Als qui fem llistes de tot, ens va fer gràcia El cànon occidental que en Harold Bloom va publicar ja fa setze anys. I encara ens va fer més gràcia quan vam comprovar que, tot i que Bloom va manifestar un cop i un altre que això seu només era una proposta, molts dels nostres dogmàtics professors universitaris d'aleshores treien escuma per la boca cada vegada que algú mencionava aquest llibre i el seu autor. I això que quasi aconsegueixen convèncer-nos que Xècspir perpetuava rols fal·locèntrics.
Però bé, al gra: a l’interessant (i a estones esbiaixat i una mica feixuc) Historia universal de la destrucción de libros, del veneçolà Fernando Báez, trobo una llista d’autors prohibits pel nazisme. Molts dels autors que hi apareixen formen part del meu cànon particular (la qual cosa em satisfà i em conforta d’allò més). No ho puc evitar, seré tan breu com podré (ordre alfabètic): Isaac Babel, Walter Benjamin, Martin Buber, Alfred Döblin, Jaroslav Hašek, Franz Kafka, Karl Kraus, Robert Musil, Leo Perutz, Alfred Polgar, Marcel Proust, Joseph Roth, H. G. Wells, Stefan Zweig.
Però bé, al gra: a l’interessant (i a estones esbiaixat i una mica feixuc) Historia universal de la destrucción de libros, del veneçolà Fernando Báez, trobo una llista d’autors prohibits pel nazisme. Molts dels autors que hi apareixen formen part del meu cànon particular (la qual cosa em satisfà i em conforta d’allò més). No ho puc evitar, seré tan breu com podré (ordre alfabètic): Isaac Babel, Walter Benjamin, Martin Buber, Alfred Döblin, Jaroslav Hašek, Franz Kafka, Karl Kraus, Robert Musil, Leo Perutz, Alfred Polgar, Marcel Proust, Joseph Roth, H. G. Wells, Stefan Zweig.
M’encanta estimar allò que els nazis odiaven.
.jpg)
19 comentaris:
Fantàstic!
Quines ganes que m'has fet venir de reprendre lectures de Josep Roth.
I sobre el cànon de Harold Bloom, no sé si coneixes un documental que és una mena d'entrevista allargassada d'ell i un recorregut que està força bé per la idea del cànon (espumes bucals a part).
La maldat i l'estupidesa sovint van de bracet. Voler destruir el llegat d'aquests autors és un gest impotent de l'ignorant contra la intel·ligència, i -sortosament- un avís de la seva derrota.
Me'n recordo molt d'El canon del senyor Bloom. De fet sempre el tinc a mà. Per a ell, Xècspir és la Bíblia, l'inventor dels sentiments. Em va fer gràcia aquesta mitificació. Els anglofons solen viure convençuts que la millor literatura s'ha escrit en llengua anglesa.
La teva llista és interessantíssima i molt germànica o austro-hongaresa, com vulguis. Em falta conèixer molts dels autors que cites. Has llegit "Mi vida" de l'excel·lent Marcel Reich-Ranicki? Si es així, ja deus saberr que ell és el Bloom germànic o més aviat a l'inrevés. La seva esmentada biografia "Mi vida" m'ha deixat un record inesborrable. Ja tinc ganes de que em diguis si l'has llegit o no.
Gràcies una vegada més, David!
A en Roth s'hi ha de tornar sempre que es pugui, oi, Marta? No conec aquest documental que esmentes, però m'interessa molt!
Per sort en van cremar milers de volums, Hasbarat, però no en van poder esborrar l'emprempta. Ara, com explica Báez en el llibre que menciono, en d'altres casos els destructors de llibres han aconseguit el que es proposaven i han eliminat del tot fragments del nostre passat.
És clar, Glòria, és que no es pot pensar en la llengua anglesa i oblidar que Shakespeare la va transformar del tot. Jo no goso anar tan lluny com en Bloom, però sovint m'agrada el que aquest crític nord-americà escriu (amb les seves contradiccions incloses). Doncs, mira, t'he de dir que no l'he llegit i que, pel que en dius, ha de ser d'saquella mena de llibres que m'agraden. Un altre cap a la llista, gràcies a tu!
En Walter Benjamin...ahir el llegia precisament; un home així no tan sols no pot agradar als nazis sinó que jo diria que és "incòmode" per a tots els qui són a dalt i es justifiquen a sí mateixos.
També és cert que els nazis no prohibiren autors que, malgrat no haver cregut mai en idees totalitàries i feixistes, no contradeien l'esperit d'acció i força de l'època. Però estic d'acord amb tu en què els cànons de llibres prohibits acostumen a mostrar-te precisament allò que has de llegir en primer lloc.
Avui ens em llevat amb la notícia de la mort de Joan Solà.Mal dia. Tot just la setmana passada publicaba el seu últim article!
Fem-nos dignes de la seva memòria.
Espero que publiqueu la referència del documental d'en Bloom.
Ens hauries de fer cinc cèntims sobre això dels rols fal·locèntrics.:-)))
Hasbarats,que sovint la maldat i l'estupidesa vagin de bracet no em preocupa tant com la freqüència amb que la maldat-la perversió-va del bracet de la intel·ligència.
Les ordres de cremar llibres durant el nazisme venien de sofisticats lectors de Goethe.
