diumenge, 24 d’octubre de 2010

Modern i contradictori

Entre modernitat i postmodernitat, em quedo sempre amb el primer terme perquè el segon no sé què vol dir i, sobretot, perquè entre els fundadors de la modernitat hi ha figures com Erasme de Rotterdam, Montaigne, Cervantes i Xècspir. És clar que, per ser justos, en termes d’èxit hauríem de citar d’altres noms com Maquiavel, Descartes o Hernán Cortés, profetes de la instrumentalització del poder i del logocentrisme, els seguidors dels quals han acabat configurant el món tal i com ens ha arribat. L’altra via, la que representa sobretot Montaigne, és ametòdica i asistemàtica, preantropològica, contradictòria i escèptica; qüestiona la raó i valora l’escriptura com a única manera que tenen els humans de provar d’entendre’s, i, és clar, no ha atret tanta gent.
Recordo un mestre que afirmava que a la vida només calia llegir Xècspir, que la resta sobrava. Humilment hi afegiríem els assajos de Montaigne, l’esperit dels quals plana per sobre de tota la producció xecsperiana i, afortunadament, de la de molts altres.

17 comentaris:

Allau ha dit...

Ai, Montaigne, una de les meves llacunes més oceàniques. Apunts com aquest em recorden que ja és hora de posar-s'hi. Gràcies!

Clidice ha dit...

Montaigne sempre volta per casa ple de notes, que no vol dir que aprofiti, però com a mínim li "fem gasto" als llibres. Shakespeare imprescindible, no cal dir, però reivindico el bo de Maquiavel, cal llegir-lo amb cura, amb una bona biografia i contextualitzant. És un geni, ni més ni menys, al qual se li ha fet una gran injustícia.

Chals Roig ha dit...

Dius un fum de coses en molt poc d'espai, n'impressiona i al mateix temps hem mou a buscar lectures que recomanes.
Gràcies i un abraç

estretdebering ha dit...

M'encanta la primera frase, hi estic totalment d'acord! Mai m'he aclarit amb això de la postmodernitat.

Lior ha dit...

Si ens poguessin deconstruir l'ànima i veure'n el pòsit que hi han deixat les lectures-per no parlar d'altres experiències-,el mínim que ens dirien,per no espantar-nos,és que sóm contradictoris.I què podriem ser sinó? A més a més,en companyia de segons quins autors,és tot un plaer.
No he entès mai la gent que diu,com el teu professor,que amb Xècspir-per exemple- (jo no m'hagués atrevit a escriure-ho així en públic ni fart de vi,però si tu pots...) ja n'hi ha prou.Que són gaire categòrics? Hi han tants pots petits amb bona confitura!De fet,quan diem Montaigne-Monteny?-; no estem dien un continent de pots d'esquisida confitura literària? Talment amb la Bíblia o amb Xècspir?

GLÒRIA ha dit...

Un escrit -altra vegada- tan bell com suggeridor. No, jo no penso que amb Xècspir ja en faríem prou i quan el recordo que, per sort, és molt sovint, penso també en Tolstoi que detestava profundament el dramaturg anglès.
Val més no descartar cap dels bons escriptors, grans i menys grans. Com l'Allau per mi Montaigne és una de les meves infinites llacunes però com que ja fa dies que el seu nom es passeja pel meu cap i avui, tu en parles, m'hauré de posar molt seriosament a llegir els Éssais.

GEMMA ha dit...

I comparteixo plenament les darreres paraules "i afortunadaent molts d'altres", i sort que en tenim. I que segueixi sent així!

Salut, David.

David ha dit...

El primer que no tingui llacunes, que llanci la primera pedra, oi, Allau? Quan t'hi posis m'agadarà saber què et sembla.

Tens raó, Clídice, que cal contextualitzar Maquiavel. Tot i així, em sembla bastant més aprofitable Montaigne que no pas ell.

Gràcies, Chals. Sovint penso que reduint tant l'espai en què provo d'expressar-me, generalitzo massa i no m'explico prou, però és que prefereixo això que allargar-me massa.

Gràcies, estretdebering. Mira que ho he provat això, d'entendre aquest terme. L'únic que n'he entès és el vessant econòmic (que és on es va originar) i allò tan absurd de la fi de la història d'en Fukuyama.

David ha dit...

Estem d'acord, Lior: la contradicció és inherent a la nostra condició i voler amagar-la no té cap sentit.
Mai he provat d'escriure Shakespeare fart de vi (però ara que ho dius, un dia ho provaré), però la catalanització del seu cognom té un motiu (tan poc fonamentat com vulguis) i que un dia vaig explicar en aquesta entrada: http://xamfra.blogspot.com/2009/09/william-xecspir.html
M'encanta la idea "Monteny"! Potser algun dia te la pispo (ja en citaré la font....) Per altra banda, estem d'acord que, més enllà de Xècspir, hi ha molta cosa aprofitable, només faltaria.

