Americanes a París

Guy Pène du Bois. Americans in Paris (1927)

Lambchop

D’això se’n diu acabar un concert com cal. Kurt Wagner i un estol de músics espaterrants l’any 2009. Energia i mestratge en estat pur. 

Revolucions

Quan comento que tot això que passa a Catalunya és una revolució, alguns (que m’estimo molt) em miren amb una certa condescendència: «que no saps que les revolucions mai no surten de baix?, «que no saps que, en el cas que sortís de baix, els de dalt se n’aprofitarien i la desvirtuarien?». I, sí, crec que ho sé, però quin mal hi ha a somiar que aquest cop potser serà diferent?

Kafka i el robatori de la Mona Lisa

El 21 d’agost de 1911, algú va robar la Mona Lisa del museu del Louvre. Durant unes quantes setmanes la direcció del museu autoritza que les visites es puguin quedar palplantades davant del lloc del delicte. Vint dies després del robatori, dos turistes contemplen l’espai en blanc, on fins fa ben pocs dies hi havia el quadre. Es tracta de Max Brod i Franz Kafka, uns visitants que la posteritat descriurà com a il·lustres. En els diaris de Kafka i en els de Brod no hi ha cap indicació que aquest fet els marquès gens. Som nosaltres que llegim qualsevol coincidència d’aquest tipus com a decisiva. Dos anys més tard, la Mona Lisa tornava a ocupar el seu lloc.

J. J. Cale

J. J. Cale va morir l’any passat a setanta-quatre anys. Fou un músic, compositor i productor excels i la definició exacta de less is more aplicat a aquesta sopa deliciosa que és la música popular nord-americana. Blues, country, rock’n’roll, jazz... Sovint es diu que feia servir acords senzills i que la seva aproximació a la guitarra era simple. Mireu de tocar com ell i veure-ho que de senzill res de res. 

Cale va fer més de vint discos que contenen desenes de cançons impagables. El preferit de la casa és 5 (normalment tots els títols estan formats per una paraula i prou, less is more). Quan Knopfler i Clapton el van destacar arreu com a influència decisiva, Cale va fer tot el que va poder per evitar l’èxit i continuar tancant-se a l’estudi de gravació, que és on era feliç. 

Aquí el tenim amb el seu típic estil desmenjat:

Garrowby Hill

David Hockney. Garrowby Hill (1998)

Sir Francis Galton

Francis Galton (1822-1911) va ser una de les ments més privilegiades del segle xix britànic. Caldria una enciclopèdia per reflectir tot el que va tenir temps de fer durant la seva vida. Que fos un nen prodigi hi va ajudar, és clar. Als dos anys ja llegia i als sis s’empassava les obres de Shakespeare com si res... Cinc cèntims de les gestes d’aquest home tan singular: Galton va ser explorador (com a bon cosí de Darwin que era), va escriure reculls antropològics dels seus viatges, va ser el pare de l’estadística moderna (ara veurem alguns dels seus estudis més significatius) i de l’eugenèsia (que avui, és clar, sona molt malament però que al segle xix era més innocent que no sembla), va inventar els mapes del temps i el concepte d’anticicló, va ser el primer a suggerir que les empremtes dactilars podrien ser útils per a resoldre crims, va escriure una novel·la (bé, dues, però l’altra la va cremar una neboda seva, que la va trobar molt indecorosa) que es deia Kantsaywhere (un títol magnífic) i que descrivia una societat on la gent era forta i no tenia malalties, tot perquè els sans es casaven entre ells i els dèbils s’extingien. 

D’entre els estudis estadístics de Galton volem destacar-ne dos: el primer pretenia saber si les persones per les qual la gent pregava vivien més (decebut, va comprovar que no), i el segon va ser un estudi que havia de dibuixar un mapa de la bellesa de les dones de Gran Bretanya. Després de voltar pel país durant mesos, Galton va concloure que en una escala que anava des de atractiva fins a repulsiva, a Londres és on hi havia les dones més maques i a Aberdeen les més espantoses. Ah, i hi ha una planta que es diu galtònia en honor a aquest geni tan peculiar. Tot plegat, molt victorià.

El matrimoni Galton. La senyora Louisa James Galton fa cara de resignada. 

Big Star

Quan un grup cita els Big Star com a influència, dreço les orelles immediatament. I la cosa funciona, vull dir que, en general, les expectatives s’acaben confirmant. Alex Chilton, Chris Bell, Jody Stephens i Andy Hummel van formar Big Star l’any 1971 a Memphis i tres anys després ja havien dissolt el grup. Van editar tres dels discos més brillants de la dècada i van desaparèixer sense assaborir ni una engruna d’èxit. El seu primer treball #1 Record deu ser un dels discos de debut més impressionants de la història de la música moderna.

Els Big Star bevien directament de la música de les tres Bes (Beatles, Byrds i Beach Boys) tot i que les seves lletres tenien un caire malenconiós molt particular. Avui dia, dels quatre membres orginials tan sols Jody Stephens és viu.
L’any 2012, el director nord-americà Drew DeNicola va presentar el documental Nothing Can Hurt Me, que tracta de la, en part, trista història d’aquest gran grup.

L’Obrador Edèndum

Que hores d’ara les editorials que valen més la pena en aquest país són les (més) petites sembla una evidència. La llista és, sortosament, molt llarga. La immensa majoria fan una feina impagable a favor de la qualitat i el prestigi de la literatura, i del món del llibre en general.