Les raons d'algunes literatures per creure's la mare dels ous de la literatura universal tenen notable fonament.A la llista d'escriptors proscrits pel nazisme citats aquí dalt em remeto.I a Xècspir.I a Monteny.I...
Una de les avantatges de tenir un cert "cànon" a les lleixes de casa,és el consol i el confort que sentim només de mirar-lo.Sempre comparo la biblioteca amb un piano;sense tocar-ne cap tecla un ja sap com sona.Quina companyia pels mals dies com avui.Gràcies Joan Solà!
Dels 13 autors que cites, només en conec 4, però ara em dones l'oportunitat de coneixer'ls una mica capbussant-m'hi per la xarxa.
I comparteixo la teva rotunda darrera frase.
Bon cap de setmana!
Doncs, David, cal llegir "Mi vida" i si ho pots fer en llengua alemanya, millor. És un llibre que qualificaria d'immediat com "llibre David". T'espera i, creu-me, el gaudiràs de valent. (Va ser deportat d'Alemanya, es va escapar del ghetto de Varsòvia, va restar temps i temps amagat en un soterrani...i se'n va sortir per deixar un testimoni escruixidor). Recordo amb especial nostàlgia una frase que, per raons de memòria, no puc reproduir literalment: "Ells no em volien, em feien fora d'Alemanya, pensava mentre viatjava en tren cap a Polònia i, pensava també que encara que em rebutgèssin jo m'emportava el més bell que té Alemanya, el què jo més estimava i estimo: la seva llengua".
No me n'he pogut estar. Era per fer-te'n venir encara més ganes!
En Benjamin era i és incòmode pel poder. És curiós comprovar com molt dels noms que apareixen en aquestes llistes reapareixen a les llistes de purgues estalinistes. És el cas de Babel i d'alguns altres. Salutacions, Trobadora!
Estic molt d'acord amb tu, Lior. D'en Solà en parlen molts blogs molt millor del que jo no ho faria, però és una gran pèrdua.
Encetes un tema interessantíssim (i que ocupa centenars de pàgines a les obres de George Steiner) sobre la quantitat de nazis que al matí es dedicaven a dirigir els camps de la mort i al vespre tocaven Schubert al piano o llegien Goethe al sofà.
M'encanta la comparació que fas de la biblioteca i el piano.
Bon cap de setmana, Gemma. Quatre de tretze no és pas un mal percentatge!
Has aconseguit fer-me venir moltes ganes de llegir-lo, Glòria. Ja sé quin llibre compraré en la meva propera visita a La Central.
I m'ha fet molta gràcia la definició "llibre David".
Molts intel·lectuals alemanys (sobretot els d'origen jueu) van reflexionar a bastament sobre el que siginificà escriure en alemany, sent aquesta la seva llengua i la dels seus botxins. És un tema que m'apassiona. Gràcies, Glòria!
Què gran Mussil i Herman Broch també. Per cert Memòries d'ahir de zweig, una meravella! Saludus
... Amb la destrucció de llibres, entre d'altres raons, es busca destruir la identitat cultural d'un poble, però no és precís un conflicte bèl.lic per comprovar que existeixen moltes formes d'intentar acabar amb aquesta identitat...
... Prenc nota dels set que no conec i els afegeixo a la meva llista. No sé si has vist a l'American Library Association, la secció on llisten llibres prohibits i qüestionats actuals, tota una curiositat...
Sí, Noctas. Mira, a en Broch no l'he citat (també estava prohibit) perquè encara no n'he llegit mai res. Tinc a casa la seva novel·la "Huguenau o el realisme", a veure quan m'hi poso. Sobre Zweig, totalment d'acord. Salut!
Quanta raó que tens, Ariadna. Hi ha formes molt més subtils d'anorrerar cultures, sobretot avui en dia que les guerres estan mal vistes. No he vist la llista que anomenes, però ara mateix m'hi poso. Gràcies!
Al post del 12 d'octubre dius que buscaves una cançó amb la paraula Wind i no en trobaves cap que et fes el pes.Bé,allò que tot remenant LP's(saps que són o ets dels que fas veure que no ho saps per fer-te el jove?)i n'he trobat un que de (més,ehem...)jove tenia alguna cançó que m'agradava,com aquesta-és una mica toia,però no està gens malament: http://www.goear.com/listen/0eeffb4/the-wind-knows-my-name-eddie-reader
Benvolgut Lior, no només sé què són els LPs sinó que en faig tota la propaganda que puc! Aquest blog és sovint una bona mostra d'aquest desfici meu pels discos.
Gràcies per la cançó, és tranquil·leta; a Escòcia en saben bastant del vent, oi?
"Tranquil·leta".Quin adjectiu! Ja veig que t'ha encantat... :-)))
No ho he sentit dir mai de cap llibre i si jo en fos l'autor no m'agradaria pas."És una novel·la tranquil·leta".Com les novel·letes d'autoajuda d'en Coelho i companyia,vaja :-b
M'has enxampat, Lior. No sé dissimular gaire bé. S'assembla a allò que quan una persona és lletja et diuen "És molt simpàtic/a!". Mira, si més no, amb en Coelho coincidim!
El documental-entrevista de Harold Bloom es titula "reading the labyrinth" i l'ha dirigit Ivan Pintor de la UPF.
Moltes gràcies, Marta!
Publica un comentari a l'entrada