Gràcies, Glòria. Crec (potser amb menys fanatisme que Bloom) que Xècspir ho és quasi tot en el món de la literatura, però en l'espai que deixa aquest "quasi" hi ha moltíssims grans autors. Visca les llacunes, que ens permeten descobrir noves veus!

Per sort això no ho aturarà ni l'ebook, Gemma. D'escriptors que valguin la pena n'hi ha per cobrir deu vides i encara no ens els acabaríem...

Mireia ha dit...

N'afegiríem uns quants més, no? No dic pas que la llista hagi de ser eterna, però uns quants més jo crec que sí.

David ha dit...

Sí, sí, jo n'afegiria molts més! Ara, si es tractés d'allò de quin llibre ens enduríem a una illa deserta no sé què dir-te, Mireia...

Xavi ha dit...

Entre modernitat i postmodernitat, em quedo sempre amb el primer terme perquè el segon no sé què vol dir i, sobretot, perquè entre els fundadors de la modernitat hi ha figures com Erasme de Rotterdam, Montaigne, Cervantes i Xècspir.

Molta gent et dirà que això no és un argument, però és de les coses més intel·ligents que he llegit sobre la postmodernitat :D

Salut!

Lior ha dit...

Dius:"Mai he provat d'escriure Shakespeare fart de vi...".Em fa l'efecte que no has entès l'expressió "ni fart de vi".
Vull dir que no m'hauria atrevit a escriure la tranliteració catalana de Shakespeare en un lloc públic, per pura prevenció.Però si tu t'atreveixes a fer-ho,servidor també.És el lema de les teresines(i meu):
"...seguim un sistema/presidit pel lema/si aquella pot fer-ho/jo ho puc fer/..." :-)))http://www.youtube.com/watch?v=KA17OwEZNNs

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Excel·lent el que has escrit sobre Montaigne, si és tractés d'un manifest diria allò tipic de "on s'ha de signar?"...

m'agrada la manera resumida que tens de lligar el mestre amb una via que "... representa sobretot Montaigne, és ametòdica i asistemàtica, preantropològica, contradictòria i escèptica; qüestiona la raó i valora l’escriptura com a única manera que tenen els humans de provar d’entendre’s, i, és clar, no ha atret tanta gent".

També vull ficar cullerada en el tema de la modernitat/postmodernitat. Recordo els anys vuitanta en plena efervescència de la postmodernitat i dels seus seguidors "ex-moltes coses", quan algú va dir allò de que "la postmodernitat és un concepte que grinyola en la mesura que la modernitat, lamentablement, no ha culminat ni una bona part de la seva trajectòria, ni ha vist reeixir els seus trets més elementals....".

quina ocurrència, la dels que voldrien passar la pàgina de la modernitat, just quan el més important estaria per arribar!

Jo, més o menys, ho veig així, sense "post", mirant com passen les modes culturals i les transicions mercantils...

bé, doncs, per Montaigne, el modern, que ens saluda des del teu modern i contemporani blog de cada dia.

salut!

David ha dit...

Moltes gràcies, Xavi. No sé si és intel·ligent o no, però és del tot sincer.

Sí que ho havia entès, Lior, només m'imaginava quina quantitat de vi seria necessària per començar a escriure malament "Shakespeare"... I, és clar, pots fer servir Xècspir allà on vulguis i quan vulguis, em sembla que no en dec pas tenir el copyright. Salutacions!

Exacte, Àngel. Cap dels reptes que planteja la modernitat ha estat superat. La postmodernitat és un concepte buit de sentit. Un altre dia hauré de parlar sobre el modernisme, una manera de situar-se en la modernitat. Salut!

Hasbarats ha dit...

Com a l'Àngel, m'ha entusiasmat la teva definició de Montaigne. Llegir-lo és un plaer immens. És l'exemple més clar de que la saviesa és incompatible amb la pedanteria. Potser per això tants pedants se senten tan atrets per la postmodernitat.

Pel que fa a Shakespeare (que a Voltaire li semblava una mena de bàrbar insuportable) sovint escrivia les seves obres partint d'històries que havia llegit. És un exemple perfecte de la diferència entre plagiar i inspirar-se en un text aliè. Entre ser un barrut i un mediocre i ser un geni.

David ha dit...

Gràcies, Hasbarat. Sí que Xècspir s'inspirava en històries, la seva genialitat consistia en afegir-hi uns quants elements que les transformaven en un mirall per qualsevol que les llegeixi.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA