així pel seu compte sense demanar-nos permís a nosaltres, els seus propietaris. Ah! La independència de les neurones!
Austerlitz em va sembla el cim de l'obra de Sebald. L'estil recorda molt a Thomas Bernhardt però el tema és únic i està tractat meravellosament.
D'en Bernhardt ja me n'has parlat en diverses ocasions, Glòria i estic segur que si el llegeixo, m'agradarà. Ho hauré de fer tan aviat com podré. Tinc una llista llarguíssima (segur que com tu) d'escriptors que he (l'imperatiu me'l poso jo) de llegir. Una abraçada, Glòria i gràcies pels teus comentaris!
L'important és que dins de la nostra quadrícula hi hagi el que ens agrada (no cal que sigui útil, és clar) i que les coses que descobrim afegeixin un nou quadradet. Austerlitz el tinc pendent!
Estem d'acord, Cristina. El més important no és mai útil.
Publica un comentari a l'entrada