L'home que es va perdre

Cinc mil infants xinesos apareixen de cop i volta a Mèxic. Tots els ocupants del Palau de la Presidència suec es desperten, un bon matí, al mig del Caucàs. Algú roba La masia de Miró i, poc després, es troben sis rèpliques clavades a l’original. El protagonista de tot plegat és Lluís Frederic Picàbia, un home que s’avorreix. Un bon dia perd un objecte valuós. A partir d’aleshores, no se li acut cap altra cosa que començar a perdre tot el que pot i més per, així, sentir l’emoció i la incertesa alhora d’intentar recuperar tot allò que extravia. La cosa se li escapa de les mans, sobretot quan apareixen dos socis ben peculiars: el general xinès Puh Nien-xà i un nord-americà anomenat Miller que sembla que hagi sortit directament de El Mestre i Margarida.

L’home que es va perdre (1929) és un llibre que conté moltes sorpreses. Amors apassionats, princeses orientals, viatges als llocs més insospitats del planeta, missions secretes… La prosa de Trabal és planera i alhora rica i elegant. Literatura de l’absurd? Pot ser. Banal? Ni de bon tros tant com sembla. Aquesta novel·la breu de Francesc Trabal (el nom del qual sempre que se cita ―o sigui, quasi mai― s’associa al de Pere Calders i Quim Monzó) pertany al tipus de literatura «de segona línia», com molts la qualificarien, que tant entusiasmava Borges, per exemple. L’home que es va perdre és al mateix nivell que algunes obres delirants de Chesterton, especialment The Club of Queer Trades i The Man Who Was Thursday. Realitat, fantasia, la lluita absurda contra el pas del temps i contra la rutina. L’home que es va perdre té vuitanta-dos anys, però és un llibre ben actual i, sobretot, digníssim.

I l’argument definitiu: una obra en què el barber del tsar és català i es diu Jaume Sans no pot decebre.

Heretges nostrats

Les més aviat esperpèntiques mostres de suport i de rebuig als world tours que els diversos pontífexs romans van fent intermitentment des de fa unes dècades són un espectacle televisiu al qual ja ens hem acostumat. Crits a favor d’un home gran que saluda des de dins d’un vehicle que avança lentament i, més enllà, les pancartes i les protestes dels qui hi estan en contra i que topen amb la policia. Normalment, la cosa no passa d’aquí.

En canvi, fa cinc-cents anys tot plegat era ben diferent. Per exemple, a mitjan del segle XVI, un català va ser acusat de: «[haver] negat l’autoritat i potestat del Summe Pontífex [...] i que el nom de Papa no escau al Romà Pontífex ni anomenar-se Pontífex, perquè no és nom catòlic, perquè en Crist, que fou vertader Pontífex, s’acabà el vertader pontificat i sacerdoci.»

Són unes paraules que als pancartistes anti-Papa d’avui en dia els farien riure. Però cinc-cents any enrere, una cosa així et costava la vida.

Pere Galès i Reiner va néixer a Ulldecona el 1537 i va morir a Saragossa, empresonat per la Inquisició espanyola, quan tenia cinquanta-vuit anys. Va ser un dels humanistes més importants d’aquest país. Protestant, va rebutjar sempre el radicalisme romà i el calvinista. Va ensenyar filosofia a França, Itàlia i Ginebra. Fou íntim amic de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Vic i Tortosa i d’humanistes de la talla d’Isaac Casaubon. Quan tenia vint-i-sis anys, va ser torturat per la Inquisició i el van deixar cec d’un ull per haver dit que es podia menjar carn cada dia de l’any. Era el preàmbul del que passaria un temps després. Galès va morir a la presó, a Saragossa, el 1595. Després de mort, aquell mateix any, el Sant Ofici el va condemnar per hugonot i per això, el set d’abril, el seu cos va ser desenterrat i cremat.

Sembla que els inquisidors també en van cremar el record perquè, a banda del gran Josep Trueta a L’esperit de Catalunya, trobareu molt poc escrit sobre en Galès. Potser a Sàpiens en parlaran algun dia.

Cymru

Fantasia d’adolescència: viure i treballar en un far. La solitud. Els mobles de fusta. Les onades. La solitud. Els llibres. La música. La solitud.

L’autocompassió de l’adolescent acostuma ser tan hilarant com sincera. Sort de la realitat que, tard o d’hora, arriba. Ara: per si de cas, el far ja està localitzat. És a Gal·les.

Més comèdia

El 28 de setembre de 2002, Josep Palau i Fabre va escriure un article a l’Avui. L’1 d’abril de 2004, Ricard Salvat també en va escriure un al mateix diari. Els guardo. De fet, són quasi pastats. El primer es titulava «Teatre Nacional de Catalunya?» i el segon, «TNC: 23 anys de terra cremada». Ambdós escriptors es planyien que el Teatre Nacional de Catalunya no es fes el que se suposa que ha de fer un teatre nacional, això és: ajudar a popularitzar i revisar un repertori que, un cop sigui conegut pel màxim nombre d’espectadors, generi tota una sèrie de debats sobre el que aquestes obres signifiquen per la societat que les ofereix, les rep i que, fins i tot, les recicla. Que el teatre català no té el repertori de l’anglès, el francès o l’espanyol? I és clar. Però en té. Tant Palau i Fabre com Salvat donen noms: Joan Ferrandis, Francesc Fontanelles, Joan Ramis, Jaume Tió, Francesc Vicens, Josep Robrenyo, Pitarra, Josep Pous i Pagès, Josep Carner, Ferran i Carles Soldevila, Carme Monturiol, Maria Lluïsa Algarra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Rafael Tasis, Odó Hurtado, Joan Brossa, Eugeni d’Ors, Blai Bonet, Rusiñol... (La llista d’en Salvat inclou en Palau i Fabre, també.)