Un altre avantatge de la profusió d’editorials petites és que cada cop n’hi ha més d’escampades arreu. Això és molt sa. A Santa Coloma de Queralt, per exemple, des del 2006 hi podem trobar l’Obrador Edèndum, una empresa que edita llibres d’una qualitat extraordinària, tant pel que fa al contingut com a la presentació. Les diverses col·leccions que ofereixen tenen uns consells editors realment impressionants. Aquí teniu una entrevista que els van fer a Núvol i a continuació alguns dels autors que han editat o editaran properament: Albert Einstein, James Joyce, Eugeni d’Ors, Alexandre Cirici, Yehudà ha-Leví, Milton, Rilke, Teofrast, la traducció de l’obra llatina de Ramon Llull...

Com podeu veure a l’Obrador Edèndum editen tant obres científiques com de lletres. I és que són dels que saben que es tracta del mateix. 

Vom Gehen im Eis

Un amic parisenc em va trucar al final de novembre de 1974. Em va dir que Lotte Eisner estava molt malalta i que, sens dubte, moriria aviat. Li vaig contestar: no pot ser. Ara no. El cinema alemany encara no podia prescindir d’ella, no podíem permetre que es morís. Vaig agafar una jaqueta, una brúixola, una bossa d’esport i els efectes indispensables. Les meves botes eren tan sòlides, tan noves, que mereixien que hi confiés. Vaig enfilar el camí cap a París per la ruta més directa, convençut que, si hi anava a peu, ella sobreviuria. A més, tenia ganes d’estar sol.

El meu diari de marxa no estava destinat a ser llegit. Avui, quatre anys després, quan l’he tornat a tenir a les mans, m’ha commogut singularment, i el desig de fer-lo llegir m’ha ajudat a vèncer el pudor de mostrar-me despullat davant d’ulls estranys.

Tan sols hi he suprimit alguns passatges molt íntims.

Werner Herzog

Delft, Holanda

24 de maig de 1978

Charles Bradley

D'acord, no és James Brown ni tampoc Otis Redding, i, sí, el trompeta no n'encerta ni una, però és soul i emociona.  

Esdeveniments històrics

No cal arribar a la pàgina 232 del magnífic dietari Al llarg de la meva vida (1925-1939) de Ferran Soldevila per recomanar la recerca i adquisició d’aquesta obra (caldrà que investigueu en totes les llibreries de vell del país, perquè no el podreu aconseguir enlloc més). Ara bé, tenint en compte l’estat amarat d’emocions difícils de contenir en què em trobo des de fa poc més de vint-i-una hores, el laconisme de l’entrada del 2 de gener de 1931 se’m fa gairebé impossible d’entendre. Admirable. Coses d’historiadors... 

Barcelona, 2 de gener de 1931 

Cap a les 4, Yvonne m’ha cridat. A les 11.20 hem tingut un fill.

Melikhovo

L’hivern de 1892,  el doctor Anton Pàvlovitx Txékhov —amb els diners que finalment havia aconseguit guanyar escrivint— va comprar la vil·la de Melikhovo, a uns seixanta-cinc quilòmetres de Moscou. S’hi va traslladar amb els seus pares, la seva germana i dos germans més joves. A Melikhovo, Txékhov hi va viure set anys i hi va escriure La gavina i L’oncle Vània. El 1927 la casa va ser destruïda gairebé del tot i el 1944 va començar a ser restaurada a partir de les fotos que va aportar Maria Txékhova, la germana de l’escriptor, aleshores una dona de vuitanta anys. Avui dia, la vil·la de Txékhov a Melikhovo és una casa museu. Els qui la visiten poden passejar per una sèrie d’habitacions petites i senzilles decorades segons el gust de l’autor rus. Segurament Txékhov trobaria ridícula la veneració amb què alguns trepitgen un terra que simplement va ser i vol ser el d’una casa de camp russa. Ben a prop també s’ha restaurat una de les escoles que ell va fundar i hi trobem, també, la reconstrucció d’un dels edificis en què Txékhov tractava els seus pacients.

La línia que separa els museus dels parcs temàtics cada cop és més prima.

Un parell de botes

Els fets: l’any 1886 Vincent Van Gogh va comprar unes botes en un mercat de París; poc després, va pintar vuit quadres protagonitzats per unes botes. 

La resta: a «L’origen de l’obra d’art» (1935), Martin Heidegger posa com a exemple un d’aquests quadres per a descabdellar-ne una anàlisi fenomenològica —que, és clar, prescindeix del tot de la biografia de l’artista— per explicar la relació entre art i realitat. Segons Heidegger, les botes dels quadres pertanyien a una camperola (el fang i el desgast indicarien que no són de l’artista). L’observació del filòsof, ho vulgui o no, es converteix, doncs, en una narració. Trenta-tres anys després, l’historiador de l’art Meier Schapiro (1904-1996) escriu «La natura morta com a objecte personal», obra en què contradiu Heidegger i afirma que les botes eren de Van Gogh. Schapiro es basa en dades biogràfiques (cartes de Van Gogh al seu germà Theo i el testimoni de Gauguin) per acabar interpretant aquests quadres com una mena d’autoretrat que representa l’analogia entre la vida al camp i la de l’artista. 

Més enllà de la interpretació biogràfica o fenomenològica d’una obra d’art, el que segurament s’amaga darrere de la protesta de Schapiro és la ideologia que Heidegger professava durant l’Alemanya nazi (i, com que mai no se’n va desdir, durant la resta de la seva vida). Les botes de la pagesa, plenes de fang i desgastades encaixaven en la idea del Blut und Boden («sang i terra»), directament relacionada amb conceptes com el de espai vital, típics del nacionalsocialisme agrari. 

Heidegger va escriure: «[...] el món espiritual d’un poble no és la superestructura d’una cultura ni tampoc un arsenal de coneixements i valors que es poden fer servir, sinó que és el poder de conservació més profund de les seves forces de terra i de sang, en qualitat de poder d’emoció més íntim i poder de sotrac més vast de la seva existència.» No sabem si les botes eren de Van Gogh o no. Ara, creiem que les reserves de Schapiro són ben raonables.

