Hi ha una teoria (tan plena d’excepcions que potser que la comencéssim a desmuntar) segons la qual les gran obres d’art sorgeixen en els períodes més convulsos de la història i a les zones més conflictives. Les desgràcies com a motor de l’enginy artístic, doncs. Pot ser. Això explicaria la gran quantitat d’escriptors polonesos comparada amb els que han sortit de Suïssa, per exemple. És clar que a Polònia també hi cap més gent.
Aquesta teoria contrasta amb una altra que sosté que, per escriure, cal temps lliure i que el temps lliure és un privilegi burgès, cosa que limita el radi d’acció als països més rics. Pot ser. Però del Canadà no han sortit més bons artistes que d’Hongria. Potser que ens la repenséssim també, aquesta.
Sigui com sigui, l’explicació que trobem més encertada sobre l’origen de l’art ens l’ofereix la poeta italiana Bianca Tarozzi i va molt més enllà del que ens proposen els raonaments històrico-materialístico-socials:
Després
Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d’anar lluny,
quan el cel és serè,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s’instal·la la poesia.
Bianca Tarozzi
(traduït per Enric Bou)
Aquesta teoria contrasta amb una altra que sosté que, per escriure, cal temps lliure i que el temps lliure és un privilegi burgès, cosa que limita el radi d’acció als països més rics. Pot ser. Però del Canadà no han sortit més bons artistes que d’Hongria. Potser que ens la repenséssim també, aquesta.
Sigui com sigui, l’explicació que trobem més encertada sobre l’origen de l’art ens l’ofereix la poeta italiana Bianca Tarozzi i va molt més enllà del que ens proposen els raonaments històrico-materialístico-socials:
Després
Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d’anar lluny,
quan el cel és serè,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s’instal·la la poesia.
Bianca Tarozzi
(traduït per Enric Bou)
.jpg)
15 comentaris:
La suposada correlació entre la tranquil·litat avorrida de Suisa i la falta de creativitat va esdevenir un tòpic després que Orson Welles fes l'acudit del rellotge de cucut. Ara bé, el que és rigorosament cert, des dels temps de l'antiguitat, és que no hi cultura si no hi ha un excedent de temps lliure per cultivar-la. I els que tenen més temps lliure, òbviament, son els que no necessiten treballar.
M'ha agradat el poema.
una poesia preciosa, no coneixia la poetessa, gràcies!
l'origen de l'art és tan difícil d'entendre com el concepte què és l'art?
i malgrat això ens mou una i altra vegada...
Ni oci burgès tan sols ni èpoques convulses...el que variarà en aquestes circumstàncies serà el to i allò que es pinti, s'escrigui o es composi. Molt maco el poema però és molt difícil trobar moments sense passat.
No sé si hi ha relació o no, el que és cert és que, davant les desgràcies, convulsions ets, l'ingeni s'aguditza, i què e´s l'art sinó una suma d'ingeni, capacitat creativa i il.lusió??
mireia Solsida
Les èpoques convulses generen conflictes, que solen ser el motor de la creació, especialment la literària i la cinematogràfica (que no oblidem que sorgeix d'una base literària: el guió). La pregunta és qui escriu sobre els conflictes, i aquí sí que ens trobem que majoritàriament es tracta d'autors que pertanyen a classes acomodades o mitjanes perquè tenen temps, mitjans, contactes, iniciativa i, sobretot, les claus del llenguatge i dels símbols.
Estic molt d'acord amb el que diu Hasbarats però també crec en l'artista empès per la seva força creadora si bé és cert que ha de trobar els mitjans necessaris per poder-la expressar. També hi ha el fet de que, de ben segur, no coneixem tots els artistes d'aquest món que és, sobretot, un gran mercat. De vegades penso que mentre escriptors ben dolents es fan d'or, alguns es veuen obligats a deixar en els calaixos treballs de qualitat que mai no coneixerem.
Un altra tema apassionant aquest, David!
curiosament, l'altre dia vaig trobar això d'Antonin Artaud:
"No one has ever written, painted, sculpted, modeled, built, or invented except literally to get out of hell" .
potser qualsevol manifestació artística necessita d'una inquietud (social o personal) per poder expressar-se
Hi ha una altra teoria que diu que aquest "moment buit en què s'instal.la la poesia" arriba amb els anys, després de molta lectura, estudi i esforç, quan s'arriba a la saviesa.
