Un pare de família està preocupat. Ens ho diu Kafka. El motiu de la seva preocupació és Odradek. Més enllà de discussions etimològiques que no aclareixen res sobre si aquest nom és d’origen eslovac o alemany, Odradek és una mena de... de... bé, és difícil d’explicar. Hauríem d’aclarir que Odradek parla (molt de tant en tant), però no té pulmons, i, també, que sembla de fusta. Tot i això, la seva existència no té cap mena de funció. Físicament (¿podríem dir-ne res, més enllà de la seva aparença?) sembla un carretell de fil sobre dues potes. És àgil i no es deixa agafar. I s’amaga; fins i tot s’escapa, però sempre torna. Sembla indestructible; etern. I ja està.
I a partir d’aquí, som-hi tots: que si Odradek representa el capitalisme (en concret, el materialisme); que no, que és el judaisme (la tradició que es transmet de pares a fills); que esteu tots equivocats, que Odradek és Kafka mateix (la malaltia pulmonar, la menció a un pare preocupat); que no, que Freud, com sempre, ens ho resoldrà perquè Odradek representa l’inconscient que sempre torna...
I a partir d’aquí, som-hi tots: que si Odradek representa el capitalisme (en concret, el materialisme); que no, que és el judaisme (la tradició que es transmet de pares a fills); que esteu tots equivocats, que Odradek és Kafka mateix (la malaltia pulmonar, la menció a un pare preocupat); que no, que Freud, com sempre, ens ho resoldrà perquè Odradek representa l’inconscient que sempre torna...
I jo em pregunto: no ens podríem limitar a llegir «Preocupacions d’un pare de família» amb tota l’atenció del món i en acabar insinuar un lleuger somriure que signifiqui «Benvolgut Franz, ho has tornat a aconseguir»?
.jpg)
19 comentaris:
No ho sé si ens hauríem de limitar a res però sí que penso que hauríem de començar per llegir el text. Per enveja, per poder dir la teva frase final de tot cor, no com a una repetició estèril del que diuen aquests, aquells i els de més enllà. Veig que es tracta d'un conte. On està publicat?
És que el que passa molt sovint és que reproduïm el comentari d'algú altre sense haver llegit el text del qual es parla. Recordo que a la universitat em vaig er un tip d'escriure sobre llibres que no havia llegit mai només a partir del que algú altre (professor o crític) en deia. Com a mètode per estalviar-te llegir allò que no et ve de gust, funciona; ara, no és seriós, evidentment.
En català el conte està publicat per Quaderns Crema a "Un metge rural" en traducció de Josep Murgades, jo tinc la versió en espanyol d'Alianza Editorial que sota el títol de "La condena" inclou "Un metge rural" que és el recull de contes on apareix "Preocupacions d'un pare de família". Si algun cop vas a Praga, hi trobaràs unes edicions en anglès i en altres idiomes de presentació exquisida editades per Vitalis (http://www.vitalis-verlag.com/vitalis_en/index_en.php#kafka).
Salutacions, Marta!
Tens tota la raó; però és que Kafka descol·loca tant al lector que es fàcil caure en la temptació de pensar que ens està explicant una "altra" cosa diferent de la que realment ens està explicant.
A mi em sembla un dels contes mes reeixits de Kafka. Quan el llegeixes notes com se t'escapa de les mans, com t'enganxa un enigma que l'autor mai no resoldrà i t'imagines que tens un Odradek a casa que també podria ser. Jo respecto les interpretacions però no tinc per què creure-me-les. No necessito racionalitzar una història enormement original, escrita de manera matemàtica i amb un valor intrínsec.
Gràcies per recordar-me aquest conte, David. El tornaré a llegir.
Interpretar els textos sempre suposa el perill de sobreinterpretar-los. Sovint ens oblidem que potser n'hi ha prou amb escoltar la veu de l'autor i saber que ens ha comunicat alguna cosa.
Tot i no haver llegit el text a què et refereixes estic totalment d'acord amb el que dius.
Per cert, David, has vist al youtube el patètic Eduardo Mendoza-Mr.Planeta 2010-donant una "conferència"en la que afirma que Kafka era un mal escriptor i ho sabia?
Fa vergonya aliena.
És una temptació difícil de resistir, Allau. Tens tota la raó. I potser no cal resistir-la, simplement, relativitzar-la.
Sí, Glòria, amb Kafka no et pots treure mai de sobre aquesta sensació d'estranyesa... Ho dius molt bé "se t'escapa de les mans" (encara que això passa amb tots els grans escriptors). Les interpretacions estan molt bé sempre que no siguin dogmàtiques i es basin, és clar, en el text. Gràcies a tu, Glòria.