La laïcitat segons Magris

«Laïcitat significa tolerància; dubtar de les nostres certeses; autoironia; desmitificar tots els ídols, inclosos els propis; capacitat de creure fortament en alguns valors sabent que n’hi ha d’altres que cal respectar. [...] Laic és qui s’adhereix a una idea sense ser-ne esclau; qui es compromet políticament conservant la independència crítica; qui riu i somriu sobre allò que estima i continua estimant; qui no necessita idolatrar ni dessacralitzar; qui no s’ensarrona a si mateix trobant mil justificacions ideològiques a les seves mancances, qui és lliure del culte a un mateix.» 

La storia non è finita. Claudio Magris. 

Que avui dia un fragment com aquest encara soni tan transcendent, és un senyal evident de la migradesa del progrés intel·lectual humà. Si l’evidència sona sàvia és que la realitat fa mal.

Revolucions

Thomas Paine va néixer a Anglaterra el 1737 i va morir als Estats Units el 1809. Als trenta-set anys va emigrar a les colònies britàniques americanes, on va participar activament en els moviments revolucionaris independentistes. És l’autor del pamflet Common Sense. Written by an Englisman («Sentit comú. Escrit per un anglès») que es va publicar el 1776 i del qual es van imprimir uns quatre cents mil exemplars sobre una població de tres milions de persones. Paine provenia de la classe treballadora anglesa més humil i va participar, també, en la Revolució francesa. En aquest sentit, cal dir, a favor seu, que tant Robespierre com Napoleó el van acabar considerant un enemic. Malgrat ser l’autor del text més llegit de la seva època, al seu funeral hi van assistir sis persones, dues de les quals eren esclaus negres alliberats. 

Per cert, Common Sense comença així: 

«Els sentiments continguts en les properes pàgines tal vegada no són prou moderns per a obtenir el favor general de la gent; que una cosa no s'hagi considerat dolenta durant molt de temps, li dóna una aparença superficial de bondat i, de primer, impulsa una protesta formidable en defensa del costum. Però l'agitació ben aviat disminueix. El temps converteix més gent que no pas la raó.» 

Amén.

Sol de tardor i arbres

Egon Schiele. Herbstsonne und Bäume, (1912)

Miopia intel·lectual

Jean le Rond D’Alembert (1717-1783) fou un filòsof i matemàtic que va redactar, amb Denis Diderot, molts articles de la famosa Encyclopédie, paradigma del moviment il·lustrat. A la pàgina 666 d’aquesta obra monumental, apareix l'entrada corresponent a «El caràcter de les nacions». L’article, escrit per D’Alembert, comença així: 

«El caràcter d’una nació consisteix en una certa disposició habitual de l’ànima, que és més comuna en una nació que no pas en una altra, tot i que aquesta disposició no es trobi en tots els membres que la componen: així, el caràcter dels francesos és la lleugeresa, l’alegria, la sociabilitat, l’amor vers els seus reis i la monarquia en si, etc.» 

Com es pot comprovar un cop més, hi ha definicions que acaben parlant més sobre qui defineix que sobre la cosa definida. Força actual, crec.

Paisatges de pressió

Des del 20 de gener fins al 18 de maig d'enguany, al vestíbul de la Fundació Miró, es pot veure l'exposició fotogràfica Paisatges de pressió, de l’arquitecta i fotògrafa Kathrin Golda-Pongratz. Les diverses imatges que conformen la mostra pertanyen a les zones agrícoles del Prat de Llobregat, just on s’havia de construir el projecte Eurovegas. Kathrin Golda-Pongratz és especialista en paisatgisme urbanístic, i la seva obra pretén denunciar l’especulació a què moltes zones es veuen sotmeses i reflexionar sobre la configuració dels espais urbans. 

Els nous mendicants

The New Mendicants són Norman Blake (Teenage Fanclub) i Joe Pernice (The Pernice Brothers). En principi no caldria dir res més, a banda que han editat un disc (Into the Lime) i un EP (si, sí, hi ha gent que encara fa Epés). Per si amb tot això no n'hi hagués prou, a les seves actuacions en directe inclouen una versió de «Finding You» dels Go-Betweens. Crec que em llegeixen la ment. 

Saul Steinberg

Quan Woody Allen va mitologitzar cinematogràficament el món de Manhattan en la pel·lícula homònima de 1979, un dibuixant d’origen romanès feia gairebé quaranta anys que es dedicava a fer el mateix des de les pàgines de The New Yorker. Es deia Saul Steinberg (1914-1999) i era un artista romanès que l’any 1941 es va instal·lar a Nova York fugint de les lleis racials de la Itàlia feixista, on estudiava arquitectura. Als Estats Units va desenvolupar una obra impregnada d’elements procedents del cubisme, del surrealisme i de la psicoanàlisi. La seva obra és, sovint, una reflexió irònica sobre l’art. Per a ell, el dibuix era «una manera de raonar sobre paper». 

A mi em recorda molt l’estil i el punt de vista esmolat de Francesc Vila i Rufas (1927-2006), més conegut com a Cesc.

La infal·libilitat

Els clàssics no fallen mai.

Cobertes estonoses (13)

Midnight Blue és un disc de Kenny Burrell de 1963. Hi participen Stanley Turrentine al saxo; Major Holley Jr., al baix; Bill English, a la bateria; Ray Barretto, a la conga, i, és clar, Kenny Burrell, a la guitarra. Llegendes del jazz.