Deia Gabriel Ferrater, que abans dels quaranta un hom no pot pretendre fer res de bo.
Un amic meu escriptor, ja vell i, segons la meva modesta opinió, savi. Quan va entendre què era la poesia, va prendre la decisió de no escriure'n més.
Aquest poema d'avui m'ha agradat molt. Trobo que regalima "saviesa".
És així, Brian. Poc més s'hi pot afegir. El que a mi em fa certa gràcia és que algunes d'aquestes teories tenen tants forats que potser haurien de deixar de ser teories. Per exemple, d'art en trobem a qualsevol comunitat humana´i se'n pot fer mentre es treballa (el blues va sorgir dels cants dels esclaus als camps de cotó), no cal esperar a tenir temps lliure.
El trobo molt encertat, el poema, Marta, perquè va al cor de l'assumpte: l'art sorgeix del més profund de l'ànima humana.
Provar de definir què és art i què no ho és és quasi impossible. Gaudim-ne i ja està, oi, lolita?
Estic d'acord, Trobadora, que l'art sovint evoca el passat, però segurament hi deu haver maneres d'esquivar-lo.
Sí, Mireia, però sovint les convulsions no cal que siguin socials, poden ser personals i prou. I t'asseguro que jo per molt convulsionat que estigui mai no podré escriure res que s'assembli a El procés o a Madame Bovary.
Sí, Hasbarats, és normalment així. Però d'art se'n pot fer i se'n fa sense que hi hagi d'haver necessàriament cap conflicte al nostre voltant.
Sí, Glòria. Quants artistes han de suportar l'èxit de Folletts, Kings, Browns, etc.? Dickens va demostrar que es pot tenir èxit i ser un artista de cap a peus. De tant en tant sembla que es fa justícia, però és molt de tant en tant...
La inquietud bàsica, em sembla a mi, ha de ser la personal. La social crec que, en general, és secundària. Gràcies per la cita, Polaroid, hi estic molt d'acord.
També deia Horaci que un cop escrita alguna cosa, calia desar-la en un calaix uns quants anys. Si després d'aquest temps, allò escrit continuava valent la pena, aleshores es podia pensar en mostrar-ho als altres. N'hi ha tants que li haurien d'haver fet cas! Gràcies pel comentari Mafalda, m'ha recordat que en el judaisme no es pot començar a estudiar la càbala fins als 40 anys. Hi ha coses que demanen una certa edat, oi?
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Molt sovint em feu adonar que allò que veig molt clar que és d'una manera, no és tan evident que sigui així. I això no té preu!
... Deia Wilde que hi havia dos mons, el real i el de l'art. Mentre que del primer no calia parlar-ne, del segon, sí, del contrari no existiria. Potser aquesta és una de les raons que mouen als teòrics i als estudiosos a buscar principis aglutinadors per definir teories que delimitin l'origen i el per què de l'expressió creativa, no t'ho sabria dir (mai he estat massa amiga de teoritzar-ho tot)... Crec que el neguit creador pot estar present en molts, però que el fet de poder expressar aquesta inquietud i donar-li una forma (a partir de la paraula, la música, la matèria, l'espai) capaç de transmetre i d'arribar als altres, és una capacitat, un mèrit, a l'abast de pocs, de fet, de molt pocs...
Expresses molt més bé que jo part del que volia dir, Ariadna. Quan es tracta d'art, tot això de les teories i dels estudis és molt complicat perquè pretén explicar coses que trobo inexplicables. Salutacions!
Sempre n'hi ha de conflicte. A fora o a dins. I els negres dels camps de cotó d'Alabama en tenien un munt. Crec que va ser Nietzsche qui va afirmar que tenim l'art perque no ens mati la veritat... (a ell no li va anar gaire bé, però).
Cert. Sense conflicte tampoc no hi hauria progrés, suposo. Jo em referia que sense temps lliure també pot sorgir alguna cosa que es pugui considerar art. Salutacions, Hasbarat.
Publica un comentari a l'entrada