Al seu article, l’autor de Poemes de l’alquimista escriu: «La funció del teatre és la de servir de mirall, en una forma o altra, a la societat; desvetllant-la, fustigant-la, exaltant-la, etc.» Parlar de funcions i d’art alhora em posa una mica nerviós però, com que en Palau i Fabre, de teatre i de moltes altres coses en sabia immensament més que jo, acceptarem la seva definició. I, si l’acceptem, el TNC hauria de tancar.

I ara unes quantes xifres (que es veu que tot escrit seriós n’ha d’incloure):

Temporada 2001/2002 (coincideix amb l’article d’en Palau i Fabra). El TNC va oferir (amb pagament previ d’entrada ―cara―, és clar) setze espectacles, dels quals cinc van ser a la Sala Gran. Dels setze, sis van ser d’autors catalans i de les cinc obres a a Sala Gran, només una (La filla del mar) era d’un autor català.

Temporada 2003/2004 (coincideix amb l’article d’en Salvat). El TNC va oferir (els preus van ser una mica més cars) vint-i-dos espectacles. Dotze van ser d’autors catalans. A la Sala Gran es van fer set obres, dues d’autors catalans (Guimerà va repetir i l’altre espectacle van ser uns concerts de Joan Isaac).

Temporada 2010/2011 (ja acabo). Divuit espectacles, onze d’autors catalans. Sis a la Sala Gran, dos d’autors catalans (calia celebrar el centenari d’en Maragall; l’altre és un espectacle relacionat amb l’òpera).

En Salvat diu que el TNC volia seguir el model de la Comédie Française. Molt bé. Vaig al web de la Comédie Française i hi trobo (saison 2011-2012): Molière, Duras, Racine, Saint-Exupéry, més Racine, Marivaux, més Molière, Feydeau, més Racine i d’altres noms que no conec, però que semblen francesos. Sí, també hi ha Txèkhov, Goldoni i Brecht.

Aquí la comèdia ja fa anys que dura.

La comèdia de la vida

Vosaltres, els vius (Du levande, 2007) del director suec Roy Andersson és una pel·lícula poc convencional. Absurda, grotesca. D’aquelles que molts ―precipitadament― titllarien de presa de pèl. Tanmateix, té algunes escenes memorables:

Bruixes

Hi havia una vegada una noia bellíssima. Es deia Agnès Bernauer, era filla del barber d’Augsburg i la van assassinar quan tenia vint-i-cinc anys. El 12 d’octubre de 1435, el duc Ernest de Baviera la va fer ofegar al Danubi. I per què? Doncs perquè la noia s’havia casat amb Albert, fill del duc, i, a causa del seu carisma i origen humil, representava un perill per la política dinàstica i, per tant, per l’ordre de la regió. Agnès va ser acusada de bruixeria i ja està. Bé, «ja està» no, perquè va costar molt d’ofegar-la. Es veu que es resistia i li van haver de lligar els cabells en un tronc que van clavar al fons del riu. Compungit ―algunes fonts escriuen «sincerament compungit»―, Ernest va fer construir un monument fúnebre en honor a la noia. Ja no hi havia perill. 

I l’Albert? Diuen que, al principi, es va enfadar molt però, com que era un noi pragmàtic i un bon fill, es va casar amb una noia més del seu estatus i va heretar el ducat sense cap problema.

Si a algú tot plegat li recorda una història una mica més contemporània, que esborri aquesta associació d'idees de la seva ment ara mateix.

Quadradets

Sense saber ben bé per què (o potser perquè no volem reconèixer la immensa quantitat de prejudicis que ens conformen el pensament) ens anem tancant en el nostre quadradet. No és que no hi hagi ganes d’eixamplar-lo, però quan cerquem, cerquem allò que sabem que ens agradarà. Que ens soni familiar. I, a sobre, després pregonem les nostres troballes com si haguéssim assolit una fita especial. Això és conèixer limitadament.

Wassily Kandinsky. Farbstudie Quadrate (1913).

Parlem de literatura, per exemple. W.G. Sebald, per exemple. Del magnífic Sobre la història natural de la destrucció anem a parar a Austerlitz i vet aquí que descobrim, avergonyits, que el nostre quadradet no és més ampli perquè no volem. Com pot ser que hàgim tardat tant a llegir res de Sebald? La resposta és clara: perquè no hem volgut fer-ho abans. Ara en llegirem tot el que poguem i més, és clar. I ja tindrem un altre habitant dins del nostre quadradet. Parlarem de Sebald a tothora i amb tothom, com si sempre hagués estat aquí. Potser podrem amagar el nostre conformisme una mica més. Es fa estrany reconèixer un error tan gran quan sovint ens sentim dir que la nostra curiositat no té límits. Ens ho han repetit tant que ens ho havíem cregut. Sí que en té, de límits; sí. I ens els posem nosaltres mateixos. Com sempre.

Antics contra moderns 17

Ja advertia, fa quasi dos anys, que la paraula clau d'aquesta secció és estètica.

Dilemes existencials

Sempre m’he preguntat en quin idioma cantaríem si tingués un grup (tranquils, no passarà ni una cosa ni l’altra). El que tinc clar és que faríem pop de tres o quatre acords (no en sé ajuntar gaires més), amb moltes harmonies vocals (la qual cosa, amb aquesta veuota que Déu ha tingut la gràcia de concedir-me, em desplaçaria directament a la posició de mànager o de compositor a l’ombra, que sempre queda bé); que cap cançó nostra no depassaria els tres minuts i trenta segons, i que si algun periodista despistat cometès l’error d’entrevistar-nos parlaríem més d’altres grups que de nosaltres. Però tornem a l’idioma. L’anglès és molt temptador, no pas per allò d’arribar al màxim nombre de gent perquè llavors cantaríem en xinès, sinó perquè els Teenage Fanclub canten en anglès. Que, ben mirat, seria tan absurd com escriure en polonès perquè en Bruno Schulz ho feia així. Per tant, em sembla que ens decantaríem pel català. I, més, després de veure com de bé se’n surt l’Euros Childs en gal·lès.

I fins aquí el pensament profund del dia. Deu ser l'estiu.

De Marx a Brodsky

Que durant els primers trenta-sis anys de la teva vida t'hagin fet fora de la universitat, hagis estat a la presó, hagis fet de vigilant en un camp de treball, després, de periodista, i més endavant, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin no vol pas dir que hagis de ser un bon escriptor. Serguei Dovlàtov (1941-1990) va passar per tot això i va ser, a més a més, un dels millors narradors russos del segle XX. En català no en teníem constància fins que LaBreu Edicions en va publicar La zona i La maleta.

Quan Dovlàtov va marxar de l’URSS tot el que es va endur va cabre dins d’una maleta. Bé; tot, no. Es va endur els records d’uns anys que va saber reflectir en els seus relats de manera magistral. La prosa de Dovlàtov és consisa, clara, oral. Sovint és irònic, però es tracta d’una ironia dolorosa, perquè és fruit del desencís que senten la majoria dels seus personatges. Dovlàtov no s’enganya; quan es refereix als camps de treball soviètics escriu: «Segons Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo crec, en canvi, que l’infern som nosaltres».

Entre La zona i La maleta sumen 321 pàgines (descomptant les 11 del pròleg magnífic que Ricard San Vicente escriu per presentar La zona). No en sobra ni una. De fet, no sobra ni una paraula en cap dels dos llibres. Tanmateix, voldria destacar els dos darrers relats de La zona. Fan mal.

Interludi

                      

Ah, sí!: llibre ja emmaletat (Tolstoi no m'hi cabia):

Veus

«Però quan llegia, els seus ulls passaven per les pàgines i el cor aprofundia en el sentit, però la veu i la llengua descansaven.» A finals del segle IV, Agustí d’Hipona se sorprèn que Ambrosi, bisbe de Milà, llegeixi en silenci perquè el que és normal és llegir en veu alta. Agustí intenta trobar una explicació a aquell comportament inaudit: com que Ambrosi sempre està envoltat de gent, potser ha decidit de llegir en silenci, de tan cansat com està que li preguntin el significat dels textos que senten que llegeix. I és que l’home s’està més temps explicant que llegint. O potser la raó és més senzilla: la veu d’Ambrosi tendeix a tornar-se rogallosa i ronca amb facilitat.

Agustí inclou aquest passatge a les seves Confessions i diuen que és el primer cas documentat d’algú que llegeix en silenci. La qual cosa no vol dir, evidentment, que Ambrosi fos el primer a fer-ho.

En canvi, avui en dia, si no es tracta de poesia, de lectures per a nens, o de països com Alemanya, és rar que algú llegeixi en veu alta. És un costum que potser s’hauria de recuperar (amb moderació, això sí).

Heidegger i el soldat

Primavera de 1929. Davos, Suïssa. Disputa entre Martin Heidegger (1889-1976) i Ernst Cassirer (1874-1945) sobre el neokantisme. Entre el públic hi ha il·lustres representants de vida intel·lectual europea. Durant les discussions, un home s’aixeca. És evident que no està bé. Té tot de tics nerviosos. Vol prendre la paraula. Tartamudeja. Li agradaria fer una pregunta, diu. Però abans explica que el seu malmès estat físic i psicològic és conseqüència d’haver participat a la Primera Guerra Mundial. La pregunta: «No creuen que l’única funció de la filosofia al segle XX hauria de ser impedir una nova guerra?» Heidegger pren la paraula i, amb molta tranquil·litat i un menyspreu més que evident, respon que «els temps presents només poden ser superats amb duresa» i que, en tot cas, ell mateix havia tornat sa de la guerra. 

 
L’1 de maig de 1933, Martin Heidegger (un dels filòsofs més influents de l’època contemporània i figura cabdal pels amants de l’existencialisme humanista, la deconstrucció, el personalisme cristià, la psicoanàlisi, l’estructuralisme i totes les formes de postmodernitat que ens puguem imaginar) va ingressar a l’NSDAP (Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei). Número de militant 3125894. Va pagar-ne les quotes escrupolosament fins al 1945.

Nihil nóvum sub sole

Durant molt de temps, en segons quins cercles, no quedava gens bé dir que t’agradaven Simon & Garfunkel. Eren massa ensucrats, comercials i melindrosos. És clar que els dos amiguets de Queens s’ho van buscar una mica (molt) quan van gravar Bridge Over Troubled Waters l’any 1970. Però és que anteriorment havien completat quatre discos (cinc, si compten la banda sonora de The Graduate) amb una quantitat gens freqüent de cançons extraordinàries. Com que en els darrers anys alguns artistes indies (Fleet Foxes, Belle and Sebastian, Iron & Wine i Josh Ritter) els citen com a influència, doncs ara, en segons quins cercles, la cosa ja es veu amb uns altres ulls. I com que aquí tenim una debilitat malaltissa per les harmonies vocals, havíem de parlar-ne, tant sí com no.