Formalisme rus

«Sempre començo a escriure els meus llibres a la primavera. Potser per a molta gent això [l'estació] és irrellevant, però no pas per a mi. Tanmateix, la primavera d’enguany sembla una mica impredictible; esculls un tema i el temps canvia contínuament. Neva, desglaça, la neu s’amuntega als pins... És impossible de saber si som a l’abril o al Nadal. Però la vida és meravellosa en el sentit que continua canviant, sempre és diferent.»

 

Segons el teòric de la literatura rus Victor Šklovskij (1893-1984), la literatura (i, per extensió, l’art en general) avança o s’encalla depenent de la ruptura o l’acomodament que produeixi respecte al que ja en coneixem. La idea és que, un cop convertida en automatisme (clixé), qualsevol pràctica artística perd la seva força, que només podrà recuperar per mitjà d’una desautomatització, és a dir, d’una fugida d’aquests models ja fixos. El receptor de l’obra en qüestió sabrà que es troba davant de quelcom especial quan noti un estranyament, una ruptura, una desfamiliarització, una singularització, renovació, resignificació i reintensificació del llenguatge respecte al que estava acostumat, sense que això impliqui que, per tal de construir quelcom perdurable des d’un punt de vista artístic, calgui passar forçosament per l'hermetisme.

Aquests postulats formen part de l’ideari dels formalistes russos, un grup d’intel·lectuals, molt propers a les avantguardes, que van reaccionar contra el biografisme i el positivisme que dominava els estudis literaris durant les primeres dècades del segle xx. El formalisme rus va conviure sense gaire problemes amb el poder soviètic fins que Trotski s’hi enfrontar directament cap a 1924-25. Des d’aquell moment, centrar-se en la forma més que no pas en el contingut d’una obra d’art et podia dur de cap al gulag.

Els múltiples assajos de Šklovskij sobre cinema i literatura, i els llibres de viatges que va escriure es mereixen que alguna editorial catalana hi pensi.

 

Reflexions berlineses

L’any 1997 l’editorial valenciana Tàndem Edicions va publicar un assaig i dues entrevistes en què el pensador Isaiah Berlin (1909-1997) reflexiona sobre el nacionalisme. Es tracta d’un volumet de tot just cent tretze pàgines titulat, convenientment, Nacionalisme en què aquest filòsof nascut a Riga i educat a Anglaterra sosté que aquesta ideologia, si més no a occident, és una invenció alemanya que parteix del desig de rescabalar-se del que és percebut com una ferida (històricament comprovable o no), per tant d’una injustícia. Berlin distingeix entre un nacionalisme no-agressiu (basat en la concepció herderiana d’autodeterminació cultural) i un d’agressiu, encara que el primer pot acabar esdevenint el segon. 

Em pregunto: quina és la ferida o la injustícia que propicia el naixement del nacionalisme espanyol (d’arrel fonamentalment castellana)? És una ferida de caire geogràfic? Pot ser que la planura faci somniar en la construcció d’imperis? Hem de recórrer a Taine o a Borges? Sincerament, no ho sé. Potser s’hauria de fer un simposi per a estudiar-ho.
 

Compendi de W. G. Sebald

L’escriptor alemany W. G. Sebald va morir el desembre del 2001 a causa d’un aneurisma que va patir mentre conduïa prop de Norwich. Tenia cinquanta-set anys i en feia tretze que publicava llibres. La narrativa de Sebald combina la ficció amb la no-ficció i inclou fotografies que sovint tenen una relació metafòrica amb els texts que acompanyen. Tot plegat representa un estudi pràctic sobre el pas del temps, el record, el desarrelament, i el paisatge urbà i rural com a font incessant de reflexió. Ressonen Borges, Joyce, Benjamin, Bernhard, Kafka, Proust, Stendhal...

De Sebald, ara n’estic llegint Campo Santo, un llibre pòstum que inclou narracions inspirades per un viatge a Còrsega i una sèrie d’articles molt interessants (els de Kafka i Jean Améry, sobretot). Ara: no em vull enganyar, només estic fent temps per tornar a llegir Austerlitz, la seva obra mestra, que em va estabornir no fa pas gaire. Si un llibre no et demana que el tornis a llegir és que no calia llegir-lo. Walter Benjamin va dir que totes les grans obres funden un nou gènere o en dissolen un de vell. Austerlitz és ben bé això. (De Sebald, en català, només podem llegir Els emigrats, també molt recomanable.) [M’acabo d’assabentar que d’Austerlitz també hi ha una traducció catalana, el que passa és que és molt difícil de trobar.]

Per acabar: si teniu quaranta-nou minuts, aquí trobareu una conferència de Sebald a l’institut 92Y de Nova York (en aquests casos jo aprofito per planxar, fer el sopar, o rentar plats, i vaig escoltant; d’algun lloc hem de treure el temps, oi?); si només teniu mitja hora, podeu mirar el documental magnífic que trobareu aquí sota sobre les diferents localitzacions que apareixen a Austerlitz. I, de regal, un blog extraordinari sobre Sebald i una entrevista radiofònica que va concedir vuit dies abans de morir.

 

Tast funambulista

Des que m’hi vaig posar han passat 1.136 dies (i sobretot nits). Us estalviaré el relat de tots els contratemps, desencisos i maldecaps perquè ara no són importants. Ara el que compta és que el primer número de El funàmbul existeix. Igualment important és que contingui un monogràfic dedicat a Bruno Schulz. Quan el web de la revista estigui enllestit (gener del 2014, m’han promès) l’estrena es podrà considerar oficial. Aviat també obriré un nou blog dedicat exclusivament a l’univers funambulista.

No sé com acabarà tot plegat. Aquesta n’és la gràcia, suposo.

