«Cada vegada veig més clarament que la poesia és un tresor comú a tota la humanitat, una riquesa que brosta en centenars i centenars de poetes en tot temps i en tot indret». Ho diu Goethe en una de les seves famoses converses amb Eckermann de fa quasi dos-cents anys. Doncs n’hi ha que encara no ho han entès.
A veure si ens entenem, doncs: la diversitat lingüística no genera conflictes; no és un problema. Defensar la igualtat entre llengües vol dir defensar les condicions perquè pugui existir l’intercanvi igualitari com a garantia per a la pervivència de les llengües amenaçades i de les seves literatures. La supervivència de les llengües immerses en processos de substitució és vital per mantenir la imprescindible visió calidoscòpica que aporten sobre la realitat. I una de les maneres pràctiques d’interpretar la realitat és provar de descriure-la oralment o per escrit (això es diu literatura). Perquè, a veure, què sabem de la literatura que es fa en bretó, occità, gaèlic, frisó o quètxua? ¿És que les divisions estatals han de silenciar, també, centenars de realitats literàries que són un exemple de pluralitat de valor incalculable?
En la realització de la Weltliteratur que somniava Goethe, les veus literàries minoritzades d’arreu del món s’hi han de veure reflectides, també. Es trata d’aprofundir en l’estudi de la poesia de la humanitat, no de l’estat. Per molt pueril que pugui semblar, aquest desig no hauria de ser aliè a ningú.
A veure si ens entenem, doncs: la diversitat lingüística no genera conflictes; no és un problema. Defensar la igualtat entre llengües vol dir defensar les condicions perquè pugui existir l’intercanvi igualitari com a garantia per a la pervivència de les llengües amenaçades i de les seves literatures. La supervivència de les llengües immerses en processos de substitució és vital per mantenir la imprescindible visió calidoscòpica que aporten sobre la realitat. I una de les maneres pràctiques d’interpretar la realitat és provar de descriure-la oralment o per escrit (això es diu literatura). Perquè, a veure, què sabem de la literatura que es fa en bretó, occità, gaèlic, frisó o quètxua? ¿És que les divisions estatals han de silenciar, també, centenars de realitats literàries que són un exemple de pluralitat de valor incalculable?
En la realització de la Weltliteratur que somniava Goethe, les veus literàries minoritzades d’arreu del món s’hi han de veure reflectides, també. Es trata d’aprofundir en l’estudi de la poesia de la humanitat, no de l’estat. Per molt pueril que pugui semblar, aquest desig no hauria de ser aliè a ningú.
.jpg)
15 comentaris:
La "poesia de l'Estat" podria arribar a nivells de Farenhait 451.
Salut!
Ha passat molts cops, és cert. Avui en dia, però, el mercat ja fa el fet, no cal ser tan barroers com en el passat... D'allò que no se'n parla, no existeix. Salutacions, Miraculosa!
Cadascú dins de les seves possibilitats, tots els que escrivim, en la llengua que sigui, estem defensant la Weltliteratur.
D'acord, però no n'hi ha prou amb això. Cal que l'oferta que trobem a les llibreries es diversifiqui molt més (en el temps i en l'espai). Cal traduir de moltes més llengües.
David,
El que tan bé dius en el teu escrit és completament cert. Sovint em passa pel cap el fet de desconèixer valuosos escriptors pel fet d'escriure en idiomes minoritaris que, a l'hora de traduir, ni es tenen en compte.
Manen els mercats lingüístics que tenen a darrere estats que els protegeixen, l'anglosaxó al davant.
Salutacions!
Sí, és el que volia dir, Glòria. Els mercats lingüístics exerceixen de censura i, de vegades, fins i tot, són aplaudits per cèlebres Premis Nobel de literatura.
D'acord que l'edició és un negoci però alguns podrien dissimular-ho una mica més o, directament, assumir-ho i no voler fer-se passar per difussors de cultura quan l'únic que fan és perpetuar la diferència entre llengües de primera i llengües de segona.
I no solament això (que, naturalment, compartesc) sinó que de vegades, si vius a la perifèria t'és difícil trobar llibres no editats per grans editorials.
Aquest és un altre problema, novesflors, que té molts punts de semblança amb el que comento en aquest post. I mira que n'hi ha d'editorials petites que fan una feina admirable! La llàstima és que no tothom pot accedir-hi.
David, totalment d'acord amb tu! A mi em sembla tan clar que el debat que es general al voltant d'aquesta qüestió el considero estèril. Per què hem de continuar defensant els motius que es tenen per recolzar les literatures de llengües sense estat o minoritàries? Cal continuar dient que la dignitat de tota llengua com a visió del món és indiscutible? Desgraciadament sí que cal. Allò que no es consumeix no fa el pes. I la mala llet dels jacobins tampoc hi ajuda...
Salutacions!
Sí, a mi m'agradaria poder parlar de literatura i prou, que és el que més m'agrada, però desgraciadament sempre m'hi fan barrejar qüestions tan evidents (i poc acceptades pels jacobins de torn, com molt bé dius). Què hi farem...
I llavors els popes de la crítica literària i les editorials queden en evidència quan un autor desconegut, que a més té la barra d'escriure en una llengua no imperial, és reconegut per algun premi internacional de prestigi; llavors, a correr tots, a justificar-se i a dir que "ja seguiem la seva carrera"...
Sobre que les editorials són un negoci, hi estic d'acord; també ho són ,però, les botigues de delicadeses i requisits culinaris i bé que ofereixen productes extranys al nostre gust perque en fem un tast; clar que els seus clients no deuen tenir ningú darrera l'orella que els hi estigui repetín com un borinot molestós "aixó no va enlloc; cal que et deixis estar de localismes i apostis per una cuina que tot-hom acepti".
Particularment em considero un desconeixedor total de la literatura contemporània, però m'agrada que m'ensenyin que es fa arreu del món i que deixin al meu criteri si llegir-ho o no. En aquest cas, i fent servir termes econòmics tan apreciats pel món on vivim, l'oferta d'aquest tipus de literatura que comenta en David segurament generaria la demanda; es a dir, tal i com es diu normalment, es desitja només el que es coneix.
Exacte, Jesús! És el que va passar amb l'hongarès Imre Kertész quan va guanyar el Nobel fa uns anys, tots a córrer!
Trobo encertadíssim l'exemple culinari. És curiós com amb la qüestió del halar, les fronteres es difuminen molt més que no pas amb la qüestió del parlar.
És allò tan fàcil de "o tots o ningú". O el mercat és perquè tots poguem accedir a tot o potser que ho deixem córrer.
Quanta raó teniu!!! I més amb això del Nobel!!
... Com a lectora, potser perquè encara crec en utopies, desitjaria una mirada lúcida, oberta i equilibrada envers totes les literatures i les llengües del món, més enllà de tradicions, interessos, mercats i fronteres...
I tant.
Publica un comentari a l'entrada