Harmonia Werckmeister

És l'hora de tancar, però a la taverna del poble aparten les taules. Han demanat a János que els ho torni a ensenyar. János hi accedeix: «tu seràs el Sol i vosaltres dos, la Terra i la Lluna». I comença la dansa. En altres mans, la situació podria ser còmica i prou, però Béla Tarr aconsegueix que ens hipnotitzi. A Werckmeister harmóniák cada escena és una poema en blanc i negre. La por, la pietat, la barbàrie, el poder, el misteri i la bogeria giren al nostre voltant durant cent quaranta-cinc minuts, talment com si fossin astres en rotació perfecta o les notes voluntàriament desafinades del piano de l’oncle Erszt. No és una pel·lícula fàcil de veure: té un ritme molt lent, i, com que ens han acostumat a la celeritat com a únic llenguatge possible per explicar històries en una pantalla, pot costar de seguir. Ara: recordo poques pel·lícules amb una càrrega lírica tan impressionant i amb una bellesa tan commovedora (la música sublim de Mihály Víg hi encaixa perfectament). Mentre l’anem veient, és probable (segurament inevitable) que en cerquem interpretacions al·legòriques, però Tarr no ens ho recomana. Per ell les pel·lícules són sempre quelcom de concret i només poden registrar coses reals. La realitat concreta, doncs, és que Werckmeister harmóniák és una obra d’art preciosa i trasbalsadora.