 

Els treballs i els dies

                                    A Alexandre Navarro

Arrenglere paraules,

oripells de paper
agabellats de pressa.

Però el vent és més sec

i avança i crema
i s’ho emporta tot.

Enric Sòria (L’instant etern, 1999)

Ruleta romanesa

«Rulestisul» («El ruletista») és un relat que l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu va incloure el 1993 a Nostalgia («Nostàlgia», sí). Es tracta d’una història narrada en un estil sec, concís i efectiu que, a banda de recordar El jugador de Dostoievski i Beichte Eines Mörders («Confessió d’un assassí») de Joseph Roth, és una reflexió sobre l’acte d’escriure i la societat de l’espectacle. L’argument de «El ruletista» se centra en l’apogeu i declivi d’un pobre desgraciat que té una qualitat diabòlicament sobrenatural: mai no guanya cap aposta o joc. Mai. Per això és l’home perfecte per dedicar-se a la ruleta russa: cada cop que prem el gallet està segur que morirà.

He llegit «El ruletista» en la bonica edició que en va fer l’editorial espanyola Impedimenta l’any 2010. A la solapa interior diu que Cărtărescu podria ser el primer escriptor romanès que obtingués el Premi Nobel de literatura. Esperem que sigui aviat i així potser en podrem llegir alguna cosa en català.

 

Biblioteques

Observant les fotografies de biblioteques que trobo en un dels millors webs culturals que conec, no puc evitar d’associar aquestes imatges amb les de catedrals. «Catedrals del pensament», n’han dit de vegades d’algunes biblioteques. Pot ser. La biblioteca universal de Borges (si us plau, que ningú no la compari amb internet) hauria d’allotjar-se en un edifici etern d’aquesta mena. Si en el fons la literatura consisteix a crear mites (sovint sobre realitats que en el moment de passar al paper ja han desaparegut), el símil religiós s’entén més bé. I també s’entenen els intents d’alguns sectors nihilistes per destruir aquests santuaris, els religiosos i els laics.

 

Biblioteca George Peabody, a Baltimore

Fum de fàbrica

L’any 1918 Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) va publicar un recull d’articles en castellà (trenta-dos) que es va titular Humo de fàbrica. La immensa majoria d’aquests articles mostren un Salvat-Papasseit proper a l’anarquisme i al socialisme, i que es defineix com a espanyol. Posteriorment, el poeta, coincidint amb el canvi de llengua literària, va afegir la reivindicació identitària i la voluntat de llibertat per a Catalunya al discurs inicial encès i violent.

Però tornem a Humo de fàbrica. Conté un article («La risa del diputado») que és una crítica demolidora al sistema polític espanyol. El dels anys vint. El d’ara. El de sempre. Us en cito algunes frases (traduïdes):

«Estat d’opereta, aquest Estat espanyol; Estat de ficció i buit.»

«Del nostre Parlament només es podrà treure una conclusió: Espanya és la nació més feliç de la terra i la que viu millor. I ja sabeu que Espanya no és així. Diputat, a Espanya sempre ha estat sinònim de vil. Els governs d’Espanya gasten milions de pessetes en les eleccions. Els ministerials o peguen o subornen, els de l'esquerra menteixen, i roben i plomen, entre tots, a aquells que no peguen ni subornen, a aquells que no menteixen i deixen que els plomin entregant els seus vots.»

«[El Parlamentarisme] A Espanya és infàmia, covardia, lladronici obert, descarat, cobert amb la capa del riure.»

«Aquí el millor sistema és negar l’existència de problemes, i abandonar les Cambres la tarda que un torero llueix postures davant d’una massa cafre i sanguinària; entre la qual hi ha el millor de Madrid: el Senat, el Congrés, la família reial, totes les prostitutes de la cort.»

«—Veieu aquell home que riu? Doncs és un diputat; és un pocavergonya.»

 

Europa

Quan Karl-Markus Gauss vol escriure sobre Europa, no visita les oficines del Deutsche Bank, ni el Parlament europeu a Brussel·les, ni tan sols cap capital que competeixi per ser la botiga més gran del món. Gauss visita els sefardites de Sarajevo, la boscosa Gottschee eslovena, la població albanesa de Calàbria, el sòrabs d’Alemanya i els aromanesos de Macedònia. Ras i curt: Europeus en extinció.
L’Europa de Gauss és una Europa de presències fantasmals, de pobles mig abandonats, de nacions abocades a la desaparició. Tanmateix, és important remarcar que Gauss, malgrat la simpatia que sent per la majoria de persones amb qui es troba en aquest viatge, en cap moment no mostra la més mínima condescendència envers ningú. Tot i que desvela amb molta clarividència els motius —mai innocents— del deteriorament d’aquesta Europa invisible, també descriu sense embuts la reacció de vegades etnocentrista, folklòrica, lògicament defensiva, i curta de mires de molts d’aquests pobles en extinció. Reacció que mai no preocupa les grans nacions dominadores: els balls regionals no fan cap mena de por. Resumint: quan Europa oblida que la seva diversitat va molt més enllà de la que marquen les fronteres estatals, esdevé còmplice de la seva pròpia desaparició.

He descobert Gauss i aquest llibre gràcies al blog imprescindible de Xavier Farré.

 

Sarajevo

Les finestres

Aquell qui mira des de fora per una finestra oberta no veu mai tantes coses com qui mira una finestra tancada. No hi ha cap objecte més profund, més misteriós, més fecund, més tenebrós, més enlluernador que una finestra il·luminada per una espelma. El que podem veure a la llum del sol sempre és menys interessant que el que passa darrere d’un vidre.

En aquest forat negre o lluminós la vida viu, somnia, pateix.

