El 5 de juliol de 1841, diumenge, cinc-cents setanta ciutadans anglesos recorren en tren les dotze milles que separen Leicester de Loughborough. Han pagat un xíling cadascun i una petita orquestra amenitza el trajecte. El preu inclou una aturada (amb te i galetes) en un parc. A la tarda, tornen cap a Leicester. El senyor Thomas Cook (res a veure amb l'explorador) ho ha organitzat tot, i només ha posat una condició: els passatgers han de ser abstemis. Resulta que és un èxit: 1845, cap a Liverpool; 1863, tot d'anglesos passegen per París amb unes petites guies que el mateix Cook ha escrit; 1864, tots cap a Itàlia; 1865, Amèrica del Nord, i, 1872, volta al món en dos-cents vint-i-dos dies. Ha nascut el turisme. Actualment, Thomas Cook UK & Ireland és la segona agència de viatges més important de Gran Bretanya, té quaranta-cinc avions i, evidentment, un canal de televisió. El turisme és un gran negoci; viatjar, no.
Sort que encara queda la literatura.
.jpg)
8 comentaris:
M'agrada
Moltes gràcies.
I per què havien de ser abstemis? No n'hi havia prou amb no viatjar pets?
Bona pregunta, Hasbarats. Es veu que Mr. Cook volia aprofitar aquests viatges per redimir part de la societat anglesa i per això va posar aquesta única condició. Un personatge ben curiós, aquest Cook.
Here I am again! =)
La gràcia és deixar-te portar, que et sorprengui allò que veus. Amb tot planificat... perd el seu encant. Ja no se sent la mateixa llibertat (i això t'ho diu algú que quasi no ha viatjat...).
La literatura... com a mínim, et permet imaginar. Aquí res no és impossible. Fins i tot viatjar "mentalment" et fa sentir millor que no en persona. Un consol.
L
Welcome back, L!
Totalment d'acord amb el que dius. Un comentari molt encertat. Ara, tampoc no passa res si algun cop fem de turista (avui en dia és pràcticament inevitable), el més important és ser-ne conscient.
Magnífic. Aquest post és una aposta per l'arqueologia. Una bona manera d'observar la transformació del viatge en turisme des dels origens. Entre el turisme de les èlits pretèrites i el turisme de masses contemporani, com passa amb tantes coses, convé fixar punts de fuga i un cert exercici de "flanêur", de passejant a la walseriana manera o de senzill passavolant que entra i surt de les tabernes de la carretera. I, posat's a evocar el viatge, tinguem ben present la paradoxa de les masses que omplen (omplim) destinacions internacionals en sentit contrari a la nomadologia general dels que es juguen la vida per viure dins del nostre aparador comercial i benestant.
Bon treball, company!
Comentaris tan lúcids com aquest darrer fan que cada vegada m'hagi d'esforçar més per escriure posts que estiguin a la vostra alçada. La figura del flaneur és clau per comprendre el que significa viatjar. La pròpia ciutat pot ser l'escenari dels nostres viatges i d'això els flaneurs en sabien molt.
Per altra banda, recordar els viatges dels qui es juguen la vida per arribar al que anomenes encertadament el nostre "aparador" és un imperatiu moral.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada