Al diccionari diu que la cohesió social «és la vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup». S’assembla a la definició de nació. I les nacions o ho són o no ho són, per tant els esforços per cohesionar de vegades tenen com a conseqüència l’efecte contrari que es pretenia. Cadascú ja és prou grandet com per cohesionar-se amb qui vulgui.
A la pràctica, a Catalunya, cohesió social ha significat sempre que els qui som catalans i prou haguéssim de provar de caminar amb els pantalons als turmells i el cap cot dia sí, dia també. En el moment en què algú feia el gest d’apujar-se una mica els camals se l’acusava de provincià, feixista i mil coses més. Doncs bé, em fa la sensació que el discurset de la cohesió ja no serveix i que se n’hauran de buscar algun altre (i haurà de ser més sofisticat que el de la roja). Aquí ningú s’ha de cohesionar; les coses clares: o sí o no, i ja està. Com a tot arreu.
I tot seguit uns japonesos ben cohesionats:
A la pràctica, a Catalunya, cohesió social ha significat sempre que els qui som catalans i prou haguéssim de provar de caminar amb els pantalons als turmells i el cap cot dia sí, dia també. En el moment en què algú feia el gest d’apujar-se una mica els camals se l’acusava de provincià, feixista i mil coses més. Doncs bé, em fa la sensació que el discurset de la cohesió ja no serveix i que se n’hauran de buscar algun altre (i haurà de ser més sofisticat que el de la roja). Aquí ningú s’ha de cohesionar; les coses clares: o sí o no, i ja està. Com a tot arreu.
I tot seguit uns japonesos ben cohesionats:
.jpg)
9 comentaris:
sabrem desfer-nos de l'auto-odi que hem desenvolupat amb tanta passió?
Bona pregunta. L'audoodi em sembla que és una de les malalties més difícils de curar.
un vessant de la "cohesió social" (quina expressió, ai!) seria, en clau nacional, el fet de que compartissim espai geopolitic (nacional) admetent la seva real existència i que, amb aquesta consideració, circulessin a casa nostra la resta de concepcions del que vol dir "cohesió" i "social" que, ben segur, serien diferents per raons de classe, d'estament o de qui sap què.
Per tant,fins i tot una manca de cohesió social (deguda a les diferències d'interesos de caràter social i econòmic que operen en un mateix país), no hauria de ser un impediment per la cohesió com a poble, o com a país o com a nació com és el cas de Catalunya. L'altra cosa és el tema de la sobirania que, no cal dir-ho, està molt tocada de mort.
En quan a l'auto-odi, coincideixo amb el que dieu i encara afegiria que el fet de "criticar-nos" aspectes de la nostra nació o de la nostra política no s'ha de confondre amb l'auto-odi que transcendeix la cosa política i afecta a una dimensió cultural bàsica com el fet d'existir.
Una cosa és el "tot" i l'altre cosa "les parts"... o sigui, un país normal (és a dir: cohesionat) es el que existeix amb totes les seves difefències i contradiccions internes i que, des d'elles, es projecta i es relaciona amb els altres... això és una obvietat arreu...
llàstima que alguns "altres" no practiquen el mateix exercici.
La falta de cohesió en aquest país nostre és la sort d'aquells que, tot i odiant-nos, no ens voldrien mai lliures.
Tocats de mort potser ho estem però, no renunciem mai als ideals.
Amb l'afecte de sempre!
És que cohesió social em sona a homogeneïtzació forçada, Àngel. És clar que si el fet de pertànyer a la mateixa nació es veu com una cosa natural, ja no cal cohesionar res. I aquí és on, per mi, la llengua hi té molt a veure. I, és clar, que criticar-nos no s'ha de confondre amb autoodi. No tots els catalans que critiquen qüestions catalanes tenen autoodi, però tots els qui s'autoodien es passen el dia parlant malament del que implica ser català.
Més que manca de cohesió, jo trobo a faltar manca de lideratge. Si mires el que passa a d'altres països, de cohesió tampoc no se'n veu gaire. Salutacions, Glòria!
La cohesió social és eternament difícil i va molt més enllà d'allò que pugui significar ser o ser català. Estic d'acord amb tu que el mite de la unitat ideal ja crema, i bastant. És que com deia Pujols, som i no sabem què som i tornem a pensar què som i ens desdiem...ens passem el dia definint-nos i, en fracassar, cridem a la cohesió social.
Exacte! Si deixéssim de qüestionar-nos constantment què som o què deixem de ser i anéssim a la qüestió pràctica (volem diluir-nos en l'oceà hispànic o no?) les coses quedarien clares d'una vegada. Gràcies pel comentari, Trobadora.
David,et"devia"un poema.Espero que t'agradi,ara que ja som de ple a la tardor.(A veure si queda bé la transcripció)
Amb el crepuscle ha arribat la tardor
Al caire del Pujol el sol s’encén
sobre les aigües llença flams rogencs,
entre el xiu-xiu del fullam que es bressola
en el vent va esblaimat,brunyen insectes-
de sobte tot es tensa,el vent es calma,
la claror perd els seus lluents colors.
Del bec del pinçà cau una cançó,
el món sencer és engolit per la mort.
És només un instant,quan fuig l’estiu
amb l’últim raig,que és de coqueteria.
Després el fullam s’agita i mormola,
la vida fa el seu camí,sols el cant
de l’ocell resta esmicolat i mut
sota els oms que es cobreixen de tardor.
György Jánosházy
Traducció de l’hongarès:Seminari de Traducció Poètica de Farrera,IX
(diversos autors)
Moltíssimes gràcies, Lior! El de Rilke m'agrada molt, però aquest també està molt bé. Aconseguir captar (amb paraules) l'instant en què tot vira cap al canvi és molt difícil i Jánosházy (a qui no coneixia però de qui en cercaré tot el que pugui) ho fa perfectament.
Moltes gràcies de nou i shalom!
Publica un comentari a l'entrada