Més enllà de les ones de teulades, albiro una dona madura, arrugada ja, pobra, sempre inclinada sobre alguna cosa, i que no surt mai. Amb la seva cara, amb la seva roba, amb els seus gestos, amb molt poca cosa, he refet la història d’aquesta dona, o més aviat la seva llegenda, que de vegades m’explico a mi mateix plorant.

Si es tractés d’un home vell i pobre, també hauria refet la seva història amb la mateixa facilitat.

I me’n vaig al llit, orgullós d’haver viscut i patit fora de mi.

Potser em direu: «Estàs segur que aquesta llegenda és la veritable?» Quina importància té la realitat situada fora de mi, si m’ha ajudat a viure, a sentir que sóc i què sóc?

Charles Baudelaire. Le Spleen de Paris, 1869.
(Traduït i traït per un servidor.)

Prodigis vienesos

L’home ha citat el misteriós «Loris» al Cafè Griensteidl. Es mor de ganes de saber qui hi deu haver darrere d’aquest pseudònim que signa l’article extraordinari que va rebre fa uns dies. Ha de ser per força algú —madur i silenciós— que ha cultivat l'essència més sublim del llenguatge d’una manera gairebé màgica. Ha de ser un savi reclòs que, per algun motiu ocult, finalment ha decidit de fer-se veure.

De sobte, un barbamec esprimatxat i amb pantalons curts s’acosta a la seva taula, fa una reverència i diu amb una veu aguda: «Hofmannsthal. Jo sóc en Loris.» L’home no s'ho pot creure. És possible que aquest estudiant de batxiller sigui un nou Keats?, un nou Rimbaud? Com pot algú que no ha viscut expressar una visió tan profunda de la vida? L’home —Hermann Bahr— encara se’n feia creus dècades després. Malauradament, però previsiblement, el geni de d’Hugo von Hofmannsthal es va estabilitzar. En català, podem llegir-ne Carta a Philipp Lord Chandos a Francis Bacon, un escrit magnífic de quan aquest autor vienès tenia vint-i-vuit anys.

Stephan Zweig ho recull tot plegat a El món d’ahir. Memòries d’un europeu.

Em repeteixo.

 

Reinhold Völkel, Café Griensteidl (1896)

Els dibuixos de Kafka i Nabokov

Abans de fer-se famós amb Lolita, Vladimir Nabokov va estar gairebé vint anys fent classe de literatura a les universitats de Wellesley i Cornell. Algunes de les lliçons que hi va impartir han estat publicades. Es tracta de classes magistrals sobre literatura russa i europea. D’entre les obres que va analitzar, hi ha La metamorfosi de Franz Kafka (no sabem si el fet que Nabokov fos entomòleg hi va tenir gaire a veure). Els apunts que va fer servir per preparar aquestes sessions inclouen una sèrie de dibuixos molt interessants: en un s’hi veu la reproducció de l’insecte monstruós en què es converteix Gregor un bon matí i en l’altre, un plànol del pis de la família Samsa. 

De fet, Kafka dibuixava sovint, també (més enllà dels projectes que havia de fer a la feina). Hi ha un element d’un altre relat seu que de sempre s’ha prestat a la reproducció: es tracta de la màquina de A la colònia penitenciària, aquell instrument de càstig que grava a la pell del condemnat la falta que ha comès. Al web de Taller estampa trobareu un nou intent de visualitzar un dels relats més corprenedors del segle xx.

Nabokov dibuixant i corregint

Damien Jurado a l’Altaveu

Ahir Damien Jurado va tocar a Sant Boi. Va presentar el seu proper disc (que sortirà el gener de l’any que ve) i hi va afegir algunes cançons de la seva discografia. En general, m’estimo més quan surt a l’escenari sol (com ahir) que quan l’hi acompanyen altres músics. Jurado toca cançons senzilles d’una manera tan intensa que és capaç d’encisar el públic durant l’estona que calgui, i ahir ho va tornar a fer.

Per cert, la telonera va ser Núria Graham, un noia vigatana de disset anys amb una veu preciosa i unes cançons que molts veterans no serien capaços de compondre ni en cent anys de vida. La senyoreta Graham es va quedar a veure el concert de Jurado, perquè en tenia moltes ganes, va dir. Amb referents com ell, serà difícil que mai espatlli el que sembla que pot ser una carrera brillant.

 

The Magyar Canon (III)

No fa pas gaire comentàvem que el relat testimonial de l’horror es manifesta generalment per mitjà dels gèneres de l’autobiografia i de la ficció. En aquest sentit, sembla que l’expressió versificada ocupa un lloc secundari (especialment pel que fa al nombre, no pas a la qualitat). Tanmateix, les excepcions són tan remarcables que convé recordar-les i, sobretot, llegir-les. El poeta hongarès Miklós Radnóti (1909-1944) n’és una, i de molt important.

Quan el van matar, Miklós Radnóti duia a sobre una llibreta amb una sèrie de poemes que constitueixen un dels pocs testimonis directes en forma versificada que s’han trobat de la Xoà (un altre dia parlarem de Katzenelson). Un dels màxims difusors de l’obra de Radnóti en el món anglosaxó és Thomas Ország-Land. Ország-Land va néixer a Budapest el 1938, va sobreviure l’ocupació nazi, i l’any 1956 va participar en la revolta hongaresa contra la dominació soviètica. És poeta i traductor, i ha escrit articles i ressenyes per The Times Literay Suplement i The New York Times, entre d’altres.

En aquesta entrevista, Ország-Land respon les meves preguntes sobre Radnóti i altres temes. La traducció al català apareixerà, quan pugui ser, en un dels primers números de El funàmbul, que, per cert, veurà la llum abans no s’acabi aquest any.