Tanquen

Carretera de Sants. La botiga no és res de l’altre món. Roba d’home. Vestits, corbates, jaquetes, camises, abrics, pantalons. Niló, pana, polièster, seda, cotó, lli. Res de l’altre món. Sempre ha estat allà. Què vol dir «sempre», exactament? Vol dir des que era petit. Miro l’aparador. A l’esquerra vestits i pantalons i a la dreta, jaquetes i camises. Res de l’altre món. Hi ha un vestit, però, que no està malament. Obro la porta. Fa molt de temps. Pregunto però, és clar, la talla que els queda no és la meva. Miro els emprovadors: una cortina arrugada, un mirall atrotinat i uns penjadors que despengen només de mirar-te'ls. El dependent? El de sempre. Res de l’altre món. Correcte. És pastat al cantant dels Sírex. Sempre ha estat allà. Liquidació per tancament. Gràcies i bona tarda. I quan, poc després, passo per davant de l’ovni kitsch que han perpetrat a la Plaça d’Espanya, m’envaeix una sensació de tristesa difícil d’explicar. Sempre ja no serà sempre. Tanquen.

Contrastos

Karl Wittgenstein (1847-1913) va compartir acadèmia amb Arthur Schnitzler i Hugo von Hoffmansthal. No està malament. El seu fill Ludwig (1889-1951) no va tenir tanta sort. (A dalt, a la dreta.)

Tolstoi a Castelldefels

Pel que sembla, un dels factors més importants per recomanar algun llibre és l’estació de l’any en què ens trobem. I ara som a l’estiu, oi? Doncs tant els suplements de cultura dels diaris, com els d’algunes revistes ens recomanaran tot de llibres «refrescants, lleugers i entretinguts». I per què? Perquè som a l’estiu. I què? Doncs... que som a l’estiu. Potser és que després de deu mesos de llegir Schopenhauer, Hegel, Foucault i Agamben, el lector mitjà d’aquest país necessita descansar una mica. Una mica de pausa per als nostres cervells plens de lectures espesses i profundes. Deu ser això.

En tot cas, prometo una amistat sincera a qui trobi llegint Tolstoi a la platja de Castelldefels en ple agost. Només de pensar-ho, ja m’emociono.

ESO

«Avui la classe serà trista. Sí, sí. Ja veureu per què. Apa, doncs comencem. Què? No, no pots anar al lavabo; ara, no. Hi acabes d’anar, que t’he vist tornar-ne. Seu.

Molt bé, i ara imagineu-vos que de la meva boca no en surten paraules, sinó que en surten papallones, d’acord? No rigueu i mireu. Ho veieu? Sí? N’estan sortint sense parar! Sí, oi? Les veieu o no? Són de colors diferents, és clar. N’hi ha de grogues, de vermelles, de grisoses... Perfecte. Doncs ara comença la part trista, perquè les caçarem. Per què? Perquè som així, perquè ho volem saber tot. Volem mirar les papallones de prop, no en tenim prou de veure-les volar per la classe. «Classe»! Ja et tinc! Agafo la papallona «classe» i l’enganxo al meu àlbum. Com l’enganxo? Ho sabeu, com? Bé, suposo que sabeu que primer l’he de matar. Sí, sí. Sap greu, sí. Es fa amb amoníac. I després li clavaré una agulla al tòrax. Pobreta, oi? Sí, pobreta. Molt bé, ja la tinc clavada al meu àlbum. Es diu «Classe» i a sota hi anotarem l’espècie. L’espècie es diu substantiu. L’espècie substantiu és molt acolorida, ja ho veureu. Aviam, en vull més... Què? Veig les teves papallones, però no; no pots anar al lavabo. «Lavabo»! Ja l’he caçada. Apa, cap a l’àlbum. Què hi posaré a sota? No? A veure, «classe» i «lavabo» tenen alguna cosa en comú o no? Ningú no hi veu cap semblança? No; no és la lletra «a». Exacte! Són llocs, oi? Doncs els llocs són substantius. Els diem així. I per saber tot això hem hagut de matar dues papallones. Ho veieu com és trist? La sintaxi és trista. I ara, pàgina 76: el substantiu.»

Roba

Et treus, ens traiem, us traieu 
els abrics, les jaquetes, les americanes, les bruses
de llana, de llaneta, de llaneta i niló,
les faldilles, els pantalons, els mitjons, la roba interior,
i els deseu, els pengeu, els llanceu sobre
els respatllers de les cadires, els bastidors dels paravents;
de moment, diu el metge, no és res de seriós,
vesteixi's, si us plau, faci repòs, marxi a algun lloc,
prengui'n una en cas de res, abans de dormir, després de menjar
vingui'm a veure d'aquí a tres mesos, un any, any i mig;
ho veus, i tu que et pensaves, i nosaltres que temíem,
i vosaltres que suposàveu, i ell que sospitava;
és hora de lligar-se, de cordar-se, amb mans encara tremoloses,
els cordons de les sabates, les sivelles, les cremalleres, els gafets,
els cinturons, els botons, les corbates, els colls,
i treure de les mànigues, de les bosses, de les butxaques
el fulard rebregat, virolat, de ratlles, de quadres, de flors,
d'una utilitat tot d'una perllongada.

Wisława Szymborska

(traduït per J. M. de Sagarra)

Desarquitecturar (I)

Enderrocar (mentalment) edificis. No crec que calgui justificar-ho.

Podríem començar per aquí:

Batecs a la prestatgeria

És molt probable (algun cas proper ens ho confirma) que la lectura de Ayen erekh—ahavah (en català seria alguna cosa com Vegeu: amor) tingui dues conseqüències. La primera és aquella sensació d’estranyesa tan difícil d’explicar i que tan sols s’esdevé després d’haver compartit uns quants dies amb un llibre únic; l’altra, que, si el lector tenia ínfules d’escriptor de ficció deixi córrer qualsevol pretensió en aquest camp i es dediqui a una altra cosa. Perquè Ayen erekh—ahavah és literatura de debò. Difícil. Dolorosa. Abassegadora. Excessiva. Podria ser l’única novel·la del món. És de David Grossman.