Trobadora: jo el que no entenc és que una manera d'interpretar un text hagi d'invalidar necessàriament una altra. Totes poden ser escletxes de llum que ens ajudin a entendre més bé el que llegim.
Gràcies, Novesflors. El principal és llegir i passar-ho bé, la resta (encara que pugui arribar a ser apassionant) és secundària.
No ho he vist, Glòria, però ara mateix ho cercaré. El que més em tranquil·litza és que Kafka no hauria guanyat mai el Premio Planeta.
Ho acabo de veure, Glòria. Tens tota la raó, fa vergonya. Resulta que Kafka ha esdevingut el paradigma de l'escriptor del s.XX perquè "era fotogènic", "un jueu del gueto", i perquè "va morir jove"... se m'acaben els "sics"...
Je, je, mooolt bo això que "Kafka" no hauria guanyat mai el planeta.
Aquesta setmana vull comprar alguna coseta de literatura Txeca (t'ho dic fent referència a un post de fa cosa d'un mes o dos en què ens en recomanaves uns quants, m'ho vaig apuntar i, com deia aquell expresident, ara ja "toca")
És que hauria estat impossible, oi, Mireia? Representen dos conceptes totalment oposats del que significa la literatura.
Espero que el que et compris t'agradi! Jo he començat amb la literatura japonesa, gràcies a les teves recomanacions i a les de l'Ariadna. Estic llegint "Pluja negra". Quan l'acabi, n'escriuré alguna cosa, segurament.
Salutacions!
... Sí que ho aconsegueix. Com bé diu la Glòria "s'escapa de les mans" i ens perdem fascinats per la seva prosa. Definir el que l'escriptor creia o pensava quan va escriure aquest o aquell altre relat és voler classificar, acotar i posar límits a la imaginació i a la creació, i sovint, en aquest procés, és perd la força latent del relat...
Això que se'ns escapa de la mans és el que fa que tornem un cop i un altre als relats kafkians. És ben diferent del que passa amb altres tipus d'autors dels quals en podem prescindir relectures per l'evidència del seu missatge. Llegir Kafka, o Xècspir, o Borges, o molts d'altres és un qüestionament constant sobre la nostra capacitat com a lectors. De fet, com diu Bloom, aquests autors ens llegeixen.
Salut, Ariadna!
Potser tens raó, potser ens hauríem de limitar a gaudir de l'obra sense preguntar-nos que ha volgut dir l'autor, però amb autors com Kafka (o com Camus, o Joyce, o...) la temptació és tan gran...
Sí que és gran, sí, Brian... Per això no estic pas en contra de provar d'interpretar, però sense pontificar.
De vegades de tan voler analitzar es destrossa la simplicitat o inocència d'una cosa. Uf!
No he pogut deixar de mirar el vídeo de Mendoza i Kafka i, no sé, m'ha semblat que volia imitar aquella història de Nabókov-Dostoievski, com si volgués dir "mireu, no em fa por carregar-me un clàssic". La diferència és que ni Mendoza és Nabókov, ni Kafka, Dostoievski.
De totes maneres, no deixa de ser lliure de tenir la seva opinió. Amb els autors més "canònics" hi ha molta frase lapidària manllevada. És el que dius, a la universitat no t'ensenyen tant a llegir llibres sinó a llegir sobre els llibres.
Certament, de vegades, no és que les coses siguin simples, però les compliquem molt més del que és lògic. Salutacions, Gemma!
Sí, Mendoza pot dir el que vulgui de Kafka, només faltaria. Si hagués dit "Kafka no m'agrada", cap problema. Però el que fa és amagar que no li agrada darrere d'arguments que són falsos. Tot i així, suposo que el que volia era deixar-la anar i quedar-se ben ample.
Per altra banda, és cert que al voltant de Kafka hi ha tota una mística, molt sovint, sobrera.
Amb Kafka mai acabem de fer descobriments i lectures... el teu blog és un brollador d'interpretacions i noves visions, el riu Kafka no s'esgota.
pdt:
m'he permès una llicència teva en el meu post de la setmana relacionada amb un amic comú que tenim: Mister Edwyn Collins.
Aquesta és la gràcia dels escriptors com ell (bé, n'hi ha cap com ell?), que no acabes mai d'arribar al fons de res.
Moltes gràcies per la referència, Àngel! Ja te'n dec unes quantes!
Publica un comentari a l'entrada