 

Miklós Radnóti

I have a dream

Enmig del prozess en què sembla que estem immersos m'agradaria —em temo que no podrà ser— que algú m'assegurés que un cop hàgim fet el cim no tornaré a sentir mai més mots i expressions com transversalitat, xoc de trens, punt d'inflexió o salt qualitatiu. Espero que mai més res no tindrà cap recorregut. I potser la gent ja no estarà instal·lada enlloc. No hi haurà més marcs d'actuació, i ningú no posarà l'accent en res que no sigui un mot (si és que n'ha de dur, és clar). Les agendes deixaran de tenir un significat metafòric i tornaran a ser unes llibretetes. No hi haurà ni eixos ni regles del joc ni fulls de ruta. Els escenaris i els actors els trobarem als teatres i prou. Per dialogar no caldran ni vies ni ponts. Ningú no es dotarà de res, ni tan sols d'estructures. I els de dalt potser em prendran per adult, finalment. Seria un gest. 

De moment confiarem en Little Milton; ell ho té clar.  

Somiar truites, perdius i pardals (III)

6) Der siebente Brunnen («El setè pou») de Fred Wander (1917-2006). Un exemple modèlic de com la ficció és el millor mitjà per apropar-se a la misèria humana més absoluta (en parlàvem fa poc). En general recorda Si això és un home de Primo Levi. L'estructura és una mica menys clara i Wander és més poètic. 

7) A Friend of Kafka and Other Stories d'Isaac Bashevis Singer. Fa vint any que ningú no publica res d'Isaac Bashevis Singer en català. De fet, no cal trobar cap traductor d'ídix perquè Singer mateix, amb l'ajut d'Elizabeth Shub, va traduir aquest recull magnífic a l'anglès. 

8) Ma vie de Marc Chagall. És urgent. Més que res perquè fa vuitanta-dos anys que va ser escrit. Potser algú n'espera el centenari. Chagall escriu com pinta. 

9) Povídky malostranské («Contes de Malá Strana») de Jan Neruda (1834-1891). Es diu que un poeta xilè de nom Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto va passar a fer-se dir Pablo Neruda després de llegir un dels relats d'aquest gran escriptor txec (el degà dels gran narradors d'aquell país). En literatura, costumista sovint és una qualificació pejorativa. No sé per què.

L'homme qui marxe... a can Safra

El 3 de febrer del 2010, la senyora Lily Safra va pagar una mica més de setanta-quatre milions d'euros per l'escultura L'homme qui marche, d'Alberto Giacometti (1901-1966). Es veu que la venda va ser molt emocionant, i que a Sotheby's tothom va estar molt atent als vuit minuts frenètics durant els quals deu possibles compradors van licitar per aquesta escultura de bronze que, anteriorment, havia pertangut al grup bancari alemany Commerzbank (tot sigui dit de passada, una institució que entre 1933 i 1945 no es va empobrir gens). L'homme qui marxe fa 1,83 metres d'alçada, és una peça numerada i és, de moment, l'escultura més cara de la història. 

Setanta-quatre milions d'euros són prou diners com per llevar l'aura a qualsevol obra d'art, sigui reproduïble o no. No sabem en quin lloc de la seva residència londinenca la senyora Safra (col·leccionista, també, de marits multimilionaris) va acabar col·locant L'homme qui marche. El que sí que sabem segur és que no hi acaba d'encaixar del tot.

Hiroshima i Nagasaki

A La escritura o la vida Jorge Semprún (1923-2011) porta a la pràctica una màxima que havia interioritzat des que fou alliberat de Buchenwald l'any 1945: la ficció és la manera més eficaç de transmetre el patiment humà. És una idea semblant a la que Primo Levi va exposar moltes vegades i que concep el terme ficció com una amalgama de diversos gèneres i de testimoniatges directes o indirectes.

Masuji Ibuse (1898-1993) va recollir moltes entrevistes i diaris personals per escriure Kuroi Ame («Pluja negra»), publicat el 1966. Kuroi Ame és una novel·la sobre l'endemà. L'endemà que una bola de foc de dos-cents cinquanta metres de diàmetre i d'un milió de graus centígrads caigués sobre Hiroshima. Vuitanta mil morts a l'acte i dos-cents mil en total. Tres dies després, Nagasaki. Ibuse sap que les xifres bloquegen l'enteniment i classifiquen l'horror i, per tant, ens explica un seguit d'històries petites, la més rellevant de les quals la protagonitza Yasuko, una noia que, anys després del bombardeig, té problemes per casar-se perquè se sospita que la radiació la pot haver afectat. La contenció, sensibilitat i les pinzellades d'humor d'Ibuse no suavitzen ni de bon tros la ferida que aquest llibre deixa en el lector que s'hi acosti sense apriorismes.

Abans-d'ahir va fer seixanta-vuit anys que el pilot de l'Enola Gay va deixar caure una bomba atòmica sobre Hiroshima. La memòria constituïda a còpia d'aniversaris és el camí directe cap a l'oblit. Llegir és l'antídot contra la institucionalització de la memòria i la divisió del temps en real i oficial; escriure, també.

Podeu llegir Kuroi Ame en moltes llengües i en aquest blog trobareu un molt bon compendi de literatura japonesa i xinesa.

Una mica d'Austenmania

No hi ha absolutament cap necessitat de classificar les sis novel·les de Jane Austen, però com que les llistes m'agraden quasi tant com els seus llibres, aquesta és la meva truth not universally acknowledged.

1. Persuasió (1818). Pòstuma. És una novel·la amb algunes imperfeccions (aparició forçada de personatges, per exemple), cosa que potser Austen hauria arreglat en versions posteriors, si hagués pogut. El to general és una mica trist, però la protagonista principal és Anne Elliot, i amb això està tot dit.