David Grossman (1954) és un escriptor israelià que, en segons quins cercles, és més conegut i citat per les seves opinions sobre el conflicte israeliano-palestí que per ser un novel·lista excepcional. Uns el consideren un pacifista d’esquerres, benintencionat però ingenu, i molts altres (els qui encara no han entès que es pot ser propalestí sense haver de ser antiisraelià) en citen només el que els interessa. Tanmateix, si algú s’hi acosta sense prejudicis (ara l’innocent sóc jo), trobarà una veu d’un pes intel·lectual enorme (amb un punt, sí, de volguda d’ingenuïtat) que es configura com a arma per lluitar contra el cinisme conformista que envolta tot conflicte. Que algunes de les afirmacions que fa són discutibles? I és clar; doncs discutim-les i ja està.

Si algú llegeix, per exemple, el recull d'articles Escriure en la foscor sense benes als ulls hi trobarà un home que estima el seu país i la seva llengua ―indestriables― amb bogeria. Els sis textos inclosos en aquest llibre són extrets de conferències i presentacions diverses que Grosmann va fer des de l’any 2002 fins al 2007. Són tots apassionats i apassionants, però en destacaríem (molt subjectivament, com sempre) les reflexions al voltant de l’obra de Bruno Schulz i l’anàlisi punyent sobre el llenguatge individual i el llenguatge de masses.

De fet hi ha qui (en coneixem un cas ben proper, també) no pensa llegir cap novel·la més d’en Grossman perquè, comparada amb  Ayen erekh—ahavah, segur que l’acabaria decebent. És molt millor rellegir Vegeu: amor. Hi ha pocs llibres que bateguin amb la força d’aquest.

Potser algun dia algú el traduirà al català. Mentrestant, el podeu trobar en molts altres idiomes.

Algú ho havia de dir

Claudio Magris: «Comprar un llibre perquè se’n parla molt o molta gent el compra és de llepa, de diligent i timorat primer de la classe que només llegeix els llibres que aconsella l’autoritat escolar, renunciant a la recerca, al nas, a l’atzar, a l’aventura.»

L’equació actual entre èxit i valor és falsa. També ho és la que hi ha entre poc èxit i valor. A la història hi ha hagut best-sellers de l’alçada de Robinson Crusoe o Werther, i Dickens és un dels exemples més evidents que qualitat literària i èxit poden anar junts. Per tant, ¿hi ha alguna diferència entre el «llepa, diligent i timorat» del segle XIX que adquiria les obres de Dickens per estar a la moda i l’actual que es compra El codi Da Vinci per la mateixa raó? Segurament cap. Ara, el primer tenia a casa una obra literària de primera magnitud i el segon una «pretensiosa pizza» que ni tan sols prova d'entretenir i prou, sinó que malda perquè el lector se senti «un petit Galileu que desemmascara l’obscurantisme de l’Església catòlica» (el que hi ha entre cometes, també ho diu en Magris).

Alfabets. Assaigs de literatura. Recomanable és poc.  

Imatges

Preveure el futur a partir d’una anàlisi extraordinàriament lúcida del passat i del present només és a l’abast de pocs privilegiats. Fa més de vuitanta anys, a «La conquête de l’ubiquité», l’assagista i poeta Paul Valéry deia això:

«Talment com l’aigua i el gas vénen a casa nostra des de lluny per respondre a les nostres necessitats mitjançant un esforç quasi nul, així també ens abastirem d’imatges visuals o auditives que sorgiran i s’esvairan al menor gest, quasi a un senyal.»

Doncs sí. Al final, però, aquest abastiment que Valéry veia tan clar, s’ha transformat en dictadura de la imatge. Imatge que ha substituït el llenguatge com a recurs per a configurar la realitat. Imatges fugisseres, efímeres i consumibles (el narcisisme, ja se sap). La realitat, doncs, és allò que apareix a través d’una pantalla.

I l’escola? Ai, l’escola. El que hauria de funcionar com a contrapès (contrapès quixotesc i utòpic, però apassionant de totes maneres) no fa altra cosa que provar d’adaptar-se estúpidament a la societat de la informació. La introducció d’ordinadors a l’aula és molt més que una mesura que suposadament ha d’ajudar alguns polítics a fer-se els progressistes: és una declaració de principis. És assumir que la imatge ha derrotat el text; que la pantalla ha vençut el paper. L’eficàcia i l’ajut que determinats suports audiovisuals poden aportar són incontestables, però aquesta no és la qüestió. El canvi imposa noves maneres de pensar o, més aviat, de no pensar. Perquè per pensar cal temps, silenci, pausa. Tres elements quasi prohibits si el que predomina és la imatge i no la paraula.

Se sap que la colonització dels pobles ha estat completada quan els colonitzats no són conscients de ser-ho. Doncs igual.

65.905

«Primer els de casa.» Ridícul. Enormement ridícul. Però efectiu. Efectiu per a qui? Per als qui casa és una bona metàfora de país. D’un determinat tipus de país, és clar. Es deuen sentir protegits darrere d’una metàfora que conté parets. Doncs són 65.905.
I és clar que tampoc no és necessari fer-se el multicultural (terme que no sé ben bé què vol dir) dient haima en lloc de envelat (per cert, una carpa és un peix): la ingenuïtat hippy-happy-flower no deixa de ser paternalisme encobert. I no cal caure en el cosmpolitisme estèril, tan de moda avui en dia, que converteix l’autoodi o l’autoignorància en un mèrit de dimensions universals. Tanmateix, sembla evident que tenint en compte qui ha, històricament, emprat lemes tan profunds com «Primer els de casa», qualsevol persona amb dos dits de front escopiria (metafòricament, si voleu) sobre tots els cartells que han tingut la poca vergonya de voler-nos convèncer que un país és una casa.
«Jo no sóc racista, però». 65.905. Tots aquests no racistes, amb peròs o sense, ja tenen un partit que els vol representar (i no em refereixo al PP, que també). Legitimats com estan per la democràcia, aviat podran deixar de dissimular i explicar què s’amaga darrere d’aquesta conjunció adversativa. I ja no els caldrà definir-se en negatiu. Les portes de l’armari obertes de bat a bat. I no és la crisi: ningú no es fa racista perquè hi hagi crisi.

«Pensar que el discurs racista només tradueix, en la seva vehemència, una incapacitat, sens dubte lamentable, per tolerar l’altre en la seva integritat, per acceptar-lo tal com és, és absurd: ja que el racisme no és res més que l’expressió renovada de la negació de l’home, de tot home en la seva riquesa i en la seva infinita pobresa», va escriure Edmond Jabès. És exactament això.

«Primer els de casa.» Paraules escumoses i perilloses.

Are you talking to me?

Prefaci en veu baixa: I ara, a veure com me’n surto perquè això no tingui el to que no vull que tingui.

Tema: La felicitat. Existeix. És mutant. Vull dir que és capaç de presentar-se de diverses formes.
Al gra: El cas és que, darrerament, a casa, la felicitat ha pres forma d’uns pares que ballen amb el seu fill al mig del menjador. No sé si moments com aquests compensen els problemes que tothom assegura que vindran més endavant. De moment, ara ballem.

Reacció lògica d’un lector model: Molt bé. I què?
Resposta del ballarí feliç: Res, només volia dir-ho perquè en quedés constància.
Reacció lògica d’un lector model: I tenies una gran necessitat que en quedés constància?
Resposta del ballarí feliç: No. Però com que el blog és meu...
Reacció lògica d’un lector model: Ja, però els altres no en tenim cap culpa, d’això.
Resposta del ballarí feliç: Cert. Provaré que no torni a passar.
Reacció lògica d’un lector model: Gràcies. I no et pensis que gracietes en forma de diàleg com aquesta dilueixen l’embafament de la família feliç.
Resposta del ballarí feliç: Veig que ets un lector model molt perspicaç. Te'n felicito. I ara la cançó.
Reacció lògica d’un lector model: Ara? Si no hi ha més remei...
Resposta del ballarí feliç: No, no n’hi ha. Ballem?

Sweet Soul Music

Les dades imprescindibles són:

1) Nom: The Pepper Pots

2) Estil: Soul (revival? potser sí... i què?)

3) Influències: The Supremes, The Marvelettes, The Four Tops, Marvin Gaye, Smokey Robinson & The Miracles... (em sembla que em marejo...)

4) Procedència: Girona.

5) Per què en parlem novament: Train To Your Lover.

6) Sortides i entrades: la Mercè Munné ja no hi és, però l’Aya Sima també ho fa molt bé.

7) Extra: ens proporcionen una coberta estonosa autòctona.

  

El crit

Samarretes, pòsters, tasses, termos, enganxines per al cotxe, xapes, davantals i guants de cuina, gerres de cervesa, bosses, imans per a la nevera, roba per a gossos, roba interior, roba per a nadons, llençols, coixins, màscares. Sí. Potser alguns creuen que això és popularitzar l’art. Però, en realitat, amb aquestes ofertes la niciesa mercantilista ―un altre tipus de censura― s’encarrega de banalitzar i menystenir l’obra original. No es tracta de sacralitzar res, evidentment; n’hi hauria prou de no ofegar El crit en un davantal o uns calçotets.

Edvard Munch (1863-1944) volia aconseguir que el cel de Skrik (1893) s’assemblés tant com fos possible a la sang. Només amb aquesta dada n’hi hauria prou per fer avergonyir els explotadors de la seva obra. Cent divuit anys després, la força del seu quadre continua esborronant qui sigui capaç d’oblidar el davantal i el termo. Cal fer un esforç, doncs, per, malgrat tot, contemplar El crit (paradoxa: en alguna reproducció, si no ens podem desplaçar a Oslo i si no l’han robat) com si fos la primera vegada que el veiéssim. I no hem parlat de l’aura...

Allunyament i moral

La digressió (amb un cert control) és la millor manera de transmetre coneixements, sobretot perquè deixa en evidència l’estupidesa que significa provar de separar el saber en blocs tan fàcils d’esquematitzar com d’oblidar. Això és especialment evident en el que hom anomena generalment humanitats. Un exemple de l'empobriment a què ens referim es troba als llibres d’història que es fan servir a les nostres escoles. Allà la història es liofilitza d’una manera tan barroera que l’estudiant acostuma a acabar tan confós com avorrit. L’única solució, en aquests casos, és l’aparició d’algun professor que sigui capaç de compensar el mal que una eina de treball tan encarcarada pot arribar a fer.

Justament la digressió (amb un cert control) és la manera que fa servir el prestigiós historiador anglès Simon Schama per ensenyar. El senyor Schama no entén la història (de l’art, sobretot) si no és com a mitjà per educar. La crítica ha d’actuar com a servei a la comunitat. En un món sotmès a l'imperi del mercat lliure, capaç de degradar qualsevol activitat cultural, cal que algú triï el gra de la palla. El coneixement és alliberament i no elitisme estèril. Per Schama, conèixer és una exigència social i ell s’encarrega de posar-hi el seu granet de sorra. (Podeu gaudir d’alguns d’aquests granets als articles de Schama publicats a The New Yorker i a The New York Review Of Books i, és clar, als seus llibres.)

Tot això (aproximadament) és el que, a la seva manera, em va voler dir una alumna, ahir, quan sortíem d’una sensacional lliçó d’història que el senyor Jaime Vándor va tenir l’amabilitat de regalar-nos durant dues hores en un bar de l’Eixample. Quan entrevistes algú i aquesta persona acaba parlant més dels qui li van salvar la vida que de si mateix, saps que moral i coneixement de la història signifiquen el mateix.