2. Orgull i prejudici (1813). La més popular arreu. Colin Firth (vull dir, Mr Darcy) i, sobretot, Elizabeth Bennet en tenen la culpa. Per un cop renyarem Mark Twain, que va dir: «Cada cop que llegeixo Pride and Prejudice em vénen ganes de desenterrar Jane Austen i martellejar-li el crani amb la seva tíbia.» Home, Clemens...

3. Mansfield Park (1814). Potser li sobren algunes pàgines, però hi ha Fanny Price, una altra heroïna íntegra, ignorada i menystinguda per tothom: com Anne Elliot, però en versió esbojarrada (amb molt decòrum, és clar). La preferida de Nabokov.

4. Emma (1815). Formalment perfecta, aquesta novel·la té un problema i Jane Austen ho sabia: «Em sembla que el personatge principal només m'agradarà a mi». Austen exagerava, sí, però el caràcter tafaner i imprudent d'Emma pot posar una mica nerviós. L'escena en què ridiculitza la pobra senyora Bates no ajuda gaire a sentir simpatia per la senyoreta Woodhouse. Sort de Mr Knightley.

5. L'abadia de Northanger (1818). Pòstuma. Una sàtira de les novel·les gòtiques tant de moda en aquella època. La innocència de Catherine Morland propicia moments molt divertits. Va ser la primera novel·la que Austen va escriure.

6. Seny i sentiment (1811). Conté escenes memorables, personatges encantadors i la ironia i enginy de sempre, però pertany a la primera època de Jane Austen i amb això en tinc prou per deixar-la l'última; alguna havia de ser.

 

La coberta menys engrescadora de la història?

Si una nit de juny un viatger

Un vespre de juny de 1940, nou persones, la majoria emigrats russos, sopen en una casa als afores de París. Les tropes alemanyes, després de la batalla de Sedan, es troben a uns cinquanta quilòmetres de la capital francesa. És per això que, de tant en tant, se senten canonades. Després de l'àpat, durant el qual tots s'han mostrat, és clar, extremament preocupats pel decurs la guerra, es fa un llarg silenci fins que algú pregunta què en pensarien de tot plegat els qui ja són morts. Després de la sorpresa inicial, cadascú escull un personatge que li agradaria convocar en un moment tan transcendent. Puixkin, Napoleó, Tolstoi, Marie Taglioni, Juli Cèsar, Bismarck... L'amfitriona, Maria Leonidovna, ho té clar: Mozart. S'estaria amb ells tota la nit, tocaria el piano, tothom vindria a escoltar-lo; si Mozart aparegués, la guerra s'acabaria.

Durant els dies següents, riuades de refugiats que marxen a peu creuen el poble. Una nit, un home pàl·lid i magre, demacrat, de cabells esbullats, que parla francès amb accent estranger, apareix davant de la casa de Maria i demana de fer-hi nit. Ve de molt lluny, està molt cansat i és músic. No explicarà res més. Acabarà marxant després d'uns quants dies.

La resurrecció de Mozart és una novel·leta meravellosa escrita per Nina Berbèrova (1901-1993). Crec que no ha estat traduïda al català; convindria fer-ho.

L'art d'espigolar

Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que la realitzadora belga Agnès Varda va rodar l'any 2000. En podríem dir documental, però no seria del tot cert a causa de la subjectivitat admesa i volguda per Varda, una subjectivitat que no impedeix que ens creguem la directora quan ens assegura que tot plegat no és res més que el resultat de pujar en un cotxe amb una càmera digital i voltar per França cercant (espigolant) espigoladors d'avui en dia. El gest d'ajupir-se per recollir va ser immortalitzat (tòpic) per Jean-François Millet fa més de cent cinquanta anys, però Varda demostra que continua sent molt habitual, al camp i a la ciutat. Les glaneurs et la glaneuse ens mostra (amb una ingenuïtat volguda) l'escàndol que representa la quantitat immensa de menjar que es llença cada dia. Tanmateix, hi ha qui espigola per necessitat (els pobres, els sense sostre), i qui ho fa per costum familiar, per plaer, o per consciència política.

Jean-François Millet. Des glaneuses («Les espigoladores»), 1857

 

Tot i tractar-se d'un tema seriós, la singularitat còmica d'algunes de les persones que apareixen a la pantalla (anomenar-les personatges és molt temptador) i la capacitat de Varda per desdramatitzar, fan que puguem concloure que Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que segueix la màxima horaciana d'ensenyar divertint (prodesse et delectare, en deia). Varda, de tot plegat, en diu cinescriptura. D'acord, doncs.

Cinema mut

Seven Chances (1925) no és una de les pel·lícules més cèlebres de Buster Keaton. De fet, forma part dels títols menors d'aquest actor (aquí, a més, director) nord-americà. L'argument és simple: un tímid i cada cop més arruïnat agent financer (James Shannon, interpretat per Keaton) rebrà una herència molt generosa del seu avi, amb una condició: que el noi es casi el dia del seu aniversari a les set de la tarda. I, sí, el pobre James s'assabenta de tot plegat el dia del seu aniversari, exactament unes hores abans que venci el termini. Després de ser rebutjat per set noies, el soci de Shannon paga un anunci al diari vespertí: «Milionari cerca esposa». La foto de Shannon, al costat del titular. El caos està assegurat: centenars d'embogides aspirants a núvia persegueixen Shannon per la ciutat. Al final (és a dir, a les set), tot acabarà bé, és clar.

I per acabar, una reflexió (absurda, si voleu): mentre mirava Seven Chances no he pogut evitar de pensar que absolutament totes les persones que apareixien a la pantalla són mortes. Certament, no és la millor manera de veure una comèdia.