Apropiacions i reduccions

Convindreu amb mi (espero) que apropiar-se les coses és molt lleig, especialment quan no són teves. Hi ha apropiacions grolleres (béns, països...) i d’altres de més subtils. Imaginem-nos que professo una ideologia en concret, per exemple. Doncs m’apropio qualsevol autor que sembli que d’alguna manera digui el que jo vull que digui i que lligui amb el que jo vull que lligui. I això es fa obviant ambigüitats, contradiccions i el que sigui. Cal tenir en compte, a més a més, que apropiar-se és reduir. Com que aquí no gosem apropiar-nos res (i menys paraules que respectem tant com, ben sovint, no comprenem), optarem pel millor en aquests casos: citar. (Som conscients que citar conté un component d’apropiació, però farem veure que no ens n’hem adonat.) Citarem, doncs, Walter Benjamin.

«Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. S’hi veu representat un àngel que sembla com si s’apartés d’alguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta del paradís que se li enxarxa a les ales i l’àngel no les pot plegar. Aquesta tempesta l’arrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés.»

Steinbeckejo

No he llegit mai res d’en John Steinbeck (1902-1968), ni tan sols El raïm de la ira, però tot cercant informació sobre The Steinbecks, un extraordinari grup australià de pop, he trobat una sèrie de cobertes d’alguns llibres d’aquest autor nord-americà absolutament fascinants.

I ara, The Steinbecks (amb la impagable veu de Tali White, excantant dels meravellosos The Lucksmiths):

Nota de premsa

Preàmbul

Es pot tenir un blog i no fer servir mai la primera persona del singular? Al principi es va/ ho vam intentar, però no ho he aconseguit. Em rendeixo.

Notícia

Com que l’únic que m’interessa d’internet és compartir-hi dèries, en un atac de megalomania sense precedents, he inclòs en el blog una sèrie d’articles propis (alguns de publicats en paper i d’altres, no) que trobareu a la dreta, sota del contingut. Hi aniré afegint traduccions i qualsevol cosa que, entre bolquer i bolquer, sigui capaç d'escriure i no em desagradi excessivament. Fins i tot podreu (si preferiu de no fer-ho, continuareu tenint tota la meva estima), descarregar-vos-ho tot (oh!). Gentilesa de la tècnica, que avança que és una barbaritat (de bàrbar, és clar).

Epíleg

L’amic funàmbul està patint una crisi existencial profunda (abans de néixer, cosa inaudita). Si se’n recupera, us n’informaré; si no, també.

Bonus track

23 d’abril. Aniversaris. Gràcies. I Sant Jordi. Dia que sempre em posa tan content com aquesta cançó (primeríssima persona del singular):

Crítica en negatiu

Poesia. De Lee Chang. Coreà. «Ui, deu ser d’aquelles pel·lícules que no hi passa res, que tot és simbòlic i que cal pensar, oi?», brama-diu-observa míster-o-miss-mig-somriure-irònic-arrufanassos. Ja hi som. A veure, no hi ha persecucions automobilístiques entre traficants de drogues; no. Ni còpules estratosfèriques. No. Ni naus siderals ni onanismes mentals de quarta dimensió. Ni lliçonetes morals de pa sucat amb oli. A Poesia no hi ha senyors i senyores cirurgiats fins a les celles tan atractius i enginyosos que ajudin a acomplexar encara més els protagonistes de l’espectacle de realitat que ens trobem a la sala un cop s’encenen els llums o, si som a casa, quan ens veiem reflectits als fons negre del televisor.

Que no hi passa res? Fals: hi passa tot; el més important, l’actriu Yoon Jeong-hee. Simbolismes a dojo? No ho crec; en tot cas és qüestió de fixar-s’hi. Que cal pensar? Bé, alguns no ho podem evitar.

Ah, i per acabar-ho d’adobar, m’encanta coincidir amb els crítics de Cahiers du cinéma. Són gent que hi entén.

Sant Fabra i Poch

Al principi d’una setmana de dracs lectors, princeses llibreteres, sants agressius, recomanacions periodístiques imperdonables i egos autografiats, recordo (l’hauríem de recordar cada dia) un home als hereus del qual els nostres autors més venuts haurien de donar la meitat (o més) dels seus guanys. I és que Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l’Alguer) caldria erigir un monument a cada poble (si pot ser una mica més evident que el que hi ha a Barcelona) dedicat al «català més important del nostre temps» (així el descriu Pla l’any 1962; quaranta-nou anys després, la valoració no ha quedat pas obsoleta).

I si no ho dic rebento: es veu que un dia en Fabra ―el fet, a casa, ha adoptat la consistència boirosa d'una llegenda― va fer una classe de gramàtica a la meva àvia quan era ben joveneta. Mitja hora que ella va recordar fins al dia de la seva mort: «I que elegant que era! I que bé que parlava! I ens va desitjar bon dia a totes quan va marxar de la classe! Tot un senyor!».

Res, que volia escriure quatre coses inconnexes (pel que veig, me n'he sortit) sobre Pompeu Fabra, el català que més admiro. Cada dia és Sant Jordi, o Sant Fabra; com vulgueu.

Canvis

A la seva habitació, un home hi té un llit, un armari i una taula. La taula és al mig; el llit aquí, i l’armari allí. Avorrit. Canvia de lloc el llit i l’armari. Aleshores queda clar que el problema és la taula: té una posició massa central. Solució? Col·loca l’armari al mig de l’habitació. D’això se’n diu avantguardisme. Però al cap d'un cert temps també deixa de ser nou. Queda clar que només hi ha una sortida: la revolució. L’home decideix dormir dins l’armari. I dret. És incòmode, sí. Tan incòmode que un bon dia, no pot més i s’estira al llit. Dorm tres dies i tres nits. Finalment, tot torna al seu lloc. Ara, quan s’avorreix, recorda els seus dies de revolucionari.

«La revolució» és un conte del gran escriptor polonès Sławomir Mrożek. Pertany a l’imprescindible recull La vida difícil, traduït per Bożena Zaboklicka i Francesc Miravitlles, i va ser publicat per Quaderns Crema l’any 1995.

Antics contra moderns 16

Mai no m'hauria pensat que acabaria elogiant la bellesa d'una escombra. Coses de la tecnologia.

Nick Lowe

En Nick Lowe és un home elegant que fa música elegant. No sempre ha estat així; però ara sí, i això és el que compta. Els seus dos darrers discos, The Convincer (2001) i At My Age (2007), són una meravellosa barreja de ryhthm’n’blues, soul i pop amb gotetes de country (no es pot haver estat el gendre d’en Johnny Cash i no afegir gotetes de country als teus discos). Lowe s’ha convertit en aquella mena d’artistes (com Georgie Fame o Mose Allison) que entren més bé si qui se’ls escolta du les sabates ben polides i el nus de la corbata perfectament ajustat.

I aquí el tenim, passant-s'ho bé amb el gran Chris Barber:

Fils trencats

El s. XX fou tan brutal que va implicar, per força, que les ments més sensibles i honestes entenguessin la necessitat de replantejar els paràmetres segons els quals s’havia intentat explicar l’existència humana fins aleshores. Són, sobretot, els horrors de les dues Guerres Mundials els que fan que intel·lectuals com Franz Rosenzweig, Walter Benjamin, Theodor Adorno, Maurice Blanchot, Martin Buber, Jean-François Lyotard, Georges Bataille, Paul Ricoeur i Emmanuel Lévinas, entre d’altres, qüestionin tota la filosofia anterior. Les premisses logocèntriques tradicionals ja no serveixen per a explicar res del que ha passat i, segons els pensadors més radicalment crítics amb la filosofia clàssica, fins i tot han flirtejat amb les causes que han dut a la catàstrofe. Aquests crítics es fan una sèrie de preguntes cabdals: És vàlid continuar com si res? Hem de persistir centrant la filosofia en la reflexió sobre el Jo? Resumint: els pensaments de la totalitat són iguals als pensaments totalitaris?

Emmanuel Lévinas (1906-1995), un dels principals crítics de l’egoisme ontològic que impregna els vint-i-cinc segles d’especulació filosòfica anterior, resumeix tot el seu pensament en la màxima següent: «La filosofia no és l’amor a la saviesa, sinó la saviesa de l’amor.» Segons aquest filòsof d'origen lituà, cal treure la filosofia del seu reducte subjectiu del «jo puc» o del «jo penso», per situar-la en la passivitat del que pateix un esdeveniment inesperat: la trobada amb l’Altre. (Un exemple pràctic d’aquesta trobada és l’escriptura d’Edmond Jabès.) ¿Però aquest replantejament que les víctimes del s. XX han convertit en imperatiu categòric significa que tot el que grans pensadors clàssics han aportat al raonament humà s’hagi d’esborrar? No. Significa que cal preguntar-nos si abans de provar de desxifrar els misteris de l’ésser no caldria inclinar-nos per l’ètica basada en el deute permanent respecte a l’Altre. Ens hem de substituir per l’Altre.
Ja sé que no n’hi ha prou, però llegir i traduir (que és el mateix) són pràctiques indispensables per a assolir aquesta substitució.

Barcelona

Es veu que aviat hi haurà eleccions a Barcelona. Sí, la ciutat que més m’estimo i més odio del món. Doncs tinc el candidat ideal: es diu Joan Ramon Resina. El senyor Resina és director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat d’Stanford on, a més a més, treballa de professor de Cultures ibèriques i llatinoamericanes. Però, sobretot, el senyor Resina ha escrit un llibre extraordinari que es diu Barcelona’s Vocation of Modernity: Rise and Decline of an Urban Image (hi ha traducció al català). Les 316 pàgines d’aquest llibre són una anàlisi antropològica, històrica i literària imprescindible per entendre la imatge que Barcelona ha projectat des del s. XIX fins al Fòrum Universal de les Cultures de 2004. En aquesta obra, Resina descriu, de manera brillant, la ciutat que veuen Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Mercè Rodoreda, Juan Marsé i Eduardo Mendoza, però el llibre és molt més que això. Personatges principals? Barcelona, és clar... o sigui: anarquistes incendiaris, burgesos de Liceu, urbanitzadors de quadrícula, revolucionaris de saló, noucentistes de bona fe, feixistes disfressats de pensadors, cosmopolites amorfs, visitants il·lustres, ressentits premiats, caragirats cínics, regionalistes acomplexats, arquitectes de faç tan dura com les places que dissenyen, especuladors sense escrúpols (sí, vet aquí un pleonasme), no-esdeveniments que s’esdevenen en no-llocs...

A la pàgina 277 hi diu: «Els rituals cívics multitudinaris en pro de valors obvis substitueixen el conflicte real, que es defuig i es reprimeix enèrgicament. Escalfant-se en la virtut insulsa del que és políticament correcte, aquesta societat satisfeta d’ella mateixa es creu a l’avantguarda del progrés perquè giravolta al remolí format pel reflux de la seva història», paraules que, una nit, quan un servidor tingui una mica més de temps lliure, cisellaré a l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona, just a sobre d’on diu Plaza de la Constitución.

Llàstima que en Joan Ramon Resina no es presenti a les eleccions. I que jo no voti.